*
( dividíem la mar, entre la proa i la popa , deixant la costa a sotavent, i
d'això, fa tant temps ! )
Quan vàrem atracar
ahir de nou, a l'illa de Sardenya i mentre desemvarcaven els cotxes,
me'n recordava de la posseidònia, dels crancs inacables , de les estrelles de mar,
dels eriçons que vosaltres en digueu garoines, de les petxines de Mallorca i els penya-
segats, dels Portals Vells i el Nous, quan corríem pels camps per veure la tele al poble,
d'abans del cataclisme, d'abans de tots els hotels i totes les urbanitzacions, i tot
es les circumvalacions i totes les autopistes.Abans de que la bellíssima badia de Santaponça ( on tot va començar, i on tot va començar a acabar) , esdevingués només
un sorral més , en reflectir a la mar en la immensa muntanya de ciment ( i ciment armat, quines cares més dures ! ). Una ferida més a l'escorça de la terra, a l'ànima del cor,
al record i la memòria del fill. Del fill pròdig, que torna a casa i veu la mare colpejada i en
vellida per la vida, dia rera dia de dolor, colp a colp , murat a murat, dessagnant la terra minsa que les mares ens van deixar ( i és que cada cop quan tombo la Dragonera , venint del nord, cada arribada a cameva, és un forat més al cor, una imatge nova i desesperada de la destrucció humana, és un edifici més, una cala menys, un cranc mort i una alga des
apareguda, de Santelm a Andratx , nius i nius i eixams de cases empobrides, fins al Cap Llamp i se t'apareix la Mola majestuosa i humiliada - ja no es veuen ni els fars! -).
En tot això pensava ,
quan vàrem atracar a PortoTorres,mentre mirava des
del pont com els estibadors descarregaven els contenidors, hi veia més enllà del port, de les immenses xemeneies, de gas o petroli, un camp de blat ,molt enllà,on els
els núvols retallaven la silueta de CastelSardo i el sol reflectint l'illa de Còrsega,
aquell dia tan clar de finals de setembre. Recordava com feia anys
havia caminat per l'illa rodejat de bens i rostolls, arbusts i baladres .
De nou l'olor a atzavara i el renou dels grills,en ple estiu.
Havíem llogat l'apartamentet aquell damunt del baluard,
el passeig dels gelats i els gintònics , amb vistes des
de la petita habitació al mar, del maig furiós i encalmat,
vistes al Cap Caça, que deia que tan m'inspirava, que tan
em recordava a la Dragonera i a la silueta aquella de la meua memòria infantil , gravada així en mi, i així se'm va quedar també la Badia ,i al fons Fertília, i el monòlit feixista i els passeig als vespres pel pinar i el pinar i ....
tornant a casa en espurnes de desig, des
fermats els cossos des
prés de les copes i del vi en algun restaurantet i
els vestit
s que ens ofegaven i el
llit i cos
sos nu
sos i tu i
tots dos i u, i la badia i un raig de pluja i el sol i a l'en
demà de mati jo recorria les llibreries de la Ciutat mentre tu dormies,
cercant
cercant
cercant
trobar-
hi el què la inspiració que no tenia, i mai tindré
( et vaig mentir, i t'ho dic ara que ja
no ets aquí però et re
cord olor a moll
i calabró a estaca i cal
roig, a Stintino i la presó que ens van mostrar ,
aquell dia d'excursió )
em salvés d'aquell naufragi. Tu i
els nens tan lluny i
tan a prop tots
dos.
Ja salpem de nou.
Sempre anada i tornada . Mar mediterrà :
Que en serà ? El capità Italià, em mira recelós i la tripulació tota,
com de la legió estrangera . I jo un apàtrida, vull dir
sense cap pavelló. Còrsega a estribord. Instintino a Bavor.
Sortim del redós de l'illa, i se sent ja, s'ensuma, s'intuieix ,
es flaire el flaire ,com bufa, i avisa com baixa ,
frasqueta i corrents
LA TRAMUNTANA
( AIXÍ AMB MAJÚSCULES !)
Cel clar a ponent i sol rogent , pluja o vent : diuen .
Aquí la tenim , amigues i amics i com a udola ! i
Em venent al cap de cop aquells versos
d' Ausiàs Marc
'fent humils pregs al vent tramuntanal'
:
Des del pont vèiem passar la mar per damunt dels contenidors
que no ens deixaven veure el castell de proa,
la mura d'estribord i vàrem haver de reduir la marxa
voltes, caminàvem a dotze nusos tan sols
tots els calaixos es van obrir de cop, i
totes les cartes nàutiques van quedar esteses per terra.
El capità li feia recollir
a un mariner que ens acompanyava al pont
les coses que anaven una a una mentre anaven caient a terra :
un got de cafè, unes tisores, el paquet de tabac, l'encenedor, uns kleenex
( lasciare ! lascaire !) mentre inevitable
ment
com una balena encabritada tornava a caure de cop.I ben
bé ensentíem com si el costellam se'ns
trenqués.Portes i mampares.
Ens manteníem en equilibri
coses de la navegació comercial.
