ANUNCIAÇAO DA ALEGRIA
Devia ser verâo, devia ser jovem:
ao encontro do dia caminhava
como quem entra na água.
Um corpo nu brilhava nas arejas
-corpo ou pedra ?,pedra ou flor ?
Verde era a luz, e a espuma
do vento rolava pelas dunas.
Soltei os olhos sobre o corpo nu,
as palabras mordendo de alegria.
De repente vi o mar subir a prumo,
desabar inteiro nos meus ombros.
Sem muros era terra, e tudo ardia.
Devia ser l'estiu, devia ser jove :
a l'encontre del dia caminava
com qui s'endinsa en l'aigua.
Un cos nu brillava en la sorra
-cos o pedra ?, pedra o flor ?
Verda era la llum , i l'escuma
del vent rodava per les dunes .
Vaig llençar els ulls sobre el cos nu
les paraules mossegant d'alegria.
De sobte vaig veure el mar pujar a plom,
deixar-se caure sobre les meves espatlles.
Murs no tenia la terra, i tot cremava.
Del llibre 'Ostinato rigore' (1963-1965)
d'Eugénio de Andrade
edició bilingue dels 'Llibres de l'escorpí'
Edicions 62.Barcelona 1991
Traducció a cura de M.Guerrero i Brulet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada