dissabte, 28 de gener del 2012

CRÒNIQUES. Bob Dylan





Vaig néixer a la primavera del 1941. La Segona Guerra Mundial ja feia estralls a Europa, i Amèrica hi entraria aviat. El món esclatava a trossos i el caos rebia tots els nouvinguts amb un cop de puny a la cara.Si havies viscut pels volts d'aquesta època o bé ja hi eres ben viu, podies notar com s'acabava el món i en començava un altra de nou.Era com retardar el rellotge fins el moment en què aC va esdevenir dC.Tots els nascuts al meu temps formaven part dels dos.Hitler,Churchill,Mussolinbi,Stalin, Roosvelt, figures excepcionals, d'una mena que el món no tornaria a veure, homes que confiaven en les seves pròpies resolucions, per a bé o per a mal, cadascun d'ells preparat per actuar sol, sense fer cas de l'aprovació de ningú, sense fer cas de les riqueses o de l'amor....tots ells regien el destí de la humanitat i esàven reduint el món a un munt d'enderroc. Descendents d'una llarga dinastia d'Alexandres i Julis Cèsars, Genguis Khans, Carlemanys i Napoleons, es repartien el món com si fos un menjar d'allò més exquisit.Tant se valia que es pentinessin amb la ratlla al mig o que es cofessin amb un casc viking : ningú no els contradia i era impossible de passar-hi comptes. Rudes bàrbars que s'escampaven  impetuosament de cap acap del planeta i imposaven les seves pròpies idees sobre geografia.
      El meu pare havia agafat la pòlio i això el va mantenir al marge de la guerra,però tots els meus oncles hi havien anat i tots van tornar amb vida.L'oncle Paul, l'oncle Maurice, Jack, Max, Louis , Vernon i altres havien marxat a les Filipines, Anei, Sicília, el nord d'Africa, França i Bèlgica.
En van dur records i obsequis : un portacigarrets japonés de palla, una bossa per el pa alemanya, una tassa esmaltada anglesa, unes ulleres protectores, un matxet anglès, una pistola Luger alermanya...tota mena de fòtils. Van tornar a la vida civil com si no hagués passat res, mai no van dir ni una paraula sobre el que havien fet o el que havien vist.

El 1951 jo anava a l'escola primària.Una de les coses que ens ensenyàven a fer era amagar-nos  i resguardar-nos sota els pupìtres quan sonava l'alarma antiaèria perquè era possible que els russos ens ataquessin amb bombes.També ens deien que els russos podien llançar-se amb paracaigudes sobre la ciutat en qualsevol moment.Aquests eren els mateixos russos al costat dels quals havien lluitat els meus oncles, braç a braç , tan sols uns quants anys enrera.Llavors s'havien convertit en monstres que vindrien a tallar-nos el coll i incinerar-nos.Resultava estrany.però.Viure en un clima de por com aquell priva d'esperit els nens.Una cosa es tenir por quan algú se't planta al davant amb una escopeta, i una altra cosa és tenir por de coses que simplement no són reals.Però hi havia un munt de gent que es prenia aquesta amenaça seriosament, i això se t'apagava.A l'escola vaig tenir els mateixos mestres que la meva mare. Eren més joves al seu temps i mes vells al meu. A la classe d'història americana, ens ensenyaven que els comunistes no podrien destruir Àmerica tan sols amb fusells o bombes, sinó que haurien de destruir la Constitució, el document sobre el qual es fomentava el país.Tan se valia, però.Quan les sirenes del simulacre callaven, havies d'estar ajagut sota el pupitre de boca aterra,sense moure ni un muscle i sense fer cap soroll. Com si això et pogués salvar del bombardeig.L'amenaça de l'aniquilació era una cosa terrorrífica. No sabíem què havíem pogut fer perquè ningú es poses tan furiós.Els rojos eren per tot arreu, ens deien, i assedegats de sang. On eren els meus oncles, els defensors del paíos? Estaven ocupats guanyant-se la vida, treballant , cobrant el que podien i fent-ho durar. Com podien saber el que passava als col.legis, quina mena de por s'hi estava suscitant ?

La cursiva es meva




Chronicles Vol 1
Bob Dylan 2004
Traducció  Toni Cardona
Global Rhythm Press S.L

dijous, 26 de gener del 2012

Las pulsaciones de tu corazón

de Roberto Bolaño 








La Belleza.Tema de composición.
Una muchacha abre los ojos, se levanta,
abre la ventana, sale al patio.
En el patio hay hierba y rocio y basura,
hay ruedas pinchadas, roídas
por ácidos, esqueletos de bicicletas,
grandes trancas podridas en el suelo.
La Belleza. Tema de Composición.
La muchacha sale de la oscuridad
al patio, camina
tres o cinco pasos en dirección
a la cerca, levanta
los brazos, un escalofrio
la sacude, junta
las cejas en un gesto de disgusto,
se pasa el dorso de la mano
por la cara, vuelve
a la casa. La Belleza.
Tema para una franja.
Un pedazo de algo
iluminado por una cosa
parecida a la luz.
Pero que no es luz.
Algo parecido al gris,
siempre que el gris fuera luz,
o que la muchacha
estuviera un poco más quieta,
o que pudiéramos ordenar por bloques
el granito y las arpilleras.
Tema de composición.La Belleza.
Un momento bucólico.
Todo el desorden se cuela
por una figura llamada muchacha.
En ella hay dos o tres cosas
-dos o tres islas -
negociables. Pero no
la razón o el desncanto.
Pese a todos los inconvenientes:
un paisaje sólido.
La muchacha pone agua
en la tetera a calentar,
se sienta sobre una silla de paja
y mientras espera
tal vez piense
en la luz que se mueve
ganando y poniendo baldosas.
La Belleza no suspirará : querrá verlo
todo. Pero los regalos y la paciencia
son para ella:
cauce inevitable.
Tema. Espacio donde los ojos luchan.
Espacio, palabra, donde los ojos
imponen su voluntad.
La muchacha sale al patio.
La muchacha toma té. La muchacha
busca los terrones de azúcar.
A través de ese espejo ella busca
las colinas con crostas de bosques verdes,
oscuros, los mas distantes casi azules.
Tema de Composición. El Oxígeno.
Prepara sus arpilleras.Se sienta.
Hay rocas redondas como bacinicas.
Tomaté té. Remoja
la taza en un lavoratorio de porcelana
que esta sobre una banqueta de madera
sin desbastar. Bebe agua.
Luego bebe té.
Mira la lejania.nubes.
Junto a ella emerge el esqueleto
de una bicicleta,
oxidado, pero firme aun el cuadro.
Tema de Composición.Una bicicleta
que es la Belleza y no la muerte.
No la amante salvaje
-la muerte-
corriendo por las calles
del sueño
simplemente porque ya no queda nada
por hacer.No los golpes en la puerta de la cabaña abandonada.
La muchacha bebe té, lava
el vaso en el lavoratorio, tira
el agua en el patio.
Luego entra en la casa
y tras un instante sale
con una chaqueta de lana
sobre la espalda.Como una santa
atraviesa la cerca
y empieza a diluirse
entre los abrojos y la hierba alta.
Ése es el tema de la composición:
la Belleza aparece, se pierde,
reaparece, se diluye.
Al final sólo escuchas
las pulsaciones de un pozo,
que es tu corazón.




No enfermarse nunca         Perder todas las batallas
Fumar con los ojos entornados y recitar bandos provenzales
en el solitario ir y venir de las fronteras
Esto puede ser la derrrota      pero tambien el mar
y las tabernas        El signo que equilibra
tu inmadurez premeditada y las alegorias
Ser uno y débil y moverse






Roberto Bolaño
La Universidad Desconocida
Anagrama
Barcelona 2007
Ultim recull de poemes , recopilats per el propi autor

dilluns, 23 de gener del 2012

O TELL ME TRUTH ABOUT LOVE

DIGUEM LA VERITAT SOBRE L'AMOR



Some say that love's a little boy,
          And some say it's a bird,
Some say it makes the world go round,
         And some say that's absurd,
And when I asked the man next-door,
         Who looked as if he Knew,
His wife got very cross indeed,
          And said it wouldn't do.

          Does it look like a pair of pyjamas,
                 Or the ham in  a temperance hotel ?
          Does its odour remind one of llamas,
                 Or has it a comforting smell ?
          Is it prickly to touch as a hedge is,
                 Or soft as eiderdown fluff ?
          Is it sharp or quite smooth at the edges ?
                 Or tell me the truth about love

Our history books refer to it
          In cryptic little notes,
It's quite a copmmon topic on
          The Transanlantic boats,
I've found the subject mentioned in
          Accounts of suicides,
And even seen it scribbled on
          The backs of railway-guides.


           Does it howl like a hungry Alsatian,
                    Or hoom like a military band ?
           Could one give a first-rate imitation
                    On a sawor a Steinway Grand ?
           Is its singing at parties a riot ?
                     Does it only like Classical stuff ?
           Will stop when one wants to he quiet ?
                    O tell the truth about love.


 I looked inside the summer-house;
                  It wasn't ever there:
 I tried the Thames ad Maidenhead ,
                  And Brighton's bracing air,
 I don't know what the blackhird sang,
                 Or what the tulip saud;
 But it wasn't in the chicken-run ,
                 Or underneath the hed.


                 Can it pull extraordinary faces ?
                     Is it usually sick on a swing ?
                 Does it spend all its time at the races,
                      Or fiddling with pieces of string '
                 Has it views of its own about money ?
                       Does it think Patriotism enough ?
                 Are its storiews vulgar but funny ?
                       O tell me the trth about love .











Algu diu que l'amor es un noiet,
algú que és un ocell,
algú, que fa que el món camini dret,
algú, que és molt mesell,
i si ho pregunto al'home del costrat,
que sembla intel.ligent,
la seva dona afirma amb crueltat
que ell, de fet, no hi entén.


Serà potser l'amor com un pijama,
o com el pèrnil dolç d'un restaurant tronat ?
El seu recorda el d'una llama,
o té un perfum sofisticat?
Punxa, en tocar-lo, com una basdissa,
o és flonjo i tou com l'edredó ?
O bé és dur i a les vores s'arrissa ?
Digue'm la veritat sobre l'amor.

Als manuals d'història hi surt en certes
notes de quatre mots.
És tema de conversa a les cobertes
de tot els paquebots.
L'he vist tractat per suïcides
en un relat intens,
també guixat de totes mides,
a les guies de trens.

Udola com un gos afamegat ?
És com fanfara que s'afua ?
El pot imitar bé un aficionat
en un Steinway de gran cua ?
Quan canta en una festa, perd el fil ?
Només li agrada el to menor ?
Sap estar quiet, si un vol estar tranquil ?
Digue'm la veritat sobre l'amor.

L'he buscat a la casa d'estiu,
i allà, i és rar, no hi era.
Regiro Maidenhead, a vora el riu,
Brighton per primavera.
No sé què ha cantat la merla.
la tulipa què ha dit.
Al corral no en veig ni una esberla,
tampoc a sota el llit.

Pot fer tota mena de xeres ?
Sol marejar-se al balancí ?
Es passa el dia a les carreres
o rasca i rasca el violí ?
Té opinions sobre l'economia ?
És patriota de debò ?
És divertit ?Té un punt de grolleria '
Digue'm la veritat sobre l'amor.








W.H.AUDEN
del recull de poemes,
Digue'm la veritat sobre l'amor
Traducció de
Narcís Comadira









Wystan Hugh Auden, va néixer a York, Anglaterra, el 21 de febrer de 1907. Després d'estudiar a Oxford va viure un any a un barri obrer de Berlín.Al tornar a Anglaterra, va treballar com a mestre d'escola. Els poemes d'aquest recull els va escriure entre1932 i 1939.Alguns van ser escrits per ser musicats per Benjamin Britten i cantats per la soprano Hedli Andeerson.

Auden es va traslladar a Nova York el 1939, i va esdevenir ciutada nord-americà el 1946.Del 1941 al 1945, va ensenyar en universitats americanes.A partir del 1948 va passar els estius a Itàlia,fet que el va inspirar per escriure alguns dels seus poemes mes brillants.Al 1972 va tornar a Oxford.Morí  a Viena el 29 de setembre de 1973.

















diumenge, 22 de gener del 2012

Valldoreix

























De vegades ens preguntem,
 perquè ens vàrem enamorar, 
si per molt que ens enamorem 
també morirem .  Sempre 
sempre morirem.   Dia a 
dia  morirem.  Glop a 
glop   full a full  boca a 
boca. En llavis  closos 
ulls difosos. Tu bé saps però, 
que si volem viure  viurem.  

Desarem les emocions  
         viurem 
                   veient
                                arbre
                                             fulla i
                                                           vent




El dia i les hores. 
Valldoriex 1998
aDg

diumenge, 30 d’octubre del 2011

POEMA MUSICAT




Ara 
fa 
un any
la cantant i lletrista
                  de Sup
                  ongo Ca
                  riño 
                  MaG
                  dA 
i la seva filla  À
                    gata 
                   van musicar 
i i nter pretar uns versos 
                   meus
                   es
                   crits
                   els anys 
                   vuit
                   anta                   moltes gràcies......



   












rambles 
avall 
jo 
et vaig 
dir  
vols venir 
a dormir 
amb mi ? 
no
més dor
mir 
però 
no
més dor
mir 

em vaig 
a
dor
mir 
al veure 
el teu cos 
sen
se 
fi

rambles 
amunt
ja 
de matí 
jo 
et vaig 
pro
metre 
com
plir  -
Vull dir 
omplir 
la teva vida 
de mi 

com a pe
nyora 
et vaig 
oferir 
un poema 
que deia 
més 

menys 
així : 
      com qui parla com qui escriu com qui estima sense més....

no 
en sé 
més 
no
més 
sé 
que 
jo 
bus
cava algú 
que 
volgués 
com
partir 
la 
meva vida 
en mi.


 AdG
Barcelona 1983

divendres, 28 d’octubre del 2011

FIRE AND ICE


Some say the world will end in fire
Some say in ice.
From what I've tasted of desire
I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I thik I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.








FOC I GEL


Uns diuen que aquest mon finirà amb foc,
d'altres, amb gel,
Pel que he tastat de la passió,
estic amb els qui opten pel foc
Però si hagués de morir dues vegades,
crec que conec prou l'odi per dir
que, per destruir,
el gel també
seria esplèndit,
i ho faria bé.


NEW HAMPSHIRE 1932
Robert Frost
( 1874 California- 1963  New Hampshire )

NOVEMBER





























WE SAW LEAVES GO TO GLORY
THEN ALMONT MIGRATIORY
GO PART WAY DOWN DE LANE,
AND THEN TO END THE STORY
GET BEATEN DOWN AND PASTED
IND ONE WILD DAY OF RAYN
WHE HEARD "'TIS OVER" TOARING
A YEAR OF LEAVES WAS WASTED.
OH, WE MAKE A BOAST OF STORING,
OF SAVING AND OF KEEPING.
BUT ONLY BY IGNORING
THE WASTE OF MOMENTS SLEEPING
THE WASTE OF PLEASURE WEEPING
BY DENYING AND IGNORING
THE WASTE OF NATIONS WARRING



Vegérem pujar fulles,
a la glòria, i després,
gairabé migratòries,
davallar pels carrers
fins acabar la història
vençudes, engrutades,
sota un xàfec cruel.
"S'ha acabat", va ser el crit.
Malaguanyat fullam d'un any.
Presumim d'estalviar,
però ho fem ignorant
el temps perdut dormint,
el plaer tornat plor,
ignorant les eixorques
guerres entre nacions.




Robert Frost 
A WITNESS TREE ( 1942 )
Traducció al català deJ.M.Jaumà


a

dilluns, 17 d’octubre del 2011

JEAN-LUC RAHARIMANANA

respire


respire.  respire.  passe le gent.passe le temps .  respire.  prendre  ici  le thé du désert et écouter  le vrombissement dela ville.  respire et prends une pause hume le parfum du sable et ne tousse surtout pas si le pots d'échappement se rappellent encore à tes souvenirs.  respire et bois tranquillement.   il n'y a rien qui nous presse rien qui nous étraint rien qui peut nous arriver  il n'y a rien qui nous soit plus important que de boire ce temps qui se dépose chaudement dans nos ventre.  respire.  passent les gents.  passent...  le vent souffle dans le mur et agite légère-mentle plis et failles de la fresque déssinée .  chapeau melon et veste noire,nous sommes parés maintenant pour percer la muraille des temps.et regarde,  regarde.  dunes et sables.  sables et dunes.   roche et pierres et tout ce bleu tout ce bleu tout ce bleu qui nous arive du ciel du désert.  le vent souffle plus fort dans le mur et emporte mon chapeau.  il s'échappe.  et traverse la rue traverse le boulevard traverse l'avenue traverse la route.    il passe les gens il passe les ruelles il passe les allées et fend les sentiers.  il franchit les rails, éviten flèches et colères deThalys,  d'Eole ou de Corail.

passent les gents

respire. respire




JEAN-LUC RAHARIMANANA
( Antananarivo; Madagascar,1967 )



Excepcional escriptor polièdric i plurigenèric,  experimental i atrevit tan en la en la forma com el sentit, ha escrit novel.la ( Lucarne;  Le Serpent à plumes 1996; Rêves sous lineul,1998 ) teatre (Le prophète et le président,estrenat a Nova York, per Ubu Theatre el 1991 ) y  poesia , el mes cuida  on més destaca i cuida.Escriptor d'èxit prematur, a la edat de vint anys, al 1987, va rebre el preni J.J.Rabeabeivelo en el Concurs Nacional de Poesia de Madagascar.




 Dons


Le vent pour nous autres caresse.   La pluie pour nous autres enveloppe. Et je m'alonge tout contre la terre.     Elle cuchote.  Je n'entends pas tres bien. Sans doute, le coup reçu tout à l'heure. La terre,  pour nous autre, cuchote.  Je connais l'âpreté des chutes et des glissements.  Je connais la bleussure qui mine plus que l'éraflure à la peau.  Ce rêve m'habite encore.Il est réel. Le vent me caresse tandis que la pluie m'enveloppe.    Les gouttes ne réveillent pas la douleur à la peau.     L'éraflure.  La terre chuchotte et j'entends jusque'au pas des gens qui dansent par ici. Danse de la mi-
sère.  Souffles et fuites.  Le vent pour nous autres brise la douleur.    La pluie pour nous autres précipite les peines.   Je veux dire pré-
cipite et pousse la douler dans les ravines.  J'entends jusqu'au chuchotement de la terre.  Son chant  que je ne distingu pas bien.  Sans doute, le coup reçu tout à l'heure.  Avant que je ne tombe et ne connaisse à nouveau l'âpreté des chutes et des glissements. Mais cela ne fait rien.  Les feuilles pour nous autres son mortes  et amortissent nos chutes.   Je connais l'éflaure en lâme et cette douleur que j'offre à ma terre. Il vaut mieux que j'habite maintenanat ce rêve.  Que je ferme les yeux et close les songes.  Je pars.  Je disparais....


VÉRONIQUE TADJO





IL FAUT QUE NOUS PARTIONS
SUR LES PISTES DE VOYAGEURS
RASSEMBLE CE QUE TU CHERCHES
ET TIENS-TOIS PRET DEJÀ
PARTOUT OU NOUS IRONS
IL Y AURA DES CARAVANNES

IL FAUDRA
CONTINUER A PARCOURRIR LES PISTES
ET LES CHEMINS SAN FIN
APPRENDRE À NOUVEAU
LE CHANT DU CALAO
NE PLUS CHERCHER EN VAIN
QUELQUE BRAS QUI SE TENDENT
OU REGARDER SAN CESSE
L'OMBRE DE NOS PAS

TU AURAS POUR T'AIDER
LE TAM-TAM PARLEUR
ET LA BEAUTÉ DES CHAMPS
GORGÉS DE SOLEIL ET DE PLUIE

ECRASSER TA SOLITUDE
DU FOND DE TA RETRAITE
ET PIÉTINER LES MOTS
SACRILEGES ET PARJURIES

SAURAS-TU MAINTENANT
RENONCER AUX RANCOEURS
A L'ARMETUR
DES JOURS SOMNOLENTS ET MOROSES
SAURAS-TU BREFUSER
LES DERNIERS CHAMPS STÉRILES?

TU SAIS QUE TOUT PASSE
LES SÉCHERESSE PUISSANTE
ET LES HERBES JAUNIES
LES CARCASSES ÉVENTRÉES
POURRIES DE MILLE INSECTES
TU N'AURAS PLUS EN ÉTÉ
QUE LES BRUIT DES FONTAINES
ET L'EAU CLAIRE DU SILENCE
BIENTÔT
TU N'AURAS PLUS AU COEUR
QU'UN BOUT DE TERRE CALCINÉE

DANS LA NUIT NOIR DÉSERTE
SORCIERS OCCULTES
ET SACRIFICES RITUELS
LES DIEUX SON LÀ
À GETTER L'INCONNU.
QUE FAIS-TU SOUS LA LUNE
A DÉCHIFFRER LE SABLE ?
NE SAIS-TU PAS
QU'AKISSI EST MORTE
EN PORTANT SON ENFANT?

J'AI SENTI
LE ÉSESPOIR
CHANGER DE CAP
ET L'ENVIE RESSURGIR
COMME UN PLONGEON
INMENSE
DANS LA MER TOURMENTÉE
J'AI SENTI
LE SOLEIL
RAMENER MA TENDRESSE
ET SOUS LA FRAICHEUR DES ARCADES
J'AI REVU LA MAISON
OÙ JE SUIS NÉE


IL EST PARTOUT
OÙ TU TE TROUVES
A L'ENDROIT OÙ TU T'ÉTAIS CACHÉ
SOLEIL INVIOLÉ
DE LA FORCE BRÛLANTE
ILO EST ESPOIR DEBOUT
AUX FRONTIÈRES ÉTERNELLES

PARTOUT
OÙ SE CACHAIT LE TEMPS
PARTOUT
OÙ SE LISAIENT
LES PAROLES D'HIER
OU LES GESTES GARDAIENT
LEURS MOUVEMENTS ÉPHÉMÈRS
PARTOUTS OÙ LES MOTS CUCHOTÉS
GARDAIENT QUELQUES PARFUM

LÀ-BAS LES HOMMES
VIVES DE MILLE SECRETS
ET L'HALEINE DE SAVANES
SOUFFLE LE LONG CHEMINEMENT
DES PISTES ENTRELACÉS
LES GRIS DU CIEL EST BLEU
ET LA FLÙTE QU'ON ENTEND
VIENT TOUT DROIT
DU PORO.

VA AU-DEVANT DU TEMPS
ET FAIS-LUI TES ADIEUX
SI TU VEUX CONNAITRE
TON ÂME
IL FAUT T'ALLIER
AUX DIEUX.


(Latérite, 1983 )











Verónique Tadjo, 1955
Pintora i poetessa ,fiila de pare ivorià i mare francessa
viu a Abidjan, on treballa com a professora de la Universitat i traductora.
A escrit entre d'altres poemaris Latérie, del que n'hem extret un bossí i À vol d'oiseau (1983),
La chanson de la vie (1990), i Le royaume aveugle (1991).




dijous, 13 d’octubre del 2011

ALEJANDRA PIZARNIK

DIARIOS




Son las cuatro de la tarde ¡Oh, sol !¡Oh, árboles humildes
      plenos de verde ! La primavera se me presenta como una 
      epopeya popular que extrae todo hacia un exterior horro-
      roso.


La flor es la voz de la tierra.


el viento es un trozo de oxigeno disfrazado de fantasma, que
     vaga silbando en una canción que nunca pasa de moda.


una cerda es una señora burguesa, muy gorda, que fue rapta-
da por los indios que reducen los cráneos de los blancos pero
que con ella se salieron de la norma acostumbrada y le reduje-
ron todo el cuerpo; luego de rasurarla, la encerraron....
pero se olvidaron un rizo en el trasero.




el reloj es un viejo que murió de un ataque al corazón y lue-
go resucitó ( para vengarse de los que se sentian molestos con
el ruido de sus latidos )


lunes,26 de setiembre,1954

















Aparentemente cada cosa tiene un sustituto.Sustitución que se sucede infinitamente.Yo creo que nada se reemplaza.
(.....)










Ninguna dificultad se compara a la de explicar pacientemente
a una persona mediocre la raiz de nuestro desencasillamiento
De nuestro disconformismo.De nuestra INMORALIDAD.








junio.1955