Els Ulls de la Berbérova

atrapat

entre

la veu i

la paraula,

l'espai i

el temps,

entre

el desig i 

l'atracció,

entre

el lector

a 

i l'autor

a,

hi

ha

la realitat i

la ficció

d'un 

es

crit

o

de 

qui

ho 

ha

es

crit

i

quan

vaig llegir

el subratllat és meu

de Nina Berbérova

em trobava in

mers en un 

univers 

molt                                                     meu                                                      

                                                             seu 

que 

va fer                                           

que                                                      se'ns 

va fer 

nostre 

i                                             

la meva                                               

                                                           absurda 

curiositat

em 

va 

em

penyer a 

cometre 

el primer i més gran 

dels pecats

que pot 

cometre 

el 

la

lector

a

a

cercar 

una imatge de la font

que                                               no

et sacia

llavors 

et pots trobar 

amb 

la mirada i els ulls

de

la Berbérova 

és llavors,                                   

 quan 
                                                           em




et vaig veure                                      'm
passejant-                                         te                               
                                                           nos  ?
per un feaubourg de París Del París 
d'entre guerres amb un abrig vell
en una casa destartalada
mirant                                               me ?
amb la teva mirada afilada
de dona conscient 
que tot en tants i tants
de tants moments és i serà 
sofriment          Sabent que 
saber massa
cercar el tot 
mai és 
ni serà
la pòssima ideal el Grial 
que ens obrirà 
el cofre celestial
de la felicitat
Sabent tam
bé
com saben
tots i
cadas
cun dels
teus
altres
dels altres 
vulgars alguns
que la bellesa
in
cisiva i 
es
crutadora
De la mirada 
De tot allò que ensenya
com la veu en el llenguatge
l'in
tel.
li
gència massa
en
curiosida
és i serà 
sempre
el fre per
manent per
l'in
terrogant
de la vida
Veien                             te 
pas
sejar
ens veig 
pas
sejant                                nos 
de fred per Petesbourg i tu 
tu amb la mirada  in
tuïtiva
Encara                               tant
en 
curiosida
pres
sentint
el
més enllà
de demà
Asseguda en
un esglaó com 
qual
se
vol                                             altre
Fosa
i
abandonada
a
la primera fiblada
al primer
tir
dolorós
i
brillant
Fuetada
del
tall del destí
aquell
senyal
que ens
depara
un cop
per fi i
al manco
la vida
Sincer
a
per saber
en aquell
precís instant 
que tot serà distint 
que mai              més             res 
tornarà a ser ja 
com abans
Com vas saber
Nina
reflectir 
tant   i   tant
bé
aquell ins
tant ?
Com vas saber
Nina
Com sabies en aquell precís
moment
en aquella nit 
gebrada de la ciutat gelada
que aquell
era el senyal ?
Com ho vas saber 
reflectir
allò
que mai
jo
no sabré
dir
allò
que ningú
mai
m'havia sabut
dir ?
Mai 
no m'havia vist tant 
in
vo
lu
crat 
en un relat
Mai 
l'havia sentit
tant i tant 
real
quasi
personal
temporal i in
temporal
com
tu 
m'ho vas fer
sentir?
Com tu 
ho vas dir i allà quedà escrit
Mai 
havia llegit
una confessió tant sincera
tan distant en el temps
en el lloc en la gent
i
alhora tan propera
En aquell neguit 
que ens va menjant
En aquelles lentes agonies
i la virtut del sobre
viure I
viure 
entre
engrunes i l'orgull
De la vulgar existència i
el sublim  Aquella
estranya mescla del més simple i  
diví De les més altes pretensions i
la fam de l'absurd  i la deixadesa
de la carn i l'esperit tot esperant 
entre beguda i converses
que la més celestial 
de les ins
piracions 
ens 
us
aparegui
Com                                     em 
vas saber 
transgredir
l'ànima i el brot
entre Berlin i Paris
Entre Leontov i arreplegats
Pasternak i les dones
ruins i generosos 
genials i brillants
corrents i herois
allà em veia jo 
de cop
creient
me 
il.lús
un khoiassievitx o
un Andrei més
esperant
l'esperat
fi
La nostra mort 
La lenta agonia
de l'a
mor
i això 
                                                               com en tants d'altres passatges del teu escrit
m'ha fet
pensar 
en si és possible
s'hi té
algun sentit
sentir desig
i
o
atracció 
per aquell a qui has llegit        ?
a qui estàs llegint                     ?
de                                   qui      ?
t'estas
enamorant
 ?
Em veia vivint 
en una petita casa provençal 
cuidant
d'amagat el vell jardí
carregats de deutes com sempre és i va ser i serà i
jo escrivint
fent veure que en sabia més que tu
creient com creiem els homes que mai no arribarem 
a l'estat màxim
de 
possessió de la veritat oculta
que com quan 
amagueu                                                        i ens amagueu
sornegueres 
sota la falsa 
inocència 
In
congruència
del
d'un 
somrís
l'
elixir 
de
i 
la veritat
i
tu llegint
i
tu
corregint                                                                                 me ?
amb la mirada
escrutadora
amb un simple somrís 
fent envermellir tot el jardí
de  roses i poncelles
i
jo
i
el
qui fos 
aquell
qual
se
vol
esperant
davant la teva mirada                                                
                         la mort
quan ho diries
com ho diries
allò 
que 
tots dos sabíem
que 
ens diríem
que
m'havies
de dir
deixant                                                                   
com home covard que sóc
per tu                         
sempre 
la decisió                                           la 
                                                            última decisió
quan 
m'ha
gues
sis
de dir
quan em diries
per fi
allò
que ningú dels dos
volia sentir
i que
no
més
tu 
podies atrevir-
te a dir                                                                          la decisió
cruel però 
in
evitable
amb el somrís i la mirada glaçada
diries
que ja no  
         ens
estimaves 
que això ja
no era així
i
aquells
ulls negres
incisius i la mirada 
                         dura
                   que per
                         dura
                        dura
                         per
                     duda
                      dura 
                de dona 
super
vivent
dir
nos 
dir
me
sentir dir o llegir o intuir al llegir
que volies buscar el teu destí 
I
llavors com ell
com qui fos 
aquell altre jo 
em voldria morir

Si
tot això 
m'ho vas fer 
viure i re
viure
com ningú
m'ho ha
escrit abans
ni jo 
ho havia llegit, 



gràcies a
Nina Berbérova

que
va néixer  
a Petesburg i 
ja de ben jove
es va veure forçada 
a 
decidir
el seu destí
entre la vida 
i l'a
mor entre 
la mort 
i la poesia 
iniciant
una carrera
en
dimoniada,
una diàspora 
in
acabable, 
una fugida
ines
gotable,
amb el seu company 
amic i amant, 
destinada a la paraula,
a la recerca  de la veritat
i la bellesa,
en aquella 
terrible dicotomia 
entre
el viure o sobre 
viure i 
l'inevitable
decadència de l'orgull
Entre
la creació i
la inspiració
sempre
hi ha la ferida 
que deixa oberta
una escletxa
per
on entra 
la fam i la brutícia
l'angoixa i l'avarícia
Entra i infecta
la convivència 
Entre tot                     i 
això                            i 
el testimoni            hi
ha 
la vida
Una                     certa
vida                           i
ella 
ens va voler deixar 
la seva
re
sistència                  i
per
sistència
Viure i  
per
viure


al  
temps
en el 
temps....

L'ESFINX I LA VEU

           as

- saig

           d'es

- tudi

de la bellesa,

en la veu i la imatge, el só i el moviment,

la pell i la paraula , pensat i sentit, tot sentint i

veient el cos i la veu en dansa i moviment

  de la princesa negra 

cantant i ballant

 Boumbowï 

                        a 

La Cigale

                     de 

Paris 

el 

2004

L'esfinx
i
la veu
que sona i re
                  sona
per tots els aires
per tots el mars
mentre com quan
les temps passes...et les couleurs changes i
la seva veu
ens resta im
presa
presa
en l'interior del gran sorral.
Són onades i vent i crestes en
furismades damunt la mar de llevant
en color blau en blanc i els grisos constants i aquell
cel                            bosc
fosc d'abans de la tempesta i
és així com jo
la re
conec
la seva veu
de terra seca i flonja
és l'alè que ens arronsa,
és la mar que ens brassola,
és la mà que acarona l'home
que sempre dubta tant i tant
al seu davant davant l'impassible
que és
l'inevitable pas del temps i
que de tant en tant
és rebela                   i tant
                 i tot
davant la mort.
És l'aire
que s'enlaira i ens
trasctoca,
mil re
molins de
grava blanca
fuetejant la nostra pell
si alcem
                            encara la cara
al vent          poderós
              que ens fueteja de cara
en aquell instant de valor
que l'instint
                       encara ens regala.
És l'udol de les sirenes
                   de sirenes
               que  encara 
per
viuen i viuen en l'interior
del nostre cor
   quan ens re
                         clamen cap a l'abisme,
i
el gemec
i
el desig
de dolor i plaer
i
la felicitat
i l'abandó en una abraçada,
bondat
i
maldat
i l'amargura i la generositat de l'amant quan
ens amara
ens abraça
ens estima.
Ets
tu i
jo
quan
no
ens mirem
des
pres
de
no
be
sar
nos
com
nos
altres
sabíem,
és aquell amor
que encara ens resta
al més profund
             re
cord del nostra
            cor
en
aquell
pou
in
sondable
que ens vàrem
 saber desar           
amagat de tots els temps
 et les couleurs qui changes
  fa molt temps
en el jardí de les tortugues amoroses
I
és el coratge
d'un matí
quan surt
el Sol
per en
     dur-
        se la rosada.
les temps qui nous passes          les couleurs qui changes
i
la veu ens acompanya i la fina pell
de perla fosca orígen i fi
el més antic i el mes nou
humanitat primera clara i fosca
i cristal.lina.    I és
l'
esfinx
que altiva i bella
s'alça orgullosa
de ser
dona
i
treu de dins del seu
        a dins la vida
i
el primer univers
del tot i
res
de tots
és                          la seva
       de tots n'és
                             la nostra
              la
veu
i el ritual i la dansa i les mans i la mirada
fonda
de dona portadora de paraula
de dona engendredora de vida
que
ens acull
ens fa volar
ens amara
i ens abraça i ens talla i re
talla
com fina fulla  al
vent aire mar oceà arena terra i argila

                                                     i és així

                                                    i així és

                                                     com jo la veig

                                                    i jo la sento

                                                    quan sento

                                                    i veig l 'esfinx

                                                    i la veu de 

Rokia 

Traoré,

      

                                                  gràcies....

                  

algun diumenge

de  l'any dotze del tercer mil.lenni

del nostre calendari

valldoreix

DpgMsiNkHtk

                                                                                  

   

SIRENES JAPONESES

    Per a les noies joves de l'illa, el començament de la temporada de busseig és una mica
    com passa a l'época d'examens a l'escola que els alumnes es trastoquen i estan força
    nerviosos.Quan tenen set o vuit anys, elles comencen a aprendre la tècnica del busseig,
    a través d'un joc que consisteix a disputar-se una pedra al fons del mar. De forma natu-
    ral el sentit de la rivalitat les estimula a millorar la tècnica. Un cop ja ho han triat com a
    ofici seu, i el joc capritxós es converteixen en una tasca severa, totes les noies comencen
    a tenir por i cada primavera solen desitjar que l'estiu trigui a arribar.La fredor de l'aigua,
    la dificultat d'aguantar la respiració, l'angúnia inexplicable que experiment quan l'aigua pe-
    netra a través de les ulleres submarines, la por i l'apatia que solen tenir per tot el cos quan
    els falten nomes uns centimetres per arribar a tocar una orella de mar, les diferents  classes
    de ferides, el tall que les petxines de vores agudes els fan als dits quan dones un cop de peu
    al fons marí per pujar a la superfície, la pesadesa tremenda que senten després d'haver estat
    submergides més del compte....Totes aquestes sensacions s'aguditzen cada vegada més cada
    cop que les recorden.La por s'intensifica per  la repetició memorística en el pensament.(....)

         Tot això no passa amb les bussejadores més grans i casades.Elles, cada cop que pugen a la superfície, canten en veu alta,xerren i riuen molt..Per a elles no hi ha un límit clar entre la feina i l'esplai.Les joves se les miren pensant que no seran mai com elles, però al cap d'alguns anys, un dia se sorprendran trobant-se enmig de les bussejadores veteranes i alegres, com si res.

                                                    

                                                    

       Al voltant de la foguera , les bussejadores guaudien del descans de mig dia xerrant i rient de forma molt animada.La sorra encara no era tant calenta com per cremar les plantes dels peus.L'aigua era freda , però no tant com per sentir la necessitat de posar-se una jaqueta de cotó embuatada i escalfar-se al foc tant bon punt sortien de l'aigua.Totes reien i parlaven en veu alta, i exhibien orgullosament la nuesa dels seus pits.
      Algunes els sostenien amb les mans.

          -No no, així no s'hi val. Si te'ls aguantes , pots fer que semblin més grans del que són.
          -Que dius ara ? Els teus sí que encara que els sostinguis amb les mans no poden semblar més grossos.
          Totes van riure, competien per veure qui tenia els pits més ben formats.

           Tots els pits estaven ben bronzejats i els mancava el misteri de la blancor.Naturalment les venes no es transparentaven.La pell dels pits no semblava pas més especialment que la de les altres parts del cos.En canvi era cert que el sol havia conformat, sota la pell bronzejada, una capa mig transparent, llustrosa com la mel. Els mugrons i el cercle que els envolta no es destacava pas gaire de la pell dels pits, tot confós com un to fosc, i no insinuaven per a res cap plaer secret i humit.
          Entre aquell estol de pits agrupats al voltant de la foguera, n'havia que ja s'havien tornat flàccids, o n'hi havia que s'havien assecat i endurit, i que tenien els mugrons com un parell de panses, una reminiscència del seu passat esponerós. En general , però, els músculs pectorals ben desencvolupats sostenien bé la pitrera pesada, encastada al pit ample, sense deixar-la penjar flàccidament. Allò era un senyal que tots aquells pits havien  crescut sota la llum del sol, com unes fruites madures que no coneixien el marciment....
           Una bussejadora  jove s'amoïnava perquè els seus pits eren d'una mida poc equilibrada. La va consolar una vella que ja havia perdut el sentit de la vergonya, dient :
            -No hi pateixis, aviat algun jove mascle t'ho arreglarà, acaronant-els com cal.

          Totes van riure, però la noia encara preocupada,  va preguntar.

            - De debò avia Oharu ?
            - I tant que sí ! Coneixia una noia com tu, però quan va tenir xicot, de cop es seus pits es van equilibrar ben bé.


     La mare d'en Shinji estava orgullosa dels seus pits, encara eren prou joves.Es conservava millor que qualsevol dona casada de la seva generació. Durant l'estiu, els seus pits sempre miraven al sol i n'absorvien directament l'energia inesgotable, com si no aconseguissin  la set d'amor i la duresa de la vida quotidiana.
     No sentia gaire enveja dels pits de les noies joves.Però n'hi havia un parell que suscitaven l'admiració, no solament de la mare d'en Shinji, sinó de totes les bussejadores.
      Eren els pits de la Hatsue.

    Era el primer dia de la temporada que la mare d'en Shinji sortia de busseig. Per tan era la primera ocasió que ella tenia per veura la Harsue. Després d'aquell dia en que li havia llençat a la cara unes paraules violentes, l'havia vista i saludada amb els ulls, però no havia tingut ocasió d'enraonar amb ella, en part per la Hatsue no era una noia gaire xerraire.De fet, aquell dia, totes dues estaven tan ocupades que no hi havia gaire oportunitat per intercanviar alguna paraula. En tot cas , les dones majors sempre monopolitzaven el dret d'adressar-se a les més joves, fins i tot en una avinentesa tan informal com aquella mena de competició de pits.Ara , la mare d'en Shinji, que no havia oblidat del tot aquella experiència desagradable, no tenia perquè entaular-hi una conversa.
    En tot cas, veient els pits de la Hatsue, qualsevol es podria convèncer que el rumor malciós sobre ella i en Shinji s'havia de fondre com un terrós de sucre. Qualsevol dona que hagués vist els seus pits no podia continuar sospitant d'ella. Aquells pits no podien ser  els d'una noia que havia tingut rela-cions sexuals amb un home. Eren uns pits com poncelles i hom es pòpdia imaginar com en serien de bells quan florissin.

     Entre els dos puigs que sostenien dues ponselles de color rosa  hi havia una vall feta de pell ben bronzejada, però sense perdre la delicadesa, , la llisor , i una mica la frescor, com si fos una vall de principi de primavera.No és que els seus pits anessin endarrerits en el creixement, comparats amb els seus membres desenvolupats de forma impecable.Simplement, els promontoris encara amb un punt de duresa, semblaven a punt de despertar-se del son, només els calia el toc lleuger d'una ploma, o una carícia d'una brisa suau.


        A més a més, els pits d'aquella noia verge i sana tenien una forma  indescriptiblament bella. Quan una vella encuriosida li va tocar el mugró amb la mà aspra, la verge va fer un salt espantada.

 Tots esclataren de riure.
- Àvia Oharu, has comprès ara el que senten els homes ?

La vella, fregant-se els pits plens d'arrugues, va dir en una veu estrident :

-Què dius ara ? Son com uns préssecs verds.Els meus son més ben adobats i tenen un gust deliciós.

La Hatsue va riure i va sacsejar els cabells.Un trós d'alga verda transparent va desengantxar-se dels seus cabels i va caure sobre la sorra brillant.

extracte d'un capítol de

La remor de les onades

Ara llibres

traducció

joaquim Pijoan i Ko Tasawa

de Yukio Mishima

tòquio

1925-1970

Qui diu que els meus poemes son poemes ?

Qui diu que els meus poemes són poemes ?

Els meus poemes no són poemes.

Quan comprenguis que els meus poemes no són poemes ,

aleshores podrem parlar de poesia !

Daigu Ryokan

(1758-1831 )

On són ara els paladins del món de l'esperit

On són aquells que aixequen les seves veus en favor de la veritat i 
que ens conduiran cap a la bondat,la bellesa , la fortalesa i la salut ? 

On són aquells que pronuncien paraules que enardeixen els cors, 
que ens guiaran en la travessa del desert ?

Les nostres llars han desaparegut i la nostra nació esta destruïda, 
però no tenim cap més Jeremies que cridi el seu darrer lament al món actual
                                                                             i a la prosperitat

Lu Xun

Zhejiang 1881

Beijin      1936

Extracte extret del proleg del llibre Crit i Combat de Lu Xun , que explica el seu desencís per la situació en que es trobava llavors el seu país, la Xina ; dividida i expoliada per les potencies extrangeres i en plena guerra civil; trossejada per interessos financers. I que jo vull dedicar a tots els nostres governants europeus, miserables i mediocres, covards i mentiders, venuts i aprofitats, que no mereixen més que l'escarni i, ser expulsats dels seus trons, per haber oblidat la raó màxima del seu mandat, el servei al poble sobirà

                                                                          

i també com a homenatge 

( per la seva valentia )

al poble grec

MIRANT DE LLUNY ELS CAMPS...

Tot just clareja : planes i conreus són deserts.
Fins on va la mirada, ni un bri de pols en l'aire.
Té un portal la muralla damunt l'embarcador.
Fins arran mateix del torrent el poble té els seus arbres.

Brillen les aigües blanques més enllà dels conreus ,
hi ha uns cims jaspiats darrera les muntanyes.
En temps de la collita ningú no té repòs ;
la gent, als camps del Sud, ajupida, treballa.

Wang Wei

( Qi, 699.Changan 759 )

va ser un dels poetes més

destacats  de la dinastia Tang

alhora una de les èpoques mes

daurades de la cultura i la poesia

de la Xina clàssica, especialment en l'esplendor dels

juejus, hectasíl.labs i pentasíl.labs musicats

que més tard van inspirar al

Japó el haikús

Poema

extret del llibre

WangWei. Vell país natal

Editorial Empúries

Col.lecció Migjorn

Traducció Marià Manent i M.Dolors Folch

A LAST POEM. ROBERT GRAVES &PETRA RAU

A last poem, and a very last, and yet another -
O, when can I give over ?
Must I drive the pen until blood bursts from my nails
And my breath fails and I shake with fever,
Or sit well wrapped in a many-colourewd cloak
Where the moon shines new throug Casle Crystal ?
Shall I never hear her whisper softly :
'But this is truth written by you only,
And for me only ; therefore, love, have done'?

petra rau
http://www.rau-art.com/.

Un darrer poema, un últim de veritat, i encara un altre...

Oh, quan podre deixar-ho?

He de fer anar la ploma fins que em sagnin les ungles

i, tremolant de febre, em falli l'alè,

o segui embolcallat amb un mantell de colors

allí on beslluma la lluna nova, pel Castell de Cristall ?

No he de sentir-la mai xiuxiuejar suaument :

'Vet aquí la veritat, escrita sols per tu

i, només per a mi ; per tant, amor, acaba.'?

    

                                           

poema

Robert Graves

de la antologia poètica recollida en el volum 'El pais que he escollit'

seleccionada per JMJaumà i Lucia Graves

edicions del salobra

Pollença

Mallorca

Països Catalans

la il.lustració és de Petra Rau i podreu trobar tot el seu treball i col.leccions de collages i pintures

a la seva pàgina www.rau-art.com/.