as
- saig
d'es
- tudi
de la bellesa,
en la veu i la imatge, el só i el moviment,
la pell i la paraula , pensat i sentit, tot sentint i
veient el cos i la veu en dansa i moviment
de la princesa negra
cantant i ballant
Boumbowï
a
La Cigale
de
Paris
el
2004
L'esfinx
i
la veu
que sona i re
sona
per tots els aires
per tots el mars
mentre com quan
les temps passes...et les couleurs changes i
la seva veu
ens resta im
presa
presa
en l'interior del gran sorral.
Són onades i vent i crestes en
furismades damunt la mar de llevant
en color blau en blanc i els grisos constants i aquell
cel bosc
fosc d'abans de la tempesta i
és així com jo
la re
conec
la seva veu
de terra seca i flonja
és l'alè que ens arronsa,
és la mar que ens brassola,
és la mà que acarona l'home
que sempre dubta tant i tant
al seu davant davant l'impassible
que és
l'inevitable pas del temps i
que de tant en tant
és rebela i tant
i tot
davant la mort.
És l'aire
que s'enlaira i ens
trasctoca,
mil re
molins de
grava blanca
fuetejant la nostra pell
si alcem
encara la cara
al vent poderós
que ens fueteja de cara
en aquell instant de valor
que l'instint
encara ens regala.
És l'udol de les sirenes
de sirenes
que encara
per
viuen i viuen en l'interior
del nostre cor
quan ens re
clamen cap a l'abisme,
i
el gemec
i
el desig
de dolor i plaer
i
la felicitat
i l'abandó en una abraçada,
bondat
i
maldat
i l'amargura i la generositat de l'amant quan
ens amara
ens abraça
ens estima.
Ets
tu i
jo
quan
no
ens mirem
des
pres
de
no
be
sar
nos
com
nos
altres
sabíem,
és aquell amor
que encara ens resta
al més profund
re
cord del nostra
cor
en
aquell
pou
in
sondable
que ens vàrem
saber desar
amagat de tots els temps
et les couleurs qui changes
fa molt temps
en el jardí de les tortugues amoroses
I
és el coratge
d'un matí
quan surt
el Sol
per en
dur-
se la rosada.
les temps qui nous passes les couleurs qui changes
i
la veu ens acompanya i la fina pell
de perla fosca orígen i fi
el més antic i el mes nou
humanitat primera clara i fosca
i cristal.lina. I és
l'
esfinx
que altiva i bella
s'alça orgullosa
de ser
dona
i
treu de dins del seu
a dins la vida
i
el primer univers
del tot i
res
de tots
és la seva
de tots n'és
la nostra
la
veu
i el ritual i la dansa i les mans i la mirada
fonda
de dona portadora de paraula
de dona engendredora de vida
que
ens acull
ens fa volar
ens amara
i ens abraça i ens talla i re
talla
com fina fulla al
vent aire mar oceà arena terra i argila
i és així
i així és
com jo la veig
i jo la sento
quan sento
i veig l 'esfinx
i la veu de
Rokia
Traoré,
gràcies....
algun diumenge
de l'any dotze del tercer mil.lenni
del nostre calendari
valldoreix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada