no és la vida una meravella ?

en 

l'estat 

aquest , en el que 

             ara mateix  m'immolo, 
i 

en que jo mateix 
i 

ningú més 

            m'hi ha abocat 
i 

m'imposo

i 
em sotmeto 
( dia a dia i hora a hora

                de deixadesa i inacció,

de consum irracional de pel.lícules absurdes en que 

                   algú fa l'amor en falç )  llegint i llegint 
grans novel.les d'altres autors ,

                   incapaç mai però, 
d'escriure-

les 

jo 

i escrivint i escrivint  simés
no 

i 

                    encara
que 

sense cap sentit,  
sense cap més sentit que fumar-

                    me 
els dies i  beurem totes les hores 

en un camí ja sense destí . 
I

així és com de tan aburrit m'he posat a remenar 

                   i 

repassar imatges del passat , 
recopilant fotos antigues  

                 ( que trist quan vols rebeure de proeses d'antany  

                     i re-
viure antigues gestes !)  I 

t'he vist a tu, una rera l'altre tal com com erets i com ets 

                                  ( com has estat sempre )    :           bella 

bonica i altiva !

 Amb tota aquella aura tant teva ,

             (  l'aureola invisible per a quí no ho sap i et et veu  massa arrogant o distant i

no

és més

- per a
qui
ho sap- 
que

 aquesta calma , de tota la teva  pau, 
de tota la  teva força 

de saber qui ets ,
de saber com ets ,  
de

            tot el  que espiritualitzes i 

espurugues  per tot el jardí i  arreu , 

sense més ni més, 

sense 

            ni tan sols  intuir-

ne 
les més mínimes i evidents conseqüències de tot allò  que dones i atrapa )
. 

               I m'he vist a mi també 
i allí, 

sempre al teu costat  

( ' a tu vera, no és vera? ') ,  ignorant del tot de jo 
i 

de tu

i

  

m'he mirat irat,

de nou 

amb aquell posat  que sempre he fet ,

          de no saber on soc, de no saber-

me 
encara . 

De no saber-

te 
encara  

Amb totes aquelles estúpides gesticulacions, 

          suposadement  brillants ,  que no duien (  ni ens han dut mai  en lloc). 

Amagant-

me, 

amagant l'evident sofriment, el remordiment , 

          pel  ( terrible !) convenciment que sempre m'ha acompanyat, 

que sempre he  dut amb  mi al damunt , 

allò que mai no m'he atravit a dir-

         me, 

que no m'he atrevit a dir-

te ; 

en aquella fuga constant de tu , 

de por a tu , 
de  por de perdre't 

? 

sense atrevir-

me 
mai, 

      a preguntar-

me  

com és que mai vaig fer  ( mai vàrem fer ) 
el pas

de

fer-

nos 
la pregunta per  la qual ens vàrem unir ?.

Des d'aquells instants en  valls enceses de foc i gel , quan vàrem fugir país a vall,  sense dir-

       nos 

res més que un bon dia 

aquell dia de bon matí precipitats 

de cop

per els penyasegats i 
tu 

a punt de morir 

en aquell super-

marchée

molt més enllà de qualsevol casa habitable i sense 
poder

reeixir i desistir

a la fi

per por a
no ser

prou valent s

encoratjats per patir 
 i

 no

sentir 

la  resposta 

que més  ens pogués ferir 
? 

on érem llavors  
?

qui erets tu i qui soc jo  sense tu

?

             I he començat a pensar,  on series ara

si no fossis amb mi 
? 

Que seria de tu sense mi 
?  

Vull dir , que hauria estat de tu

a

pesar

de

mi

          ?  

Convençut molt més cops que més d'un cop , de no ser més que un estorb, 

de no ser més que un fre  de no ser molt més 

      que no res i 

més que un pes ,per tu. 

Sense intuir 
potser 

que  la única pregunta que volies;

que la única pregunta i resposta 

que ens calia,  l'única i totes  

al
hora

          que ens hauríem d'haver fet,  encara i malgrat tot 
el que ja sabíem,  ja molt abans  de tots els glops,

l'única que et faries  i

em faries

que volies que jo et fés,  ara i abans, 

i molt més :

sempre i després 

                           era i és, 

( encara i ara ) 
:   

la veritat

no és  però , 

que la vida és una meravella ?

*

d'

aDg

per

a

tRt

*

il.lustració
c.martorell
1999

        ) ....Amb tot, de vegades devia haver admirat la bellesa dels arbres, de la lluna o del mar- sens dubte el mar - de la mateixa manera, almenys quan era jove, encara que aquesta ànsia li durava poc, entroncada per sentiments de confusió personal, per les ximpleries de la noia en qui es trobava, o per alguna sensació de confusió general, més sovint sexual, o un humil, obscur i complicat complex d'ignorància, com per  manca de ratificació del que veia, que potser no era el que s'esperava veure i que potser no era tot el que una naturalesa més refinada veuria..... (

jan Gabriel i malcomlowry

*

paràgref

extret

del capítol 

quatre

' La vida no és una marevella ?'

del 

llibre 

Ferry d'octubre a Gabriola

de 

malcom Lowry

col.lecció

Venècies

Edicions 62

barcelona

1987