Ahir a les casetes del Garraf vaig veure una dona i un home com tu i jo érem abans A tu i a mi jeguts sota l'arena Indiferents a la nostra bellesa Ella en ulls d'iris i mar que no eren ni blaus ni verds ni foscos ni clars La pell que no era ni bruna ni clara ni fosca ni blanca i en la mirada hi duia el somrís absent i superb de qui és conscient que irradia bellesa al seu voltant Si es besaven no es besaven quan nedaven no nedaven gravitaven caminant damunt la mar Ell indiferent transitava entre el desig i la por entre la gelosia i la necessitat Atrapat en la radiació centrífuga de la seva bellesa els dos inconscients encara del pas del temps inconscients encara de la inevitable des composició dels cossos Conscients pero de que en aquell precís instant que en aquell prescís moment eren eterns voleiant damunt les ones sense pes ni espai ni temps
creant eternitat .
creant eternitat .
Ahir mentres nedava
en les aigues fondes i mogudes del Garraf
vaig veure resplandent
damunt la mar
la bellesa
aDg
el Garraf
estiu dos mil dotze
revisitat
estiu dos ml quinze
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada