Akhmàtova i Pasternak,
Abril de 1946 a Moscou
foto
de
V.Slavinsky
Ell, que a un ull de cavall es comparava,
desvia l'esguard, coneix, mira, veu,
i us fa adonar que com diamants fosos
els bassals brillen, el glaç defalleix.
En la boira lila reposen patis,
andana, troncs, fulls, núvols. Xiulet
d'un tren, espetec d'una pell de síndria,
en guants de pell flairosa, una mà tímida.
Retruny, sona, cruix, com l'oneig colpeja,
i es calma, de sobte -això vol dir
que, tímid , s'esquitlla per la pinassa,
per no trobar el son lleuger de l'espai.
I això vol dir que està comptant els grans
en les buides espigues, i vol dir
que ha vingut de nou d'algun funeral
cap a la negra llosa maleïda.
La llangor moscovita torna a encendre's,
al lluny repica un cascavell mortal...
Qui s'ha perdut tan a prop de la casa
amb la neu a mig cos, on tot s'acaba ?
Perquè el fum amb Laocoont comparava,
ha fet cançons als cards de cementiri,
perquè ha omplert el món amb un nou so
d'estrofes en nous espais reflectides.
N'ha estat el premi una infantesa eterna,
agut i generós el seu esclat,
i ha tingut per llegat el món sencer,
però ell, amb tots, ha volgut compartir-lo.
19 de gener de 1936
Anna Akhmàtova
traducció del rus
de
Júlia Ferrer i Ricard San Vicente
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada