UN LLARG CAMÍ

*

DO

S

POEM

E

S

de
TmTarantino

traduïts
de
l'anglès
i
adaptats
al 
català
per

ManuelMartorell

*

(1)

Strange Highways
2002


Estic contenta de ser aquí
i no haver-me frenat
al prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.


D'entrada
un fosc, càlid i profund pou;
després
un sòlid, lent i reconfortant camí
i un batec de cor constant, segur,
sonor, indefinit, imparable
creixent, canviant, incessant.
Aviat
una càlida seguretat: sucar-se el dit;
cap cóta
i una serenitat recuperada
abraçada de genolls contra el pit.

De moment
-tensions creixents, violentes,
forces tel·lúriques alliberades,
bavejant, quequejant,
incapaç de respirar-
començo una excursió de remordiments,
desconeguda, intuïda
en la que tots els camins
son perillosos per igual.

Estic contenta de ser aquí
i no haver-me frenat
al prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.

Per bé o per mal
per sort o per desgràcia,
camino sola
pels excèntrics, intensos
alarmants recorreguts
que m'he traçat
sense que ningú no sàpiga dir-me
el que  m'hi espera.

Allà hi vaig, allà m'hi llenço
sòlidament congelada,
ben lligat el cinturó
estranya i satisfeta,
ràpida, alerta, tremolosa i desorientada,
desesperada, desemparada
embogida, compulsiva
recercant sempre més el èxtasi
-sense mai tenir-ne prou-
fora d'òrbita
a tresmil per hora
i una altre pastilla
i una nova onada :
La vida que no és més que un trip
de massiva implacable adrenalina.

Estic contenta de ser-hi
i no haver-me frenat :
prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.


Caic eufòricament enganxada,
més enllà de les paraules,
sobtada per l'avinguda orgàsmica
amagada del perill temut
projectada a la màxima velocitat
consumida pel desig i per l'obsessió
destruïda per l'exigència del risc,
recercant desitjo un ensurt
d'enormes misteris, sempre imprescindibles
d'un univers sempre infinit
d'un destí que sempre se m'enduu.


Encara a mil per hora,
la febre puja, perspira, sua,
consumida per l'obstinació,
i no aconsegueix omplir-me
derrotada i doblegada,
assedegada d'una set inexhaurible,
una gana voraç, un desig insaciable,
i tot i intentar-ho, impossible de satisfer.

Estic contenta de ser aquí,
i no haver-me frenat
al prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.

De tantes rutes i carreteres
he triat la més ignota :
espais infinits i abundància de sorra.
Milles de terra desolada
i aquesta buidor sense esperança
que se'm revela tan bella
i on sento el privilegi de viure
les enormes sorpreses d'un món inabastable :
les estranyes autopistes de la vida,
per on el destí sempre més m'ha de conduir.



Estic contenta de ser aquí,
i no haver-me frenat
prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.

(

pasadena

califòrnia

)

(2)

8 de febrer


Hòstia puta !
He caigut finalment en un estat de ràbia bruta !
d'autolesions,
cops de puny a les parets
i destrucció d'objectes :
tots i cadascun dels que tinc a la vora
Hòstia, hòstia, hòstia puta !
Aquesta fúria em consumeix
ferotgement, irremissiblement,
fins al moll de l'òs,
com la mala bèstia que sóc
que he estat i seguiré sent.

Llàgrimes i angoixa,
angoixa i frustració,
frustració i llàgrimes,
llàgrimes per una follada,
incontenible desgràcia.
Collons, collons, collons !
Collons com l'odio,
com la voldria anorrear,
com voldria anorrear-me,
cridar, gemegar, insultar,
blasfemar, injuriar,
fins a fer-la fora : La Hòssssstia Santa !!
Després d'hores de fúria agònica,
de frustració letal,
d'aquesta solució final,
he plorat per tots els costats
en onades violentes,
sospirs que m'ofegeuen
plens de pulmons d'una angoixa
que corre lliure dins meu
plena de babes verdes,
tòxiques, químiques
que m'envaeix per tots els forats de la meva carn,
i m'enfonsa
en gegantins alarits de ràbia i frustració
que em repassen sencer el cos...

