Vaig néixer a la primavera del 1941. La Segona Guerra Mundial ja feia estralls a Europa, i Amèrica hi entraria aviat. El món esclatava a trossos i el caos rebia tots els nouvinguts amb un cop de puny a la cara.Si havies viscut pels volts d'aquesta època o bé ja hi eres ben viu, podies notar com s'acabava el món i en començava un altra de nou.Era com retardar el rellotge fins el moment en què aC va esdevenir dC.Tots els nascuts al meu temps formaven part dels dos.Hitler,Churchill,Mussolinbi,Stalin, Roosvelt, figures excepcionals, d'una mena que el món no tornaria a veure, homes que confiaven en les seves pròpies resolucions, per a bé o per a mal, cadascun d'ells preparat per actuar sol, sense fer cas de l'aprovació de ningú, sense fer cas de les riqueses o de l'amor....tots ells regien el destí de la humanitat i esàven reduint el món a un munt d'enderroc. Descendents d'una llarga dinastia d'Alexandres i Julis Cèsars, Genguis Khans, Carlemanys i Napoleons, es repartien el món com si fos un menjar d'allò més exquisit.Tant se valia que es pentinessin amb la ratlla al mig o que es cofessin amb un casc viking : ningú no els contradia i era impossible de passar-hi comptes. Rudes bàrbars que s'escampaven impetuosament de cap acap del planeta i imposaven les seves pròpies idees sobre geografia.
El meu pare havia agafat la pòlio i això el va mantenir al marge de la guerra,però tots els meus oncles hi havien anat i tots van tornar amb vida.L'oncle Paul, l'oncle Maurice, Jack, Max, Louis , Vernon i altres havien marxat a les Filipines, Anei, Sicília, el nord d'Africa, França i Bèlgica.
En van dur records i obsequis : un portacigarrets japonés de palla, una bossa per el pa alemanya, una tassa esmaltada anglesa, unes ulleres protectores, un matxet anglès, una pistola Luger alermanya...tota mena de fòtils. Van tornar a la vida civil com si no hagués passat res, mai no van dir ni una paraula sobre el que havien fet o el que havien vist.
El 1951 jo anava a l'escola primària.Una de les coses que ens ensenyàven a fer era amagar-nos i resguardar-nos sota els pupìtres quan sonava l'alarma antiaèria perquè era possible que els russos ens ataquessin amb bombes.També ens deien que els russos podien llançar-se amb paracaigudes sobre la ciutat en qualsevol moment.Aquests eren els mateixos russos al costat dels quals havien lluitat els meus oncles, braç a braç , tan sols uns quants anys enrera.Llavors s'havien convertit en monstres que vindrien a tallar-nos el coll i incinerar-nos.Resultava estrany.però.Viure en un clima de por com aquell priva d'esperit els nens.Una cosa es tenir por quan algú se't planta al davant amb una escopeta, i una altra cosa és tenir por de coses que simplement no són reals.Però hi havia un munt de gent que es prenia aquesta amenaça seriosament, i això se t'apagava.A l'escola vaig tenir els mateixos mestres que la meva mare. Eren més joves al seu temps i mes vells al meu. A la classe d'història americana, ens ensenyaven que els comunistes no podrien destruir Àmerica tan sols amb fusells o bombes, sinó que haurien de destruir la Constitució, el document sobre el qual es fomentava el país.Tan se valia, però.Quan les sirenes del simulacre callaven, havies d'estar ajagut sota el pupitre de boca aterra,sense moure ni un muscle i sense fer cap soroll. Com si això et pogués salvar del bombardeig.L'amenaça de l'aniquilació era una cosa terrorrífica. No sabíem què havíem pogut fer perquè ningú es poses tan furiós.Els rojos eren per tot arreu, ens deien, i assedegats de sang. On eren els meus oncles, els defensors del paíos? Estaven ocupats guanyant-se la vida, treballant , cobrant el que podien i fent-ho durar. Com podien saber el que passava als col.legis, quina mena de por s'hi estava suscitant ?
La cursiva es meva
Chronicles Vol 1
Bob Dylan 2004
Traducció Toni Cardona
Global Rhythm Press S.L
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada