de Blai Bonet
Hi havia necessitat de donar
la volta a les coses : si continuava
en el seu camí de vegetacions i d'exsudacions
gomoses que el tenien covat sota les ales
d'una lloca didàctica, la vida, la seva jove...,
corria pena de la vida : no feia res més
que veure passar els dies
com un rest de murtra que va
d'un pal a un altre pal....
Pula era el nom de la possesssió
i de les cases que ell havia a les terres
de turons i saragalls
que hi ha entre el puig de Randa i Montuïri.
'' No sóc un àngel, no sóc un home ' ,
ho pogué dir davant la façana alta,
color de crosta de pa, amb dues fileres
de finestres talment boques de forn
emblanquinades de fresc amb claç
mesclada amb una grapadeta de sofre
perquè el marès fos semblança
de pa d'or posat al temps, ''per res del món
preguntaria res a qui em digues que ho sap tot'',
el lledoner davant elportal rodó
tenia l'ombra llarga ia rrodonida
com el núvol d'en Jordà, que és senyal
de ploure quan s'eixanca damunt Cabrera.
''És mester trascendir núvol
del propi pensament,
és mester preparar l'entrada
en l'estat de gràcia,
perqu`el futur no existeix
existeixen lkes llibertats '' ,
i, enfront una mica de biaix,
dels bosquets d'alzines ,clapes calres
de pinarets de Pula, Randa era
la blavor de la pedra alta amb coves
on el misteri hi era real i sensible
però amb mates de mollera roquera,
picardies de menuda i mil.lenària
florida guerrillera, roserets
de fulla menuda que fan
la rosa mallorquina de quatre fulles
color d'os de sèpia....
De les onades blavoses, esclarissades, estant,
Randa era un temple sense església
que engolia i prenia esperits
de qui miràs fit a fit, amb les mans plegdes
per les acopades ales de la pìetat :
els pins, les mates, les alzines, tenien
la verdor i feien olor
del segle d'enguany
de la veritat sense remei,
d'organitzaci´ço per cmbatre la viortut.
Les roques, però, les escletxes amb la ruda
que en guaita aferrada en un dit de terra
que s'hi ha escoltat amb l'aigua del ploure,
el lloc blanquinós de les covasses
com paladars de cals viva,
els afuats i amagadissos conills
de vermell ull com crítics,
tot, tot era el mantell natural, premeditat
amb acoloriment de les races de vegetacions
que tapaven i arreceraven el lloc
dels llocs on el Enflorits realitzaven
les dues diades de l'Encertament, en les quals
una gernaciód'estols i d'aplecs
eren vinguts a peu, caregats
amb farcells de roba de quadratí
i sarrietes, en les quals duien pa i coses,
per fer aquella iniciació
que començava a Randa,
segon replà al paladar de Gràcia,
tercer Sant Honorat, on les dones
restaven fora com els coloms i els testicles,
els homes de joven entraven cap endins
com un jacint que no té fi baixa a la terra,
per tal de, l'endemà, a Cura tastar
el fet de ser anterior o posterior i saber
la introducció d'un futur en l'acte lliure de l'amor.
Santanyí . Cala Figuera .
abril de 1988- març d 1990
Edició Crítica de Nicolau Dols
i Gabriel S.T.Sampol.
Pròleg de Margalida Pons
Edicions 1984
Barcelona
2014
.jpg)
