I un romanço eivissenc

popular i anònim

digueren uns amb sos altres:

i aquesta haurà de quedar.

I es més petit va respondre

I una barqueta de moros

a Eivissa varen venir,

de tres cases que hi havia

dos ne varen espenyar.

'Naren a can Joan Batle

i hi havia bestiar,

i hi trobaren dos pastores,

les varen encaptivar.

Sa petita quan va veure

va caure i es va esmaiar;:

i aquesta no quedarà,

si el rei moro ho sabés

mos podria castigar.

Sa petita davall 'xella

i sa grossa per sa mà.

I adiós terres d'Eivissa,

i adiós qui quedarà,

que es moros ja mos n'enduen,

mai més no podrem tornar.

I sa mare les cridava

d'etzevora de la mar.

I mamà no mos crideu

només mos feis turmentar.

I as cap des quaranta dies

a Eivissa varen tornar.

Son pare quan les va veure,

va caure i es va esmaiar

i els va parar la taula

per si volien menjar.

Sa primer paraula que digueren:

i a on és sa mamà.

Menjau, menjau, filles meves,

vostra mare no vendrà

perquè vostra mare ho és,

ho és morta i enterrada,

que es va morir des disgust

de quan voltros vos n'anàreu.

dibuix s'esglésiola

d'arnaudeguerau