Antoni Arca
L'Alguer
Sardenya
1956
tres
po -
e
- mes
:
1.
¡UUPS ! L'ALGUER
a Carles , amb l'esperança
que demostri que m'equivoco
¡Ups !
T'ho juro :
ha sigut un instant,
un paf.
Una empenta :
!ups¡
Que bo, però, quan tot es va ensorrar.
Uns rebomboris.
Unes coloraines .
Com la tele :
la gota
cau
al mig
del vas
de llet
endins.
I es multiplica.
Paf :
quants
petards,
mira,
d'aquest
p
o
b
l
e
m
e
u
.
Isabelleida 1990
2.
L'OLOR DEL CATALÀ
un olor m'arriba ben fort,
és l'olor del geranis vermells
Gerani , o també ''catarà'',
pronúncia corrupta del mot ''català''.
Catarà, altrament ''escarabat''.
''Catarà''.
Pronúncia corrupta del mot sard ''cadelanu'',
el nom que els illencs feien servir
per a indicar insectes nocturns i notaris barcelonins.
''Catarà'', un caramel de regalèssia
en forma d'escarabat que em comprava
a la botiga de pa que hi havia
sota casa. Devia tenir 7 o 8 anys;
vivia al carrer Giuseppe Mazzini :
llavors .
Per una història del meu poble i de mi mateix . 1998.
3.
TOTS EXILIATS
reflexió en veu alta
sobre la poesia
catalana de l'Alguer
L'exili
des del meu poble,
(l'exili)
des de l'alguer,
(l'exili)
des de ma casa,
des d'aquest lloc meu
tan allunyat , tan desterrat
per la terra , pel mar,
per la història,
l'exili, dèiem,
és un fet natural
per als poetes sards nascuts a l'Alguer.
Desterrats en terra pròpia,
aquesta és , des de sempre,
la nostra con(tra)diccició.
El primer, 1571, fou en De Lo Frasso,
poeta, militar , presidiari.
Homicida , digueren, i ell, a tota resposta,
s'exilà dintre els papers que imprimí a Barcelona.
Escriví en català, en sard, en castellà.
Desterrat fisicament i poèticament des de sa casa,
desterrat de sa mateixa terra; quina ?
l'Alguer ? , Sardenya ? , Catalunya ?
Desterrat des de sa mateixa llengua ; quina ?
el català ? , el sard ? , el castella`?
Més tard en vingueren d'altres ,
tots oblidats , tots anònims,
tots exiliats de la glòria .
En vingueren altres , nobles , burgesos,
militars , mossens . Fins a un senyor
anàrquic viscut dins de dos segles ara ja passats .
Originari d'un poblat del napolità, natural de la ciutat
de Sassari,
trobà la seva terra entre les pedres i la sorra
del meu poble. Ell sí que era poeta. Es deia
Antonio Ciufo i es canvià el nom per
Ramon Clavellet. I com un clavell
desaparagué de la vida buscant la terra ,
ell que a l'exili havia nascut,
un pètal a Nàpols, un pètal a Sassari,
un pètal a l'Alguer, un pètal a Barcelona
i l'últim a la ciutat de Reus. Desterrat
de la vida després de la setmana
tràgica del setembre de 1909.
En vingueren d'altres ,
tots localistes ,
tots provincians,
tots ells malats de la mateixa malatia :
l'exili .
En Carmen Dore, home i poeta català de l'Alguer
pregonament barceloní dintre l'ànima
impossibilitat de moures de casa sarda
per culpa d'una muller, d'uns fills
i d'un altre ofici que cap català de terra
sabia buscar-li.
En Rafael Sari, mestre i pioner de la poesia en vernacle
exiliat de la poesia en llengua des del
dia en què li parlaren de Catalunya.
En Rafael Catardi, militar, poeta, espia,
exiliat per la política i per la història.
Pasqual Scanu, professor i poeta italià i català
doble i pregon exiliat per la glòria.
Pino Piras, poeta tot sencer nascut a l'Alguer,
viscut a l'exili alemany per culpa
de la pobresa i exiliat a casa
per culpa d'uns intel.lectuals que mai
haviebn volgut integrar-lo.
Francesc Manunta, religiós, poeta , religiós,
exiliat per fe a Brasil, exiliat per cultura al país seu, l'Alguer.
En vingueren altres,
molts altres, molts altres , tots vivents,
tots exiliats dintre casa.
Ctalans no-catalans, no-valencians,
no-illencs, no-rossellonesos, no-sards,
algueresos, potser, tots refugiats,
perdoneu,
tots exiliats en la bogeria dels versos.
Per una història del meu poble i de mi mateix 1998.
La Tercera Illa
Poesia catalana de l'Alguer
(1945-2013 )
Edició de Joan -Elies Adell
Edicions Saldonar
