LOCALITZACIÓ ANATÒMICA DEL MAL D'AMOR

del
Capítol  26 
de la novel.la

 El museu de la innocència

( Masumiyet müzesi )

d'Orhan Pamuk

2006

traducció de
Ramon Monton Lara

Edicions Bromera

  En aquesta representació dels nostres òrgans interns amb que en aquella època s'anunciaven els analgèsics Paradison als aparadors de les farmàcies d'Istambul, he assenyalat als visitants del museu on es va manifestar, va augmentar i es va escampar dins meu el mal d'amor. D'altre banda puc informar al lector  que el punt de partida principal del dolor va ser la part superior esquerra de l'estómec. Quan el dolor augmentava, es difonia -com es pot observar en la il..lustració -per la cavitat que hi ha entre  el pit i l'estómec i, a partir d'aquest moment, ja no es limitava tan sols ala part esquerra del cos. Llavors, em sentia com si algú s'antretingués a furgar-me les entranyes amb un tornavís o un ferro roent.Partint de l'estómec, els àcids s'escampaven per tota la panxa i era com si patís equinoderms enganxosos s'aferressin amb ràbia a tots els òrgans interns.El volum i la intensitat del dolor creixien  fins a abraçar el front, el clatell, els ulls, l'esquena, tot el meu cos, fins que gairebé m'ofegaven. De vegades, el dolor es concentrava en forma d'estrella- com es veu en la il.lustració- al voltant del meu melic , se m'enfilava com un líquid ardent fins a la gola i la boca i, quan ja em sentia a punt de morir terroritzat, se m'estenia per tot el cos fins a deixar-me en un estat tan deplorable que no podia fer res més que gemegar. Clavar cops de puny a la paret, fer exercicis gimnàstics o sotmetre el cos a rigors d'alguna disciplina esportiva aconseguia mitigar momentàniament el dolor però, fins i tot si aconseguia moderar-lo, aquell dolor continuava barrejant-se amb la meva sang com si anés degotant d'una aixeta que no tanqués bé del tot. Tant em pujava fins al coll i em dificultava empassar la saliva com se m'escampava de nou per l'esquena, les espatlles i els braços. De totes maneres, el dolor no abandonava en cap moment l'estómec, que és on tenia el centre.           

                            Malgrat tots aquests símptomes tangibles, comprenia perfectament que l'origen del dolor era el meu estat psíquic, però no em sentia en condicions d'emprendre la depuració interna necessària per alliberar-me'n.Com que fins aleshores no m'havia passat mai una cosa així, em sentia tan confús com un comandant que ha de resistir per primera vegada un atac enemic.A més ,els múltiples motius amb els quals vaig elaborara la fantasia que la Füsun apareixeria tard o d'hora davant la porta, van contribuir a fer més suportable aquell dolor, però també va llargar-lo.  (...)

fotos

Zseike