A L'HORABAIXA

A l'horabaixa, 
d'un tal dia com avui, veig el verd damunt el blanc 
i la persiana del meu veïnat mirant no res, perquè 
jo no hi sóc i no m'hi veig, ni el balancí es mou ni 
la pinassa es belluga.




A l'horabaixa,
se sent el xiscle d'un infant jugant i, sento l'olor
d'una dona gemegant al meu davant i veig l'enveja 
als ulls d'el meu veïnat mirant no res, perquè ni tu
hi ets, ni jo em moc.




A l'horabaixa , només 
la il.lusió evaporar-se com la suor en el llençol blanc    


  (   no et cobriré de blanc perquè no hi ets, 
      només recordaré el teu cos gemegant      )






A l'horabaixa, potser 
fa un mes  o potser fa molt més , algú 
va fer l'amor en aquest llit grinyolant

                                                              il.lustració
                                                                                 de petrarau
                                                                 http://www. rau-art.com/.






poema extret del llibre calaratjada d'arnaudeguerau, 
pendent de publicació i que el trobareu en format digital 
a JoEcric.com 

vers/sos ver/sàtils (1 )

ara 

estic atrapat en tu /però sen

se tu / dins el teu radi d'acció / però 

sense la teva escalfor / lluny del teu 

univers i dins la meva foscor / vaig 

gira / voltant al teu 

voltant

...

arnaudeguerau

portdepollença 1999

                     

POEMA DE PRIMAVERA

AMOR HUMÀ I "PIETAT" CLERICAL

de Miquel Escudero i Clavaguera

Gitano català, nascut a Reus el 7 de desembre de 1945 i mort a la mateixa ciutat el 2 de febrer de 1978, un cas únic de manifestació literario-gitano, redactada en primera persona, dins les letres catalanes actuals.*




Sanalibus,aegrotamus malis ;
ipsaque nos in rectum natura
genitus, si emmendari velinus.
(SENECA De Ira  I,2c13)



El trifolí del coval
soliu de la fonalada
vermelleja , a trenc d'albada,
com les brandes de coral.

L'Evy - secret pairal-,
plorant, per la barrancada,
va i n'espleta una brotada
pel bell jovençà malat.

Li adoba, al perol, beuratge
i l'hi duu amb un flascó groc.
"Mike " se'l beu.....i es guareix d'una !


I imputa el mossèn , salvatge :
"Tot per bruixos, llegir Herzog
i anar agolfa a blat de lluna.... !  "

foto extreta del blog 
somriu per un món sense fronteres ,
del col.lectiu 
l'Equip d' atzavara arrels.

Tortosa .
Terres de l'ebre. 

Països Catalans

L'aigua i el cel obert

l'aigua

Dis
tor
sions
tele
pà
tiques,

dol
ços
petons
de
sal
sal
ada i
molt
de gust
 a veu
de dona,
i
el mar
i
el cel
i
l'aire
i
el joc,
i
els daus
i
la sort
i
la mala sort,
i la taula i el llit,i el braç i la mà i els rampells i la pell
el dia i la nit 
i
l'aigua
i 
el cafè de bonmatí
Tot
tot es torna color
a veu de dona, i és  el cos i és el desig i la ullada i
la nit, i
els llavis
humits i
la sal
que cou la mirada i el crit, i
altre cop la teva veu i la mar negre 
la nit 
el desig i el gin i jo que t'es
                                                         tim

                                                       


i
el cel
                     - obert



els 
aromes
i
olors,
les suors
i remors,
l'ombra
i la pell,
el roig
i el negre,
el llavi
i el pit,
la claror
i el llit,
la llum
i el sexe, tot això és
tangible, com un pa amb oli i
unes cerveses 
que ens haguéssim pres
al bar d'abaix,o
si tu vols al pakis
del costat, i
els teus ulls brillant
sota el fum i la llum
allunyant
tota la por
però no
el temor
d'aquell fred in
sondable
que m'en
volta sempre
des
prés 
del tot
quan entra
el no-
res
per l'escletxa
que vàrem deixar
oberta a l'habitació teva, i
una mirada i
una fiblada,
un bes i dos pre
sentiments,tota
una pre
sumpció i no
res, 
l'ungla i
un crit ,
els llençols i 
un estrip,
l'incert
d'ahir i d'avui,
la teva veu quan beus,
que ho embolcalla tot,
com entra el cel i oberta la nit
dins el llit,
el tot i
el res 
com un darrer bes,
quan deixo enrera 
el portal de casa teva,
tot això també
és in
tangible,

no calculable
no evaluable
ni té forma  ni massa ni pès ,per
què és esperit 
tot i no
res

                                                                                                                      i

                                                                                                                    tu

                                                                                                       hi ets tota

                                                                                                               a dins

AdG

del llibre 

tres poemes de tardor i estiu, 

dona i epíleg, 

que el trobareu a 

JoEscric.com

Dona

Ets 
d'argila 
antiga i com la rosa 
del desert véns dels més profunds orígens 

de la terra i vas escampant per tot
 la teva arena 

fina.

 auto

retrat

de
l'
anònimadegràcia

Del llibre

tres poemes de tardor i estiu, dona i epíleg

2007

d'
arnaudeguerau

L'endevinalla

El acertijo

As

      saig 

de 

             conte 

 en 

         una 

canto

        nada 

de 

            l'eixam

ple        

en                 

sayo 

de                 

 re

lato              

en 

el               

en

jambre               

lleno

(*)

Qui és que estima més quan es fa un bes; 

                                  qui tanca els ulls  i somia. 

O qui els obra  i mira  com l'altre somia ?

Quien ama más cuando se besa; 

quien cierra los ojos y  se eterniza .

O quien los abre y mira como el otro se eterniza ?

és

      no

més 

         un 

tast...

es              

solo 

una            

tapa...

a

l               

                       e

s

me
u                   

                     e
s                    

fill
               e

s                   

Cr ,
Pl i Rt .


(*)
traducción libre
del
propio autor

eixam ) - ( plè 

barrio barcelonés o enjambre lleno
por separado

(**)
tast puede querer decir literalmente porción pequeña de comida 
o un esbozo en sentido figurado

aDg

valldoreix

paísoscatalans

mediterrània

Dos apòcrifs eivissencs

1.


Res
no val
res quan
tu no hi ets


Res 
no val
res 
si
tu no 
hi ets
ni la paraula 
ni el gest 
sense  
el teu
bès 
Ni 
les ex
cuses ni 
el sentit
d'allò que jo 
he dit
Tot 
el meu art
suposat ! 
que he inventat 
per
seguir així


Res 
no val
res 
sen
se  el teu
pès


Res 
no val 
res
sen
se el teu
braç
quan m'acar
ona 
ona
a
ona


res 
no val
res ni 
la música ni 
el vent ni 
la casa ni 
el llit que es fa petit
i 
un buit 
in
mens i 
in
acabable


Res no 
val res
sense 
el teu 
alè primer
ni la poesia
                                                         mentida !
imaginada 
quan 
tu 
no hi 
ets


Res 
no val 
res 
ni 
aquest 
in
vent 
pre
disposat 
en el passat
que ha anat
passant
de tant 
en tant 
i tant fugaç
ni la música
ni la paraula
ni el vent
si em deixes 
arraconat 
aquí al costat
dormint sol 
en aquest llit
que hem
com
partit

2.


Vull penetrar                                                  te
fins 
els con
fins 
dels teus
fins
fi i no
no et sé dir
res més
que                                                       et fagi 
el pes
del meu pas
sat
i
he anat 
treient                                                            te
tot el sentit
he anat
fonen                                                           te
fins el finit
t'he deixat 
ex
haust
a i 
sen
se 
alè
t'ar
ra
co
no i no 
m'en
a
do
no


que vols aire ?


no 
et conec i 
no                   
ser 
se
duir                 
                                                                                    te.

poemes in
acabats o mal acabats
arnaudeguerau
eivssa tardó estiu finals de segle XX

Els Ulls de la Berbérova

atrapat

entre

la veu i

la paraula,

l'espai i

el temps,

entre

el desig i 

l'atracció,

entre

el lector

a 

i l'autor

a,

hi

ha

la realitat i

la ficció

d'un 

es

crit

o

de 

qui

ho 

ha

es

crit

i

quan

vaig llegir

el subratllat és meu

de Nina Berbérova

em trobava in

mers en un 

univers 

molt                                                     meu                                                      

                                                             seu 

que 

va fer                                           

que                                                      se'ns 

va fer 

nostre 

i                                             

la meva                                               

                                                           absurda 

curiositat

em 

va 

em

penyer a 

cometre 

el primer i més gran 

dels pecats

que pot 

cometre 

el 

la

lector

a

a

cercar 

una imatge de la font

que                                               no

et sacia

llavors 

et pots trobar 

amb 

la mirada i els ulls

de

la Berbérova 

és llavors,                                   

 quan 
                                                           em




et vaig veure                                      'm
passejant-                                         te                               
                                                           nos  ?
per un feaubourg de París Del París 
d'entre guerres amb un abrig vell
en una casa destartalada
mirant                                               me ?
amb la teva mirada afilada
de dona conscient 
que tot en tants i tants
de tants moments és i serà 
sofriment          Sabent que 
saber massa
cercar el tot 
mai és 
ni serà
la pòssima ideal el Grial 
que ens obrirà 
el cofre celestial
de la felicitat
Sabent tam
bé
com saben
tots i
cadas
cun dels
teus
altres
dels altres 
vulgars alguns
que la bellesa
in
cisiva i 
es
crutadora
De la mirada 
De tot allò que ensenya
com la veu en el llenguatge
l'in
tel.
li
gència massa
en
curiosida
és i serà 
sempre
el fre per
manent per
l'in
terrogant
de la vida
Veien                             te 
pas
sejar
ens veig 
pas
sejant                                nos 
de fred per Petesbourg i tu 
tu amb la mirada  in
tuïtiva
Encara                               tant
en 
curiosida
pres
sentint
el
més enllà
de demà
Asseguda en
un esglaó com 
qual
se
vol                                             altre
Fosa
i
abandonada
a
la primera fiblada
al primer
tir
dolorós
i
brillant
Fuetada
del
tall del destí
aquell
senyal
que ens
depara
un cop
per fi i
al manco
la vida
Sincer
a
per saber
en aquell
precís instant 
que tot serà distint 
que mai              més             res 
tornarà a ser ja 
com abans
Com vas saber
Nina
reflectir 
tant   i   tant
bé
aquell ins
tant ?
Com vas saber
Nina
Com sabies en aquell precís
moment
en aquella nit 
gebrada de la ciutat gelada
que aquell
era el senyal ?
Com ho vas saber 
reflectir
allò
que mai
jo
no sabré
dir
allò
que ningú
mai
m'havia sabut
dir ?
Mai 
no m'havia vist tant 
in
vo
lu
crat 
en un relat
Mai 
l'havia sentit
tant i tant 
real
quasi
personal
temporal i in
temporal
com
tu 
m'ho vas fer
sentir?
Com tu 
ho vas dir i allà quedà escrit
Mai 
havia llegit
una confessió tant sincera
tan distant en el temps
en el lloc en la gent
i
alhora tan propera
En aquell neguit 
que ens va menjant
En aquelles lentes agonies
i la virtut del sobre
viure I
viure 
entre
engrunes i l'orgull
De la vulgar existència i
el sublim  Aquella
estranya mescla del més simple i  
diví De les més altes pretensions i
la fam de l'absurd  i la deixadesa
de la carn i l'esperit tot esperant 
entre beguda i converses
que la més celestial 
de les ins
piracions 
ens 
us
aparegui
Com                                     em 
vas saber 
transgredir
l'ànima i el brot
entre Berlin i Paris
Entre Leontov i arreplegats
Pasternak i les dones
ruins i generosos 
genials i brillants
corrents i herois
allà em veia jo 
de cop
creient
me 
il.lús
un khoiassievitx o
un Andrei més
esperant
l'esperat
fi
La nostra mort 
La lenta agonia
de l'a
mor
i això 
                                                               com en tants d'altres passatges del teu escrit
m'ha fet
pensar 
en si és possible
s'hi té
algun sentit
sentir desig
i
o
atracció 
per aquell a qui has llegit        ?
a qui estàs llegint                     ?
de                                   qui      ?
t'estas
enamorant
 ?
Em veia vivint 
en una petita casa provençal 
cuidant
d'amagat el vell jardí
carregats de deutes com sempre és i va ser i serà i
jo escrivint
fent veure que en sabia més que tu
creient com creiem els homes que mai no arribarem 
a l'estat màxim
de 
possessió de la veritat oculta
que com quan 
amagueu                                                        i ens amagueu
sornegueres 
sota la falsa 
inocència 
In
congruència
del
d'un 
somrís
l'
elixir 
de
i 
la veritat
i
tu llegint
i
tu
corregint                                                                                 me ?
amb la mirada
escrutadora
amb un simple somrís 
fent envermellir tot el jardí
de  roses i poncelles
i
jo
i
el
qui fos 
aquell
qual
se
vol
esperant
davant la teva mirada                                                
                         la mort
quan ho diries
com ho diries
allò 
que 
tots dos sabíem
que 
ens diríem
que
m'havies
de dir
deixant                                                                   
com home covard que sóc
per tu                         
sempre 
la decisió                                           la 
                                                            última decisió
quan 
m'ha
gues
sis
de dir
quan em diries
per fi
allò
que ningú dels dos
volia sentir
i que
no
més
tu 
podies atrevir-
te a dir                                                                          la decisió
cruel però 
in
evitable
amb el somrís i la mirada glaçada
diries
que ja no  
         ens
estimaves 
que això ja
no era així
i
aquells
ulls negres
incisius i la mirada 
                         dura
                   que per
                         dura
                        dura
                         per
                     duda
                      dura 
                de dona 
super
vivent
dir
nos 
dir
me
sentir dir o llegir o intuir al llegir
que volies buscar el teu destí 
I
llavors com ell
com qui fos 
aquell altre jo 
em voldria morir

Si
tot això 
m'ho vas fer 
viure i re
viure
com ningú
m'ho ha
escrit abans
ni jo 
ho havia llegit, 



gràcies a
Nina Berbérova

que
va néixer  
a Petesburg i 
ja de ben jove
es va veure forçada 
a 
decidir
el seu destí
entre la vida 
i l'a
mor entre 
la mort 
i la poesia 
iniciant
una carrera
en
dimoniada,
una diàspora 
in
acabable, 
una fugida
ines
gotable,
amb el seu company 
amic i amant, 
destinada a la paraula,
a la recerca  de la veritat
i la bellesa,
en aquella 
terrible dicotomia 
entre
el viure o sobre 
viure i 
l'inevitable
decadència de l'orgull
Entre
la creació i
la inspiració
sempre
hi ha la ferida 
que deixa oberta
una escletxa
per
on entra 
la fam i la brutícia
l'angoixa i l'avarícia
Entra i infecta
la convivència 
Entre tot                     i 
això                            i 
el testimoni            hi
ha 
la vida
Una                     certa
vida                           i
ella 
ens va voler deixar 
la seva
re
sistència                  i
per
sistència
Viure i  
per
viure


al  
temps
en el 
temps....