HI DÚIEM UNA ORQUÍDIA ENTRE LES MANS....

 

la nit i el dia de la mort de la Rosita

Hi dúiem una orquída entre les mans,

quan ens vàren dir que ja ens deixaves.

I et varen anar a vetllar les teves filles 

i ta germana per veure el dolorós respir

del teu últim suspir, en l'agònica matinada.

I t'en vas anar a les cinc, quan encara ara 

i aquí és de nit . Al.legoria d'una vida passada ?

Des del taller del teu avi, ja de ben petites, 
tu i ta germana, esquivàveu les pedrades d'ignonímia 

que us llançaven des del cel, quan anàveu cap a escola.

'Veniu depressa i aviat' ,us deia l'avi i vorejaveu 

les voreres en alerta i d'amagat, evitant bombes que aterraven.

Bombes d'odi, por i silenci,del silenci per venir.

Dúiem una orquídia entre les mans 

quan ens vàren dir que marxaves 

prudent i sigilosa ; silenciosa i amb dolor.

Però era tot això ? A l'endemà quan va aclarir, 

va fer més calor del que és habitual ara i aquí.

Va sortir el sol molt lluent i més fort del que hi havia fins llavors.

Mentre va durar l'agonia una boira persistia i en acabat 

quan t'en vas anar,  es va aturar de cop el ponent fred de tardó. 

Però era tot, això ? I tanmateix a l'endemà una gosseta exigia 

com cada dia i cada mati que l'amo la tragués a passejar .I

en llevar-se algu va veure com s'havia deixat encès el llum del rebedor.

Garlandes i nadales; arbres i llums espurnejant en alguna casa encara 

i aqui pel matí enlluernador.

I encara  i així ,era tot això,? 
El que no dèiem , el que no fèiem 
quan tu hi erets ? 
I ara que tu no hi eres i algú t'havia fet un regal 

que mai no et va poder donar i que tu mai  no vas veure.
Venia de Paris i mai no va arribar
Ara i aquí que hi erem tots

a l'endemà ,amics i estimats i et vàrem acomiadar amb amor i emoció

i més tard en un bon àpat varem recordar sense remordiments i 

amb sentiment, els bons moments,

però això era tot ?

Tots saviem i savem , com deia aquell music i poeta,

que el dolor dura per sempre si es fa cançó . I que els petits instants

que  tots i cadascú allunyats i sols,

en els  seus més intims records ,tots i cadascú en el seu enyor, 
tots i cadascú saviem i savem , ara i llavors que l'efecte orbital i aglutinador 

d'una vida plena, la llum que desprèn i desprenia ,

desapareixia  sense fi, en la nit  aquella que duiem 

una orquídia entre les mans.

Com a regal la nit abans entre les mans.

I a l'endemà quan es va llevar
algú hi v veure a contrallum 
com resplendien unes orquídies.

arnau martorell

valldoreix 

desembre dosmildeu