d'en
Blai Bonet
Quan els nois de la comarca
volien ser humils de cor sense que els de casa ho sabessin,
volien ser humils de cor sense que els de casa ho sabessin,
anaven amb ella perquè treballava fi
i, en baixar l'escala amb ulls encara lluents de xicot,
era de les que sovint deia:
''M'agradaria que ens tornéssim a veure''
I tot seguit, com si encara fos com sota uns arbres,
repetia per enyoradíssima vegada
el nom propi del pecadoret circumcís.
-Joan...
Un cop el noi l'havia deixada
feta un regne de records a la porta del vi,
al portal de la repetició,
a la cantonada d'oferir un vas de set,
al carreró d'esperar qui la desenterrés
d'estar enterrada sota d'ella mateixa,
Maria Magdalena, una bandera en blanc i negra,
arriada com una dona de bandera a mitja asta,
quedava feta un llibre viu. Deia :
-Només qui estima pot ser bo, jo ho sé.
Únicament qui és etimat pot ser bo.
Jo ho sóc amb tu, com tu ho ets amb mi
quan fa fosca a la plaça de les Olles.
Perquè nosaltres,
que només som nosaltres dos, tenim
com a nostres la vida i el seu cor,
l'hora de les hores baixes,
el sudari de la nostra pell,
quan tot dóna al mateix numero de casa.
Aquella tarda després de llançar-se al llit com el mar
sobretot després de sortir-ne
amb salabrador fada a la boca, amb salabrador
però sense la mar que queda lluny, passejant-se , verd,
se sentí pensada pel viure , que en ella es deia Maria.
Després de mil nois, reconegué
que estimava estimar, viure amb l'amor
que l'amor es deia Joan quan en Joan no hi era,
que l'amor es deia Maria quan en Joan se n'anava,
que l'amor quedaria , com a molts d'arbres,
un cop a ella , l'enterressin un dia de pressa,
una besada com morta,
després de tanta besada.
Se sentí buida, desmoblada, Maria en va,
penedida de ser estrictament mortal,
ella que, tot i ser un sofert i bonic animal de fira,
era casolana, profunda com el cor
que mai no té del tot el regne on té el batec.
A l'altra banda de la finestra,
l'horabaixa, ambun redol de garrofers al fons,
queda ratllada de sobte
per una ventada de braços amb veu,
que arrossegaven una dona trobada no jurídicament feliç,
sencera tota ella amb un xicot,
de cap a ser trencada talment una imatge en temps de revolució
a pedrades personals de la justícia general.
Na Maria, que no era dona de finestra
però si dona d'estar a cos que vols,
guaità al finestró-de-veure-i-triar-amb-la-mirada,
tot i saber , amb el cor tan municipal com femení,
que un estol de mascles amb la cresta encesa
no té el poder silvestrement informatiu
sobre l'estat del temps, i del misteri,
que té un sol Joan, el Joan sol,
sortit tot sencer de la sinceritat, com el bri verd de la terra,
amb el verd casolà i universal,
que , de primer, apunta cap al cel de l'ascensió
i, tot seguit, granat, s'entrega per vosaltres i per molts,
on viu en pau, no pas amb tranquil.litat,
el cel practicable de la paraula i de la taula en comú,
cel només pensat, però cada dia pensat
per aquella Maria de finestra i de Magdala
que, a estones tota sencera,
a estones amb vestidets llampants de desvestir-se,
feia la carrera davant Déu viu,
nueta a la terra, així com a l'apartament de Jerusalem,
ciutat on cremaven molt d'encens,
degollaven força bous damunt l'altar del Senyor
i assassinaven profetes de Déu,
mirant,però, de fer-ho sempre per la via civil :
en lloc de matar-los, els feien matar;
creaven un buit i s'hi amagaven : la llei.
En lloc d'assassinar-los, els feien la llei, Maria.
A l'altra banda de la finestra,
a l'altra banda de na Maria de les quatre parets
que donen a la mateixa dona i a diferent Joan;
a l'altra banda dels dos ulls de na Maria,
que en aquells moment no s'ho deia,
perquè ningí no li ho deia,
un estol de mascles de la llei,
que feien la llei i l'amor quasi amb el mateix rancor,
d'una empenta llençaren na Marta de cal tintorer
a terra , i era la terra de la pols del carrer.
Des dels dos ulls de na Maria
la Marta era llençada als peus d'un noi fresc,
que es deia Jesús, i era, talment aquests és !,
el Joan que el seu casolà i salvatge cor cercava
perquè ja el tenia, però només indicat, enyorat
Aquella tarda després de llançar-se al llit com el mar
sobretot després de sortir-ne
amb salabrador fada a la boca, amb salabrador
però sense la mar que queda lluny, passejant-se , verd,
se sentí pensada pel viure , que en ella es deia Maria.
Després de mil nois, reconegué
que estimava estimar, viure amb l'amor
que l'amor es deia Joan quan en Joan no hi era,
que l'amor es deia Maria quan en Joan se n'anava,
que l'amor quedaria , com a molts d'arbres,
un cop a ella , l'enterressin un dia de pressa,
una besada com morta,
després de tanta besada.
Se sentí buida, desmoblada, Maria en va,
penedida de ser estrictament mortal,
ella que, tot i ser un sofert i bonic animal de fira,
era casolana, profunda com el cor
que mai no té del tot el regne on té el batec.
A l'altra banda de la finestra,
l'horabaixa, ambun redol de garrofers al fons,
queda ratllada de sobte
per una ventada de braços amb veu,
que arrossegaven una dona trobada no jurídicament feliç,
sencera tota ella amb un xicot,
de cap a ser trencada talment una imatge en temps de revolució
a pedrades personals de la justícia general.
Na Maria, que no era dona de finestra
però si dona d'estar a cos que vols,
guaità al finestró-de-veure-i-triar-amb-la-mirada,
tot i saber , amb el cor tan municipal com femení,
que un estol de mascles amb la cresta encesa
no té el poder silvestrement informatiu
sobre l'estat del temps, i del misteri,
que té un sol Joan, el Joan sol,
sortit tot sencer de la sinceritat, com el bri verd de la terra,
amb el verd casolà i universal,
que , de primer, apunta cap al cel de l'ascensió
i, tot seguit, granat, s'entrega per vosaltres i per molts,
on viu en pau, no pas amb tranquil.litat,
el cel practicable de la paraula i de la taula en comú,
cel només pensat, però cada dia pensat
per aquella Maria de finestra i de Magdala
que, a estones tota sencera,
a estones amb vestidets llampants de desvestir-se,
feia la carrera davant Déu viu,
nueta a la terra, així com a l'apartament de Jerusalem,
ciutat on cremaven molt d'encens,
degollaven força bous damunt l'altar del Senyor
i assassinaven profetes de Déu,
mirant,però, de fer-ho sempre per la via civil :
en lloc de matar-los, els feien matar;
creaven un buit i s'hi amagaven : la llei.
En lloc d'assassinar-los, els feien la llei, Maria.
A l'altra banda de la finestra,
a l'altra banda de na Maria de les quatre parets
que donen a la mateixa dona i a diferent Joan;
a l'altra banda dels dos ulls de na Maria,
que en aquells moment no s'ho deia,
perquè ningí no li ho deia,
un estol de mascles de la llei,
que feien la llei i l'amor quasi amb el mateix rancor,
d'una empenta llençaren na Marta de cal tintorer
a terra , i era la terra de la pols del carrer.
Des dels dos ulls de na Maria
la Marta era llençada als peus d'un noi fresc,
que es deia Jesús, i era, talment aquests és !,
el Joan que el seu casolà i salvatge cor cercava
perquè ja el tenia, però només indicat, enyorat
entre els Joans pecadorets de bona fe, estrictament calents,
que passaven a sol post, cada dia a sol post,
per l'arc trionfal però sense cap triomf del seu cor.
Na Maria, que , de tant com estimava només l'estimar,
no podia ser ni infidel, com aqueixa,
que tot just havia estat trobada
amb un amor que tenia però que no li pertocava,
pobra llei, pobre amor,
llei pobre, amor pobre !;
na Maria sentí que no podia ser ni apedregada ,
tan morta era, ella que era una cova de l'esperit,
cova on una dona closa
es moria de ganes i de misteri de viure : estimava
de vegades com una dona, sovint com una femella,
algun cop fent hores extraordinàries de Maria;
i, en lloc de dona, s'hi feia vella :
una popular imatge besada,
que no vivia però era allí,
dona que , al final de cada dia,
quedava verònicament impresa com un eixugamants .
Però de cop, en veure que els de la llei,
començant pel més revellit, tot i el call a la culpa
de dissimulat i honorable i aprofitat circumcís,
se n'anaven amb la vergonya entre cames,
perquè hi veien clar, amb una claror de tribunal amb crucifixió pròpia,
na Maria, com qui troba un cadàver,
descobrí que la vida podia ser mentida;
na Maria , com qui s'enamora,
va reconèixer que la vida és una presencia tan completa,
que consisteix a poder perdonar,
a donar per si mateixa.
com aquest jove fresc,
que precisament la tremolor d'una femella arriada deia :
''Jo tampoc no et condemno .
Vés-te'n i no trornis a pecar''
I la naturalesa de na Maria començà de plorar,
com una cova de divinitat,
que degota de si mateixa i des de lluny.
I na Maria arrencà a plorar sengons la seva naturalesa,
sabent perquè i sense saber perquè,
de no res amb vergonya , d'alguna cosa amb amor,
estrictament perquè hi veia i hi sentia clar.
Ella, de professió besadora d'homes de Jerusalem,
estimava aquell noi que perdonava,
que donava per do propi, que donava perdó.
I, des de la seva complexió de cantonada,
des de la seva complexió de llit com de bosc,
però salvada, corregida i augmentada,
augmentada d'urgència vital, en compte d'urgència biològica,
besava el peu i el turmell,
que es resisteix a la tendror però sobresurt,
besava el peu i el turmell, i eren els de Déu, nena.
I, Déu, de gran , es deixava besar per na Maria,
com, de nen, se sentí besar per Maria, la mare.
I, per mitjàdel cos de Jesús,
Déu era informat pel sentiment,
era besar històricament,
després de tants milions d'anys de fer créixer l'home,
que sempre és un home i una dona.
I salvava la naturalesa enamorada per la naturalesa,
que elen elll reaccionava però amb netedat i vigor des de dalt:
així a la terra com al cel.
Com a la creu quedà salvada en Jesús
l'agonia entre lladres,
en Jesús dret i llagrimat per na Maria
quedà redimida la situació
del qui ha d'estimar perquè ha nat,
del qui no sap fer res més que cercar l'amor,
sempre de prop i de lluny, entre les dues distàncies sempre .
Quedà fundada l'església dels pecadors, dels pobres profunds,
misteri de fe,
l'església dels cucs que comprenen la netedat de Déu,
misteri de fe,
entre Jesús i el pecador misericordiosament fondo,
que, com un nen amb la creixença més alta que l'estatura,
sovint trenca un vas perquè no sap anar sol a la font.
Maria , i si encara no sabies que aquell turmell era el de Déu,què ?
Maria, i que si et vares enamorar
d'aquella masculina flor de la creació,
perquè segons el teu cor et semblava Déu ?
Maria, i què si, davant les forces vives de la ciutat i dels fidels,
vares haver de passar per un cas interminable de ninfomania ?
I què, Maria, si t'importa no res
comprometre l'honorabilitat civil i comercial,
viva cabellera de la història de la salvació,
vares contribuir que les llengües criminals amb estètica contra Ell
es moguessin com plomes d'oficinista
a qualsevol ministeri estrictament exteriors ?
I què, nena ? I què, Eva Maria Magdalena,
si per mitja del teu coratge,
del teu misterial estar curada d'espants,
sabem com és practicament Déu:
un noi pur i no gens acomplexat per la llei,
perquè tan de dalt és estimar com deixar-se estimar,
perquè qui l'abraça a Ell abraça al Pare,
tan si ho sap com si només s'hi sent aconseguit,
company de la vida , afiliat al cor i rival del món ?
I què , Maria , si no sabies
que, en Jesús i per mitjà teu,
Déu rebia el agrament de les llàgrimes en directe,
el sagrement dels genollls sobre el trespol,
el sagrament dels llavis de l'Home amb sexe femení,
el sagrament de les entranyes
que esposen a penedir-se
de ser estrictament individuals ,
de no haver recnegut sempre, Maria, Maria,
que una cosa és l'amor traduït per les ganes
i altra cosa és l'amor traduït per la humilitat,
perquè la humilitat és l'eternitat ?
I, com que eres un cuc que estimava i creia
que un cuc que creu és l'únic temple
on Déu es declara com a creador enamorat i casolà ,
com no gens emperador, com a estrictament molt jove,
vares aco0nseguir, un diumenge ben al matí,
que Jesús, tot just resucitat,
però encara entre glòria i el municipi,
sentís, Maria, sentís que no el coneguessis,
que el prenguesssis per l'amo de l'hort
on el divendres de la setmana passada,
en pondre's el sol, l'havien enterrat a corre-cuita.
Perquè , en veure que no el coneixies, som molts qui ho sabem,
et digué 'Maria!'
i, en la manera de dir el teu nom, en el to del teu nom,
perquè recordaves que deia Maria
com qui veu fondo en els seus
i dóna profunda importància
al misteri de certes persones que l'han vist clar
però callen amb llàgrima perquè tenen cor i llengua de deixeble .
que passaven a sol post, cada dia a sol post,
per l'arc trionfal però sense cap triomf del seu cor.
Na Maria, que , de tant com estimava només l'estimar,
no podia ser ni infidel, com aqueixa,
que tot just havia estat trobada
amb un amor que tenia però que no li pertocava,
pobra llei, pobre amor,
llei pobre, amor pobre !;
na Maria sentí que no podia ser ni apedregada ,
tan morta era, ella que era una cova de l'esperit,
cova on una dona closa
es moria de ganes i de misteri de viure : estimava
de vegades com una dona, sovint com una femella,
algun cop fent hores extraordinàries de Maria;
i, en lloc de dona, s'hi feia vella :
una popular imatge besada,
que no vivia però era allí,
dona que , al final de cada dia,
quedava verònicament impresa com un eixugamants .
Però de cop, en veure que els de la llei,
començant pel més revellit, tot i el call a la culpa
de dissimulat i honorable i aprofitat circumcís,
se n'anaven amb la vergonya entre cames,
perquè hi veien clar, amb una claror de tribunal amb crucifixió pròpia,
na Maria, com qui troba un cadàver,
descobrí que la vida podia ser mentida;
na Maria , com qui s'enamora,
va reconèixer que la vida és una presencia tan completa,
que consisteix a poder perdonar,
a donar per si mateixa.
com aquest jove fresc,
que precisament la tremolor d'una femella arriada deia :
''Jo tampoc no et condemno .
Vés-te'n i no trornis a pecar''
I la naturalesa de na Maria començà de plorar,
com una cova de divinitat,
que degota de si mateixa i des de lluny.
I na Maria arrencà a plorar sengons la seva naturalesa,
sabent perquè i sense saber perquè,
de no res amb vergonya , d'alguna cosa amb amor,
estrictament perquè hi veia i hi sentia clar.
Ella, de professió besadora d'homes de Jerusalem,
estimava aquell noi que perdonava,
que donava per do propi, que donava perdó.
I, des de la seva complexió de cantonada,
des de la seva complexió de llit com de bosc,
però salvada, corregida i augmentada,
augmentada d'urgència vital, en compte d'urgència biològica,
besava el peu i el turmell,
que es resisteix a la tendror però sobresurt,
besava el peu i el turmell, i eren els de Déu, nena.
I, Déu, de gran , es deixava besar per na Maria,
com, de nen, se sentí besar per Maria, la mare.
I, per mitjàdel cos de Jesús,
Déu era informat pel sentiment,
era besar històricament,
després de tants milions d'anys de fer créixer l'home,
que sempre és un home i una dona.
I salvava la naturalesa enamorada per la naturalesa,
que elen elll reaccionava però amb netedat i vigor des de dalt:
així a la terra com al cel.
Com a la creu quedà salvada en Jesús
l'agonia entre lladres,
en Jesús dret i llagrimat per na Maria
quedà redimida la situació
del qui ha d'estimar perquè ha nat,
del qui no sap fer res més que cercar l'amor,
sempre de prop i de lluny, entre les dues distàncies sempre .
Quedà fundada l'església dels pecadors, dels pobres profunds,
misteri de fe,
l'església dels cucs que comprenen la netedat de Déu,
misteri de fe,
entre Jesús i el pecador misericordiosament fondo,
que, com un nen amb la creixença més alta que l'estatura,
sovint trenca un vas perquè no sap anar sol a la font.
Maria , i si encara no sabies que aquell turmell era el de Déu,què ?
Maria, i que si et vares enamorar
d'aquella masculina flor de la creació,
perquè segons el teu cor et semblava Déu ?
Maria, i què si, davant les forces vives de la ciutat i dels fidels,
vares haver de passar per un cas interminable de ninfomania ?
I què, Maria, si t'importa no res
comprometre l'honorabilitat civil i comercial,
viva cabellera de la història de la salvació,
vares contribuir que les llengües criminals amb estètica contra Ell
es moguessin com plomes d'oficinista
a qualsevol ministeri estrictament exteriors ?
I què, nena ? I què, Eva Maria Magdalena,
si per mitja del teu coratge,
del teu misterial estar curada d'espants,
sabem com és practicament Déu:
un noi pur i no gens acomplexat per la llei,
perquè tan de dalt és estimar com deixar-se estimar,
perquè qui l'abraça a Ell abraça al Pare,
tan si ho sap com si només s'hi sent aconseguit,
company de la vida , afiliat al cor i rival del món ?
I què , Maria , si no sabies
que, en Jesús i per mitjà teu,
Déu rebia el agrament de les llàgrimes en directe,
el sagrement dels genollls sobre el trespol,
el sagrament dels llavis de l'Home amb sexe femení,
el sagrament de les entranyes
que esposen a penedir-se
de ser estrictament individuals ,
de no haver recnegut sempre, Maria, Maria,
que una cosa és l'amor traduït per les ganes
i altra cosa és l'amor traduït per la humilitat,
perquè la humilitat és l'eternitat ?
I, com que eres un cuc que estimava i creia
que un cuc que creu és l'únic temple
on Déu es declara com a creador enamorat i casolà ,
com no gens emperador, com a estrictament molt jove,
vares aco0nseguir, un diumenge ben al matí,
que Jesús, tot just resucitat,
però encara entre glòria i el municipi,
sentís, Maria, sentís que no el coneguessis,
que el prenguesssis per l'amo de l'hort
on el divendres de la setmana passada,
en pondre's el sol, l'havien enterrat a corre-cuita.
Perquè , en veure que no el coneixies, som molts qui ho sabem,
et digué 'Maria!'
i, en la manera de dir el teu nom, en el to del teu nom,
perquè recordaves que deia Maria
com qui veu fondo en els seus
i dóna profunda importància
al misteri de certes persones que l'han vist clar
però callen amb llàgrima perquè tenen cor i llengua de deixeble .
l'Evangeli segons un de tants
Santanyí
1963
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada