La Mila se'n adona que el jove del Mas de més avall, ja promés amb una xicota del poble i més jove que ella , que puja sovint per l'ermita, esta atret per ella.Una sotregada d'atracció els envaeix.La Mila sap de l'atracció que provoca en els homes , i no hi defuig,isolada i abandonada pel seu home .
Però ara enfront l'Arnau, sent un frè entre pudorós i candorós per la joventut de qui la preten, i deixa passar l'encís. Es fa enrera en un acte que serà mal entès i que més tard se li girarà en contra.
..La Mila sentí una nova impressió punyent , entre dolorosa i esperverada, mes erma de sorpresa.I notà al mateix temps que, sense haver-ho calculat, ho sabia ja que també aquell minyo l'estimava , que ella regnava en ell feia dies, que l'havia endevinat, el secret motiu de ses frequents pujades a l'ermita, el sentit ocult de ses mirades plenes d'admiracions.Un vel de prudència, de temença pudorosa, havia procurat esmortir-les fins aleshores , aquelles mirades ; més ella , esmaperduda en mig dels tràngols neguitosos d'aquell matí, en una defallida perillosa d'instint acabava d'esqueixar-lo el vel ocultador, i ara les mirades l'atacaven de dret, la ferien amb totes les evidències , exigint-li una contesta categòrica a canvi de la revelació exigida.
L'Arnau ,dret enmig de l'aixart, enmanellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d'ella .La Mila se'n féu compte i sentí por : por d'aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d'aquells llavis encesos i provocatius com un crider de voluptats, por d'aquell tronc gallard plè de xardors masclines, por d'aquella onada vertiginosa de vida passional que l'envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...
La Mila va témer una atzagaiada del destí, instintivament va fer un pas enrera.
L'Arnau que, anhelant, no li treia ull, la vegé vacil.lar, enrogir-se, després empal.lidir intensament, i trèmul, avençà a son torn el pas que ella havia reculat.
Es varen quedar amidant-se francament, com dos soldats d'exèrcits enemics en els quals parla la sang, fent-los oblidar diferències convencionals i inspirant-los-hi l'impuls humaníssim d'abraçar-se.Mes fou sols per un instant; repentinament, quelcom s'interposà entre els dos.
Uns ulls isolats, sense viatge que els enquadrés, uns ulls màgics, que no eren els de l'Arnau brogaren amb una ampla mirada calda, demota , infinita, a la dona esblaimada.I aquells ulls, com si tanquessin en son fons una força més serena, més dominant, més poderosa que el mateix instint de vida, feren refluir i allunyar instantàneament l'onada turbulenta.La dona es reprengué a si mateixa.
Va passar-se una mà pel front i estirà l'altra cap a l'Arnau amb gest tranquil.litzador.
_ Arnau... no sies criatura.Si la pubilla et vol a tu i tu vols un bon consell, casa-t'hi, Arnau...La sort passa una vegada en la vida.
El minyo, espectant, endevinà en l'accent afectat d'aquelles paraules afectuoses un reptament, una comanda irrevocable.Rebé a peu ferm la destralada i després abaixà el cap, nafrat, sotmès, sense protesta.Mes en sa cara bruna hi sorgí tan clarament la sotregada del dolor, que la Mila se'n sentí el cor oprès.
_Arnau_ féu ella feblement per consolar-lo_tan val un adagi com una cançó, i ja saps aquell que diu " Val més tenir que penedir..."
El pobre xicot féu amb la mà un gest desesperençat, i penjant-se el fuet al coll, sortí de l'aixart sense mirar-la.
La Mila , veient-lo anar tota aturada, sentí amb angúnia, que acabava de matar quelcom en aquell innocent i en ella mateixa.
extracte de
Solitud de Victor Català
(Caterina Albert )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada