...en aquest costat del pararadís...

                      Nosaltres sempre hem anat curts de diners (vull dir tu i jo ) Ja a Màlaga els últims cèntims que dúiem a les butxaques ens els vàrem gastar en una sessió de cinema de barri damunt el  port , veient  con faldas y a lo loco, i després anant de tasques prenent-nos tots el finos que poguéssim  fins a vomitar en aquella pensió del centre, sortint corrents i per la finestra a l'endemà perquè no teníem prou pessetes per a pagar ( i els negres que ens miraven amb els ulls ben oberts, jo els hi recordo les nines ben blanques ) el compte. Després a Cadis el mateix: ens vàrem gastar les últimes existències en aquella xocolata del país, que deien que era de la fina ( com a Tarifa chocolatito fino consumint els cigarrets al vent de ponent tan fort tan ràpid que no el podíem gaudir tal com hauríem volgut ) i beures cerveses fins adormir-nos damunt la sorra de la platja de Llevant darrera del Carranza i davant de l'atlàntic fins que la marea sorpresiva ignorants ens remullés tota la roba i els peus, i després com ja havíem fet abans, a l'endemà sortint sense pagar  ( i jo, saps prou bé com vaig passar de por, perquè de la Tacita de Oro llavors,no se'n sortia més que per un cantó, una única carretera de sortida ,i jo temia que els de la pensió ens vindrien pel darrera i ens perseguirien fins a fer-nos pagar amb la seva llei del talió ( vull dir amb  la llei gitana ) que qui sap com és i com era. I ens vàrem fer tota la península a dit, d'Écija a  Calatayud , tirats en un bar de carretera de nit veient l'eurovisión tu i jo com dos extra-terrrestres abduïts per l'audiència entusiasmada, fins arribar a Barcelona, un divendressant amb tot el passeig de gràcia vuit com després d'un terrible cataclisme per arribar per fi al llit de pereserafí.... i jeure'ns en aquells meus delíriums trèmens ( que no eren ni de musaranyes ni aranyes, sinó més aviat d'extrema felicitat ? ) que em van  fer estar més d'un dia i varies nits, a punt de llençar-me de dalt a baix del cel obert i caure al damunt de l'edifici de correus i de núvols blancs  i de cotó dins el teu cos.
                  I a l'endemà gastar-me tots els nostres estalvis ( vull dir els últims cèntims de la última paga per  última vegada ) en un llibre que  jo creia ( i encara ara així ho crec ) seria imprescindible  per segellar el nostre amor :                                                  en aquest costat del paradís . 

                 No , no ens amoïnava gens ( o si ? ) 
anar tan escassos de diners ,  quan érem  
en aquell costat del paradís.

*

aDg