Maquillatge  esborrat, ulls perduts , cara de psicòtica,
d'alguna manera, perdut l'enteniment,
arribo finalment al final :
estic acabada per aquesta merda
que tan apassionadament  he estimat.

Ningú no sap prou com em molesta
haver estat conduïa per al força
a aquesta conclusió,
com em destroça
aquest volcà en erupció permanent
d'una lava assassina, destructora
de tot el que troba al seu pas,
i a l'hora com m'empeny cap a una violenta,
apassionada, horrorosa , depressió,
cap a una buida amputació,
com una energia que em fuig
per tots els forats del descontentament,
com m'abandono el que ha estat sempre
el meu únic amant, el meu únic marit,
la droga que ha estat sempre amb mi.

Qui son aquells maleïts fills de puta
per imposar-me tanta crueltat ?
Com els odio i com odio tothom
que es presta a evaïr-me
amb aquesta tortura,
amb aquesta bogeria.

Tant se'm fa.
Res ni ningú no m'importa.
He estat visquent com un robot
els darrers deu últims dies,
sense ànima i en moviment
inconscient, mecànica.
No he donat positiu encara,
però tinc una addicció de collons
des
de fa anys
m'he estat col.locant
continuament
dia rera dia
vint-i-quatre hores de vint-i-quatre
set dies de cada setmana,
com els que usen metadona durant anys...
Dosis per a ser normal,
dosis per convertir-se en ésser humà,
fins anit.
Algú em va passar una papel.la
d'alguna substància alterada
i vaig poder notar de nou el dolor,
l'afecte i les sensacions
a l'hora bones i dolentes,
després de dies de substituts,
L-tirosina, L-glutamina, taurina,
exercici , teràpia
xupades de polla,
en definitiva,
per ser castigada en dos dies
de forçada abstinència.
El divendres tinc el meu primer anàlisi
i sols si em troben alguna cosa m'enviaria a desintoxicació
fins al darrer dels meus dies .

Si tingués la més mínima prova
de que no hi ha vida després del amort,
acabaria amb aquesta maleïda misèria :
fugiria.
No soc el mateix tipus de delinqüent
que els assassins els lladres
i la manera que em tracten
sense ni tan sols haver fet res de dolent,
en aquest país nazi de les minories amb la mateixa forçada hipocresia,
racisme, intolerància i esclavisme
pels ciutadans de segona,
des dels vuitanta
per empitjorar els noranta
i exacerbar-se en el segle XXI -
soc la víctima de tots els prejudicis
pels negres, pels gitanos, pels pobres
i marginats
transformats en intolerància
per la droga
pels que la venen, pels que l'estimen
i finalment pels que la proven -
que m'ha permès expel.lir
totes aquestes violentes emocions
com una erupció
i tanmateix fins ara
no m'he sentit plenament persona.
Tot és millor que el buit fossat d'apatia
on no puc sentir res,
res de bo ni de malsà,
cap entusiasme,
cap molèstia,
res més que res
i això és la mort.


He d'assumir que tots els mal parits del món
saben molt bé tot sobre els dotze esglaons d'abstinència
que imposa la Dictadura
- i no tinc ànims i no puc escriure
queixar-me, enraonar, oposar-me
perquè no sento res
i no vull sentir res
ni sentir ala vergonya de no sentir.

Res no marxa : l'exercici físic,
l'exercici d'escriure,
el desig de sentir plaers mediocres.
Hauré durant dies de viure condemnada
com un sentenciat a presó
sabent que no he volgut passar
per la tortura de la teràpia imposada,
condemnada a seguir la desintoxicació
sense ajut en llevar-me
sense gana a l'hora d'alimentar-me :
estic condemnada a convertir-me en un apàtic robot,
un fumut, envellit i espatllat robot.

(

fotos

YuliaGorodinski

)