Un país de butxaca

Joan-Daniel Bezsonoff,escriptor rossellonès i catalanoparlant d'adopció, escriu en el seu interessant llibre 'un pais de butxaca'- dedicat al país dels seus avis i on explica la seva conversió a la catalanitat- hi fa una reflexió sobre el la llengua d'oc i el català que em sembla força interssant.  Diu :

'Amb els anys ,vaig capir que els meus mestres no m'havien dit tota la veritat.França viu amb el cadàver de la seua bessona Occitània a l'armari.L'han embalsamat ben bé però a vegades s'escapen males olors.Occitània , el Migdia de França, sigui quin sigui el nom que li donen, és una avantcambra del nostre país.

Té el gust, la color de Catalunya però no és Catalunya.Els paisatges difereixen poc.Els mateixos claustres, les mateixes pinedes, les mateixes vinyes canten la mateixa cançó amb una lletra diferent. Són terres bessones,però diferents.La toponòmia del Baix Llenguadoc s'assembla molt a la rossellonesa.Capestanh correspon a Cabestany, Salelas a Salelles, Argelièrs a Argelers, Calhar a Catllar, sense parlar de les poblacions homònimes com Canet, Bages, Tesà i Costoja.

Aquesta sensació d'estranyesa familiar no prové de cap construcció intel.lectual.De petit, quan travessà la Fenolleda, adscrita al Departament del Pirineu Oriental, ja no em sentia a casa.

Quan visiti els meus amics de Fabresà, comprenc totes les conversres en occità i,de cop,m'enteranyini en esbargers i matolls de paraules incomprensibles.Malgrat un munt de diferències mínimes i tangibles, veig el català del rosselló més a prop del valencià meridional que no pas del provençal.Qualsevol català de Perpinyà enten millor 'No escric èglogues' de Vicent Andrés Estellés que el primer cant de Mireia.

Vaig aprendre l'occità gràcies a un mal d'amor.A la Universitat de Niça, ja m'havia iniciat a l'occità d'una manera superficial.Ignorava uns mots tan corrents a Provença com dindoleta ( oreneta ),pantaiar ( somiar ) o chata (noia ).Durant el meu exili a Beauvais, vaig llegir les memòries de Frederic Mistral en la traducció francesa de l'autor.Aquest llibre em va encantar, però no havia gosat saltar la barrera de la llengua.Abans de tornar a Beauvais, vaig errar, desvagat , per la Llibreria La Sorbonne de Canes on vaig comprar La Mióugrano entreduberto d'Aubanel.Estava tan trist en aquell temps... No podia oblidar la Nadine.El nostre amor s'havia mort en plena joventut, d'una manera absurda, sense haver tingut temps de decaure.Ara, jo retrobava en aquell poeta d'Avinyó un germà.M'identificava amb tots els versos.

Ai lou cor bèn malaut, malaut à n'en mouri

Ai lou cor bèn malaut , e vole pas garí.

Les paraules que no coneixia , les endevinava sense recórrer a la traducció francesa a la vista.Després d'Aubanel, vaig llegir més autors occitans i em vaig adonar que l'occità i el català eren dues llengues bessones.Unes expresions tan nostrades com 'això rai' o 'un bé de Déu' també existeixen a Occitània.

Si Enric Prat de la Riba va aprofondir la seua catalanita al sanatori de Dutrol, un poblet d'Alvèrnia, jo senti la mateixa impressió als confins septentrionals d'Occitània.Entre Valença i Lió, el clima mediterrani apareix.A Tornon, malgrat l'accent mig lionès de la gent, el migdia ja s'aquartera per l'estiu.Els teulats, els canals, els plàtans, tot aposta per ala victòria d'Occitània.A Grana, a casa dels meus amics Delavaloire, ja flota dins l'aire com un pressentiment de Catalunya.Tot hi recorda el conflent.Els mateixos masos perduts entre les ginestes i les castanyedes, les mmateixes esglésies romàniques, els castells arruïnats.No puc esplicar perquè però sé que aqui va néixer la meua cultura.Potser roda per algun palau l'ànima de Berenguer V, el cont català que va inventar la Provença.

Recorrent totes les regions d'Occitània, de Bordeus als Alps, he indagat apassionadament l'essència de la catalanitat.Vaig interrogar els estanys, els cementiris, els boscos , els manuals de gramàtica, els trobadors, els atles lingüístics, els monastirs medievals, les capelles campestres i el vent no m'ha donat cap resposta.'

Sempre he pensat que en la quasi aniquilació de l'occità -la nostra llengua germana bessona-els catalans hi em perdut moltissim més que una llengua veina.Considero que ens ha passat com aquells científics que aterrioritzats se'n adonen de la dura realitat: de que estan sols en tot l'univers.És com si als portuguesos els hi haguessin arrebatat tota la vitalitat veinal que genera el castellà.Nosaltres els catalans em resistit per raons molt diverses,segons els territoris i que ara seria massa llarg d'exposar, però...

esperem que pel nostra bé i el d'una certa Europa,que el vent d'Occitània revifi i no ens deixi tant sols, tot sols com ara:entre dos cultures massa poderoses.