Floreixen i moren els dies ,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl.lid de vespres collies
com flors per a íntims vergers.
Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat,
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura , més alta, callat
misteri del cor, aleshores :
tot minva , tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.
Passem fent adéus cap enrera :
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera ;
sols queda un record i un lament.
Passem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.
Les Hores retrobades
Joan Vinyoli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada