dissabte, 28 de desembre del 2013

LA IM)MORTALITAT



'no mires a los ojos de la gente'
 a Germán Copini y sus Golpes Bajos
in
memòriam.



Aveiro 
Portugal
1984



Tan m'és si em llegiu, 
        com si no en llegiu de mi 

 tot el que us deixo escrit .  
         D'allò que us dic i escric, 

 tan m'és el que en penseu,
         ni  el  que en direu.   

 No, ni tan sols de tu  Amor 
                    n'espero més :

( de tot allò que he escrit i  
                  es teu, en vegis el sentit ) .

 No  n'espero res més 
                   del que us escric !  
                      
Tan sols cercar  quan us (t') escric 
                 la  meva  ( nostra im)   
                                                
                                        mortalitat.


*

aDg

valldoreix.
desembre
dosmiltreteze
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 25 de desembre del 2013

QUI DIU QUE ELS MEUS POEMES SON POEMES ?




Qui diu que els meus poemes son poemes ?
Els meus poemes no son poemes
Quan comprenguis que els meus poemes no son poemes
Aleshores podrem parlar de poesia
*
daigú ryokan
1758-1831


transcripció d'un poema de ryokan





Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 24 de desembre del 2013

ara mateix enfilo aquesta agulla....




















miquelmartipol



Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb fil d'un propòsit que no dic
i em poso a padeçar. Cap dels prodigis
que anunciaven traumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc , i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus a terra i proclamar-nos 
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes 
el que tenim i prou : l'espai d'història 
concreta que ens pertoca i un minúscul
terriotori per viure-la. Psem-nos
dempeus altre vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.



L'àmbit de tots el àmbits
1980
Publicat per a 3 comentaris:

dilluns, 23 de desembre del 2013

Alegria alegria alegria de viure.....


LA CASA DE LA MÚSICA VORA EL MAR

Vicent Andrés Estellés.





II


Amor et cante a tu i a tu i atu també
Oh les cames lleugeres per al ball i la música
Les cames que recoore una música sola
I se'n puja pels tubs més secrets de la musica.

Idictamina música i la posa a la taula
Com el ram més florit com la rosa més bella
Bella amb mí Jo t'estime  Estimeme molt la vida
La teua galta dolça molt aprop del meu llavi

Un cavallet de mar per atota la vida
La vida son parelles que es fan i que es desfan
Eixirem a ballar de sota la gran llàntia


Alegria alegria alegria de viure
De viure i estimar-nos i de prendre't la mà
De tocar el secret central de l'existència !



*


dibuix

Lolita
Tinta xina i tempera
sobre cartró

Cecíliamartorell

Publicat per a Cap comentari:

divendres, 20 de desembre del 2013

La platgeta

una elegia





Tràngol de Llevant a la platgeta : 
sorra i barretxa a la Barceloneta. 
Zenc dringant i la uralita udolant . 
La Flora avui no salparà a mar i doblarem
amarres i estatges .  Nem a veure el mar 
a la platgeta ? 'Diu el company panotxa  
a un  (antic ) heroi que s'injecta  la  (seva ) heroïna  
a dins del cotxe  aparcat sota el rellotge. 

Vent de sal i mar al cap i els homes submarins 
s'endinsen dins de l'oli gris d'ampolles tàmpax 
i condons. De l'aigua del port  en trauran els musclos 
que demà siran als restaurants . La Guàrdia Portuària 
els empaita amb molta 'sanya ' i més mala cara encara , 
per tot el Moll d'Espanya. I demà sortirem a Mar i 
n'irem a cercar  el Gran Calamar . Diu el Capità Cranc. 
O un llamàntol  o un rap gegant !
Diu  irònic , el cambrer del Bar !


esbós
del
Moll
del
Rellotge

'la platgeta de la Barceloneta'

Barcelona
1985-1986

aDg
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 18 de desembre del 2013

deixaré d' esc

riure.  

I aquest cop no ho faré només per tu , 
serà per mi i tan sols per mi, que deixaré d'es-
criure.        

M'exigeixo massa i exigeixo massa
complicitat de qui em llegeix i després no sé oferils-hi res.
De qui em segueix,  jo amb arrogància l'ignor . I a qui m'entén li exigeixo                 
el tot.   
I aquest absurd error no em deixa viure,  
amor.  

Deixaré  d'escriure i de llegir.
Tot el que he llegit ja em té avorrit .
Tot el que he escrit m'ha deixat buit i sense esperit.
Confós en tot i allunyat de tots,  quin sentit té seguir insistint
en aquesta solitària comèdia ?

 Deixaré d'escriure i de llegir, aviam
si així per fi ,        



aprenc a viure !



aDg.


Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 17 de desembre del 2013

Los tres puntos cardinales




del deseo y del amor .




Luz del Sur, 
                  en tu mirada agua  y mar.                         Del Este ,  
                                          sudor  y miel  entre sábanas  y

                                                     tu piel.                        Del Oeste ,
            polvo y  arena y  hojas rojas , labios de hiel  y

                                          lágrima cruel.  Y  tu dirás :                                                                                                           olvidaste uno  más !                        Es el Norte , 
                                     
en tu ausencia .



para
 tí  .



                      

   
dibujo y poema
de
aDg
2013

Publicat per a 2 comentaris:

dilluns, 16 de desembre del 2013

LA BELLESA


LA BEAUTÉ






Jo sóc bella, oh mortals, com un somni de pedra,
i el pit que tinc, en que tothom s'ha trasbalsat per torns,
s'ha fet per inspirar un amor als poetes
etern i silenciós, igual que la matèria.
Senyorejo l'atzur com esfinx incompresa;
uneixo un cor de neu a la blancor dels cignes;
odio el moviment que desplaça les línies,
no vesso mai cap llàgrima i tampoc no ric mai.

 En veure'm el posat majestuós que tinc,
que sembla manllevat als monuments més grans,
poetes malmetran el temps en recerques austeres;

 que tinc, per fascinar aquests amants tan dòcils,
uns miralls impol.luts, que tot ho fan més bell:
els ulls , uns ulls molt grans, de resplendors eternes !






Je suis belle, ô mortels  ! comme un rêve de pierre,
Et mon sein, où chacun s'est meurti tou à tour
Est fait pour inspirer au poëte un amour
Éternel et muet ainsi que la matière.

Je trône dans l'azur comme un sphinx incompris ;
J'unis un coeur de neige à la blancheur des cygnes ;
Je hais le mouvement qui dépalce les lignes,
Et jamais je ne pleure et jamais je ne ris.


Les poëtes, devants mes grandes attitudes,
Que j'ai l'air d'emprunter aux plus fiers monuments,
Consumeront leurs jours en d'austères études ;



Car j'ai, pour fasciner ces dociles amants,
Des purs miroirs qui font toutes choses plus belles :
Mes yeux, mes larges yeux aux clartés éternelles !




CHARLES BAUDELAIRE
LES FLORS DEL MAL


Edició bilingüe i completa
a
cura
de 
Jordi Llovet

Edicions 62

DESEMBRE 2007



*

Imatge
de
Anka Zhuravleva
Publicat per a 2 comentaris:

divendres, 13 de desembre del 2013

no sóc


qui sóc.

 Ni
pare ni fill 
ni germà 

 No
sóc ni 
amant ni 
amat  

 Ni
home ni 
dona
                                                  qui soc ? 
No 
sóc ni temps 
ni espai 

 Ni got 
ni aigua ni 
vi 

 I
Diví com 
sóc per
tot - 

 com 
tu i tu i tot
es nos
altres 
-
ni pobres ni riques 
vingudes dels  Cels dels Mars i
Muntanyes 
-

 Ja 
us  dic
no
sóc com 
us he
dit :
                                        ' ni valent ,
                                                   ni atrevit '
Ni  
lliure ni 
esclau  m'escric i
em descric molt
més del que us
escric  ,
                                                          qui sóc
                                                                         doncs 

                                                                                 Amic ?











aDg

 *
valldoreix

 *
hivern
dos
miltretze



Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 9 de desembre del 2013

EL PETÓ


              .
                                          .
                                                                .
va sal
                    tar
                                                                        pels
                                             aires    
no
mes 

SOR

                                  TIR 

dels

LLA    
                             VI

S

ballant 
                                               entre 

tota 

                                         la 
gent
a
da

.
.
                                                    .
.                                       
que 
boca                                                  
                                           badada
mira
                                       va
   

com 

el petó


ro
do
lava
i
feia sal
tiro
nets
i
des
prés
s'en
lairava
sense
pès
com un bes
i s'elevava
més
enllà
del cel comú


.

.

.


i
ningú dels presents
a la plaça del poble
en aquell dia 
festiu
d'
estiu


.

.
.

.

.

va saber mai 
cap
 on va fugir



el petó


.
                                       .
                                                                              .

però 
qui el va poder 
                                                                  atrapar

un dia
sense

.

.                                                  

Sol


i
sense saber
tam
poc 
ni

 d'on venia
ni 
qui l'havia  llençat
en un segon  de puríssima 
.
                           .
    


bellesa




es
va en
a
morar






sen                           se 
saber 
res                        més
per sem                                                         pre més


                                 ni
del
petó 
                                ni 
del bes
no 
                                més

que havia 
en
tès

co
r
                                   près
que 

aquell

regal

en
 (
verí
ci
nat
)

sat

era

l'


a

mor

( t


e
tern


.

a )

*

aquest 
poema  és 
part del diàleg-
poètic   Núvol   ( menys
quatre i 
mig )

*


aDg


valldoriex


estiu

dos mil tretze

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)