dimecres, 16 de desembre del 2020

I un romanço eivissenc

popular i anònim

















digueren uns amb sos altres:
i aquesta haurà de quedar.
I es més petit va respondre

I una barqueta de moros
a Eivissa varen venir,
de tres cases que hi havia
dos ne varen espenyar.
'Naren a can Joan Batle
i hi havia bestiar,
i hi trobaren dos pastores,
les varen encaptivar.
Sa petita quan va veure
va caure i es va esmaiar;:
i aquesta no quedarà,
si el rei moro ho sabés
mos podria castigar.
Sa petita davall 'xella
i sa grossa per sa mà.
I adiós terres d'Eivissa,
i adiós qui quedarà,
que es moros ja mos n'enduen,
mai més no podrem tornar.
I sa mare les cridava
d'etzevora de la mar.
I mamà no mos crideu
només mos feis turmentar.
I as cap des quaranta dies
a Eivissa varen tornar.
Son pare quan les va veure,
va caure i es va esmaiar
i els va parar la taula
per si volien menjar.
Sa primer paraula que digueren:
i a on és sa mamà.
Menjau, menjau, filles meves,
vostra mare no vendrà
perquè vostra mare ho és,
ho és morta i enterrada,
que es va morir des disgust
de quan voltros vos n'anàreu.



dibuix s'esglésiola

d'arnaudeguerau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada