'Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc , i és vivint que puc pensar-te. (...)'
Extracte del poema de M. Martí i Pol
llegit en la cerimònia de comiat de la Rosita Sanfelix i Ferrer
Aquest poema sempre em fa plorar, però és una de les millors mirades de la pèrdua que es poden llegir, meravellós...i amb esperança?
ResponEliminaBones diades, malgrat tot!
Gràcies, Zel
ResponElimina