La platja era llarga, i cap a ponent es perdia fins als aiguamolls . La sorra verdejava l'alba i amb el vent terral que buidava l'aire d'aromes i olors de petxines, algues i fonolls just abans de clarejar, quan ja no és de nit però encara no es fa el dia tot es confonia en la mar somorta i un cel estantís.
Algú va tenir un desencís.
santa-margarita un estiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada