La deesa de Farrutx

A la mar som una nacra,
una ànmfora que vetlla l'anfós
i corona les mordales del cranc.
A vegades em sobravolen els homes :
d'ells m'en duu el trèbol olor de les barques
de bou i les xarxes de color de vi
que rompen les cadenes del fons.
Pels seus braços forts em desfaig.
Per les seves fruites malignes, em delesc .
Mes arribats al port, quan m'hi oferesc,
ells ja pensen en llebres i carns.



Guillem Soler

Ciutat de Mallorca 1952
Calaegos 1991

L'ART I LA MORAL , segons Caterina Albert

imatge de Solitud

Victor Català pseudònim de Caterina Albert i Paradís .

l'Ecala .1869-1966

' Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat.A Olot vaig haver de trencar la consigna, però.Vaig enviar a un Certamen que es celebrava en aquella ciutat un monòleg.Fou premiat.Hi hagué unes discusions fantàstiques, es veu , sobre qui era l'autor del treball. Sembla que es tractava d'un monòleg atrevit.Jo no me`n adonava.Quan van saber que l'autor era una dona, l'escàndol va ser mes gros.No trobaven correcte que jo contés l'història d'un infanticidi.I, no obstant, ¿és que pot tenir límits l'obra de l'artista ? No crec que unes normes legals puguin frenar-la.Crec elemental advocar per la independència de l'art.Gràcies a aquest independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir.No reconec altra norma que la que la del bon gust , ni altra inmoralitat que la de la inutilitat.L'obra mal feta és, per això mateix, l'obra inmoral.

El bon gust, que de molt joveneta va menar-me a fruir les pàgines saborosíssimes de La Celestina, per exemple, m'ha fet rebutjar sempre, àdhuc com a lectora, les produccions suspectes.'

Entrevista amb Tomàs Garcés , 
publicada a La Revista

TULIPS & CHIMNEYS

tulipes i xemeneies

potser no sempre serà així ; dic
que si els teus llavis, que he estimat, tocaven
els d'un altre , i els teus estimats dits forts li estrenyien
el cor, com van fer amb el meu no fa gaire ;
si en un altre rostre queien els teus cabells
amb aquell silenci que conec, o amb aquelles
grans paraules crispades que, massa estentòries,
resten impotens davant l'esperit acorralat ;
si això es produïa, vull dir que si això fos ...
tu del meu cor, envia'm una petita paraula ;
que jo pugui anar cap a ell, i agafar les seves mans ;
tot dient, Accepta'm tota la felicitat.
Llavors em giraria, i sentiria un ocell
cantar terriblement lluny en els països perduts.

it may not always be so ; and i say

that if your lips, which i have loved, sould touch

another's, and your dear strong fingers clutch

his heart, as mine in time not far away ;

if on another's face your sweet hair lay

in such a silence as i know, or such

great writhing words as, uttering overmuch,

stand helplessly before the spirit at bay ;

if this should be, i say if this should be-

you of my heart, send me a little word ;

that i may go unto him , and take his handa,

saying, Accept all happiness from me.

Then shall i turn my face, and hear one bird

sing terribly afar in the lost lands.

e.e. cummings

1922

95 POEMES d'e.e.ecummings (1958 )

maggi and milly and molly and may
went down to the beach (to play o day )

and maggie discovered a shell the sang
so sweetly she couldn't remember her trobles, and

milly betfriended a stranded star
whose rays five languid fingers were;

and molly was chased by a horrible thing
which raced sideways while blowing bubbles : and

may came home with a smooth round stone
as small as a world and as large alone.

For whatever we lose (like ayou or a mi )
it's always ourselves we find in the sea






maggie i milly i molly i may
van baixar fins a la platja (a jugar un dia )

i maggie va descobrir una petxina que cantava
tan dolçament que no podia recordar-se de les seves penes, i

milly va protegir una estrella desemperada
que tenia com raigs cinc lànguids dits ;

i molly va ser caçada per una cosa horrible
que corria de gairell mentre inflava bombolles : i

may va tornar a casa amb una pedra llisa i rodona
tan petita com un món i tan gran com solitària.

Perquè qualsevol cosa que perdem (com un tu o un jo )
sempre som nosaltres mateixos que ens trobem en el mar

Imprès

     

 (   - sions

a l'estil                                                                                                   

                       d'                                                  

                 e-

                                   e.

                                  

                                                cummings 

que 
                       jo
i sen
se saber                                    ( - ho
ja feia servir 
fa temps .  més 
per           (in) cultura
que no 
pas per  (im) postura
                                  :
              cummings és un perfum
              de mil olor   
                                  s
 gebre i 
                             escarxa
  jasmí o 
                              romaní. menta 
i fonoll marí que no saps 
dis                tingir.olors
dis                tins i dispars
perfum que resta. a
roma
profun i constant
                variant volada
                a ras o a gran alçada
pujant i devallant en una ca
                                             val
                                                 ca
                                                       da
                               de des
igual inten
               sitat i den-
               sitat. o
reig              vent i             tempesta
que acarona i fue       te               ja
lleuger i dens
alhora
fresc i aspre
             t'en                  volta
ràpid i lent t'en            nuega o
                                    t'allibera
d'una celofana que en
                                     vol                                    i
                                  calla
                                                        la 
                                                       ment.així és 

                                                                com 

                                                                la

                                                                sento jo

                                                                la poesia 

                                                                                           

d' e.e.cummings 

dibuix i poema

arnauDeguerau

Impressions

VI.

el
          cel
               era
cara       mel            llu
minós
               comestible
astuts
              clavells tímids
llimones
fres       ques           xoc
olate

s.


so                      ta,

una                      lo
co
mo
               tora                que        es             cop
                                                                            ia
                                                                            vi
                                                                              o
                                                                              letes

e.e. cummings

Tulips & chimneys

(1922)

Traducció d'alfred sargatal

La Mila i l'Arnau. Una desig impossible ?

La Mila se'n adona que el jove del Mas de més avall, ja promés amb una xicota del poble i més jove que ella , que puja sovint per l'ermita, esta atret per ella.Una sotregada d'atracció els envaeix.La Mila sap de l'atracció que provoca en els homes , i no hi defuig,isolada i abandonada pel seu home .
Però ara enfront l'Arnau, sent un frè entre pudorós i candorós per la joventut de qui la preten, i deixa passar l'encís. Es fa enrera en un acte que serà mal entès i que més tard se li girarà en contra.

..La Mila sentí una nova impressió punyent , entre dolorosa i esperverada, mes erma de sorpresa.I notà al mateix temps que, sense haver-ho calculat, ho sabia ja que també aquell minyo l'estimava , que ella regnava en ell feia dies, que l'havia endevinat, el secret motiu de ses frequents pujades a l'ermita, el sentit ocult de ses mirades plenes d'admiracions.Un vel de prudència, de temença pudorosa, havia procurat esmortir-les fins aleshores , aquelles mirades ; més ella , esmaperduda en mig dels tràngols neguitosos d'aquell matí, en una defallida perillosa d'instint acabava d'esqueixar-lo el vel ocultador, i ara les mirades l'atacaven de dret, la ferien amb totes les evidències , exigint-li una contesta categòrica a canvi de la revelació exigida.

L'Arnau ,dret enmig de l'aixart, enmanellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d'ella .La Mila se'n féu compte i sentí por : por d'aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d'aquells llavis encesos i provocatius com un crider de voluptats, por d'aquell tronc gallard plè de xardors masclines, por d'aquella onada vertiginosa de vida passional que l'envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...

La Mila va témer una atzagaiada del destí, instintivament va fer un pas enrera.

L'Arnau que, anhelant, no li treia ull, la vegé vacil.lar, enrogir-se, després empal.lidir intensament, i trèmul, avençà a son torn el pas que ella havia reculat.

Es varen quedar amidant-se francament, com dos soldats d'exèrcits enemics en els quals parla la sang, fent-los oblidar diferències convencionals i inspirant-los-hi l'impuls humaníssim d'abraçar-se.Mes fou sols per un instant; repentinament, quelcom s'interposà entre els dos.

Uns ulls isolats, sense viatge que els enquadrés, uns ulls màgics, que no eren els de l'Arnau brogaren amb una ampla mirada calda, demota , infinita, a la dona esblaimada.I aquells ulls, com si tanquessin en son fons una força més serena, més dominant, més poderosa que el mateix instint de vida, feren refluir i allunyar instantàneament l'onada turbulenta.La dona es reprengué a si mateixa.

Va passar-se una mà pel front i estirà l'altra cap a l'Arnau amb gest tranquil.litzador.

_ Arnau... no sies criatura.Si la pubilla et vol a tu i tu vols un bon consell, casa-t'hi, Arnau...La sort passa una vegada en la vida.

El minyo, espectant, endevinà en l'accent afectat d'aquelles paraules afectuoses un reptament, una comanda irrevocable.Rebé a peu ferm la destralada i després abaixà el cap, nafrat, sotmès, sense protesta.Mes en sa cara bruna hi sorgí tan clarament la sotregada del dolor, que la Mila se'n sentí el cor oprès.

_Arnau_ féu ella feblement per consolar-lo_tan val un adagi com una cançó, i ja saps aquell que diu " Val més tenir que penedir..."

El pobre xicot féu amb la mà un gest desesperençat, i penjant-se el fuet al coll, sortí de l'aixart sense mirar-la.

La Mila , veient-lo anar tota aturada, sentí amb angúnia, que acabava de matar quelcom en aquell innocent i en ella mateixa.

extracte de
Solitud de Victor Català
(Caterina Albert )

AQUESTA TERRA NOSTRA.

Aquesta terra que coneix la dissort
i la joia, condemnada pels déus al jou
de la bellesa, aquesta terra és meva.

Lluís Maicas




Aquesta terra nostra ja no és nostra
ni ens pertany el cel
abans tan cel i obert en què volaven
brunzets voltors, ales tan amples,
vigilant, encara intactes,
dominis de vent, planes i valls,
cingles esquerps, altures.

Aquesta terra nostra, ja no és nostra
no ho és aquella mar, nítida, clara,
transparentíssim record, cales desertes
on el temps i el silenci es banyaven
per a mutua purificació.

Aquesta terra nostra ja no és nostra
car sense esment ens l'han esquarterada
amb esmolats trinxets de tall lluent,
incisius bisturis que han malferit
la pell fels conreus, la carnadura
dels boscos, les nines dels ulls
d'aquells que tot ho miràvem
sense obrir boca.

Aquesta terra nostra ja no és nostra
car sense miraments l'hem malvenuda
a trossos pel mòdic , menyspreable
preu de la ignomínia
sicles de plata
de la bossa de Judes.

Aquesta terra nostra ja no és nostra
i mai no n'hem tingut ni en tindrem d'altra.


Miquel Mestre.
Artà 1951

De llibre d'aubarca

L'EVOLUCIÓ DE L'UNIVERS

per l'Ariadna

(

...i 

els seus

pares

Cira i Ibai

)

Ara fa trenta anys , Jordi,
en l'apartament aquell que tenies a Calella
( de Palafrugell ) ,en el que els capsdesetmana
si multiplicava la gent , com en el miracle dels pans i els peixos,
la Sussana i jo vàrem concebre una vida. Ens vàrem estimar
angelicals i desconeguts encara, mentre picàveu els daus
damunt de la taula de fòrmica. Recordo com regalimava l'aigua
pels invornals i sentíem la tempesta al damunt i lluny alhora
d'aquell llit per torns , que aquella nit vem fer tot nostre.
Ens vàrem cloure tots dos en aquell món impenetrable i incomprensible als altres, 
allò que tu em vas dir temps més tard, una mica irat 'les vostres cosetes'.
LLampeg fugaç del matalàs al moll de l'òs, pinyol d'ametller humit,
dit blanc i nou vermella. I a l'endemà quan el matí ens va mostrar de nou ,
a tots tal com érem i vem decidir marxar fent dit per separat a Barcelona,
la nostra trista i grisa ciutat llavors , no crec que fos cap presagi,
ni cap premonició, però el cas és que , dies o mesos i anys més tard
vaig començar a trair ( no una, ni dues, ni tres, ni quatre vegades,
si no mil cops, vull dir continuament )
la nostra memòria.

I ara fa uns mesos , Jordi ,
aquesta vida que vem concebir llavors,
n'ha engendrat una altre ; no em diguis pas
que aquesta no és la demostració
més evident de l'evolució
de l'univers.


AdG
Octubre 2010

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Dos poemes

Horacianes . XLII

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet , aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula
com aquest passarell,
aquell melic,


com la primera dent d'un infant.




Sonata d'Isabel



He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal.ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotgrafia
de fa mil anys o de fa quatre dies :
tu i jo, Isabel, feliços d'amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl.labes.
Com qui , de nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregues altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms , ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl.labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estandar lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum , d'una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i cànten els canyars
i pels carrers de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i segueisc el camí.

WANG Wei

Llenties d'aigua per l'estany



Ample i profund estany primaveral.
Mentre la barca per creuar-lo ve,
veig les llenties d'aigua cloures lentes
per desclour´s als desmais pesants.




Poemes


Vos que veniu del meu bressol
deveu saber noves d'allí :
el finestral quan vau partir
tenia la prunera en flor ?



Xiscla al congost



Tothom dorm ; cauen flors dels arbres.
Calma nocturna sota els cingles.
Sobtadament, irromp la lluna.
Xisclen d'ocell al torrent fresc.

SOBRE O CORAÇAO

Eras a casa, o lugar
onde o sol
ardia sobre a pedra,
a pedra sobre o mundo,
o mundo sobre o coraçao.
Como podias, uma
a uma, suportar as lágrimas
do mundo, ninguém sabia :
o lugar do sol
era a casa - e ardia.


Eugénio de Andrade

L'evolució de l'univers

per l'Ariadna

(
i
la Cira
i
l'Ibai
)








Ara fa trenta anys , Jordi ;
en l'apartament aquell que teníes a Calella
( de Palafrugell ), en el que els capsdesetmana ,
si multiplicava la gent com en el miracle dels pans i els peixos;
la Sussanna i jo vem concèbre una vida.
Ens vem estimar angelicals i desconeguts encara,
mentre picàveu els daus damunt la taula de fòrmica.
Ens vàrem cloure en aquell únic món
que teníem els dos mes enllà de vosaltres ,
allò que tú en vas dir més tard 'les nostres cosetes ',
incomprensibles als altres. Recordo encara ara
com regalimava l'aigua pels invornals , i la furiosa tempesta
ens esclatava al damunt i ben lluny alhora d'aquell llit per torns
que per un instant va ser tot nostre. Llampec fugaç .
Tempesta elèctrica al moll de l'os : i un bes etern ,
d'ametller humit de núvol sec : llavi blanc i dit vermell.
Després a l'endemà , quan el matí ja entrava per les persianes
mal tancades i ens va tornar a mostrar a tots de nou, tal com erem ,
vem decidir baixar a Barcelona , la nostra trista i grisa ciutat llavors ,
per separat; no crec que fos, cap presagi ni cap premonició de rès ,
però el cas és que dies o mesos i anys mes tard,
vaig començar a trair ( i no ni una , ni dos , ni tres ,
ni quatre vegades, si no mil cops ,vull dir continuadament )
la nostra memòria.


I ara Jordi , fa ja uns mesos
aquella vida concebuda llavors allí,
al teu apartament de Calella ( de palafrugell )
n' ha engendrat una altre ......no em diguis pas ,
que aquesta no és la demostració mes evident
de l'evolució de l'univers.






Arnau Martorell
Octubre 2010

SOLITUD .

tan
sols
una novel.
la
més
?



Solitud
de
Victor Català
psd de Clementina Albert i Paradís

Solitud , es tan 

sols una gran novel.la, 

o és molt més que això? És una d'aquelles novel.les 

que són una novel.la de moltes novel.les, o és molt més que tot això ? 

Un crit punyent sorgit del més profund de les entranyes d'una dona? 

Menstruació o una extirpació de l'ànima femenina ? Una novel.la fantàstica o una novel.la psicològica ? Una novel.la femenina o una novel.la feminista ? Una novel.la erògena o una novel.la eròtica ?.Una novel.la de situacions o una novel..la de costums ? Una crítica social o existencial ? Naturalista o ecològica abans la lettre ? D'amors impossibles o de soledats? Mística o màgica ? Agnòstica i/o religiosa ? En fi una novel.la majestuosa  i transformador de la gran literatura que trasbalsa tots els sentits ,que et deixa en un estat de xoc emocional dies després d'haber-la llegit.

( i avís : s'ha de tenir l'esperit ben obert , en estat receptor, per entomar tot l'allau d'emocions que hi dur a dins sense perdre's en l'intent )

sort

i

gràcies

Clementina

LI BAI

Juejus













Brindant amb l'ermità


Bevem tots dos enmig dels monts, les flors obrint-se,
un got, i un altre got, i un got un altre cop
fins que borratxo, vull dormir:- Marxeu, si us plau,
podeu tornar, vos i el llaüt, demà al matí.



Cant de Qiupu


A Qiupu, tot de simis blancs
saltant, flocalls de neu volant,
de branca en branca amb petits ,
jugant, bevent la lluna a l'aigua.




Com a resposta


Em pregunteu per què m'estic als mons
somric i res no dic, vagant, el cor serè,
les flors de presseguer corrent riera avall.
Hi ha un altre món dellà on viure mundanal.


Contemplo la cascada del mont Lu


El sol emporpra la calitja al cim Lu.
De lluny contemplo la cascada, riu suspès
precipitant-se a pic al llarg de tres mil peus...
La Via Làctia despresa dels Nou Cels !


De nit, pensant


Amb clar de lluna fins al llit,
al sòl cobert de gebre.
Alçant el cap , la veig brillar;
baixant-lo veig el meu país.




Per a la bella del camí

Pels caminals florits, al trot, cavall formós,
el fuet penjant em frega un cotxe d'encanteri ;
somrient alça, agraciada, el vel perlat
i, assenyalant el pavelló vermell, se'm brinda.




Per a Wang Lun


Estant Li Bai a bord , la barca per salpar,
sent al voral, de sobte, un cant marcat al pas.
El Flors de Presseguer, l'estany mil peus profund,
no donaria abast al cor del bon Wang Lun.


Per l'equinocci de tardor

Exiliat a Montdrac, bec
entre flors grogues que se'n riuen.
Borratxo veig volar el barret;
m'agrada tant ballar amb la lluna !

PRINCESA HUARUI

Poema del país vençut


Dalt la muralla, el ríncep a capitulat, Dins de mi ,pobre de mi, no sospitava... Tots cent quaranta mil armes han cedit ! Ni un home, no hi ha hagut, prou digne d'aquest nom ?

necròpsia

d' Andreu Vidal

Ciutat de mallorca 1959 /1998

Edicions del Mall

Sant Boi de Llobregat 1984

0

Les milanes mortes

travessen

els miralls del meu cos

Fix ls imatge

i endivin el nom

de cada una.

3.

He vist , del far estant, les grans tempestes,

quan els cels , de nit,

envegen els inferns

i obscens cadàvers somnien cuixes d'angels.

He vist la carn

mossegad pels peixos

del naufragi

mentre les dones, lluny, de sota els vells ciris,

resaven amb inútil pressa.

I he obert la fosca

espessa del teu cos

i a la cas de l'Amo he trobat redòs

i companys, però a les nits malsomniï

un lent cruixir de vaixells morts

dins la fondària

i veig arcàngels, amb cap de serp,

que estufen llurs plomatges

impúdicament

i em despert sovint, amb gran espant,

sota l'esguard irat

de la bèstia en discòrdia.

7.

Aquesta tendencia a conservar

la lluna entre les mans, regalimant

una feixuga claror blanca...

Aquest girar-se

distretament cap a l'etern, acaronant-ho

amb l'esguard com una cosa fràgil.

la portada 

del llibre és d'en miquel barceló

És 

un recull  

lliure i parcial

dels poemes del llibre 

 sense cap més sentit  que la meva discutible preferència.

Si voleu llegir-lo sencer podeu el podeu trobar

 en un llibreter de vell.

Val  la pena

aDg

Una matinada....

( postals de Mallorca )

... a la casa aquella de Sacalatrava hi entràvem de nit i sortíem de dia Hi entrava la nit com fugia amb el dia A la casa aquella de Sacalatrava ens despertava la llum com l'infinit nu jeia al davant nostre I vèiem l'ànsia per nadar a la mar blava A la casa aquella de Sacalatrava la llum La nova llum asfixiava els nostres somnis de la nit passada Mostrant els cossos nus al voltant nostre Desconeguts mentre la nit fugia i el dia no venia i s'enduia tot el vel que ens protegia els més intims sentits que ens acollien Dissimulats pel tel d'una nit ja passada I a l'endemà el demà em descobria tots els records i el plor silent per el  teu cos absent Més clar que la mar que allà al davant ens acollia  A la casa aquella de Sacalatrava entrava la nit però no eN sortia el dia...

De la nit al dia,

com de l'ànima el cos

quan la nit cremava

el matí es confonia

en desolació,

si no hi erets tu,

no era jo.

ArnaudeGuerau

Ciutat de Mallorca

Setembre de 1980

COM O MAR

Trago o mar todo na cabeça
daquele modo
que as mulheres novas
dao de mamar aos filhos ;
o que nao me deixa dormir
nao é o marulho das suas vagas,
sao essas vozes
que da rua se levantam a sangrar
para voltarem a cair,
e rastejando
vêm morrer na minha porta.

Eugénio de Andrade



Porto la mar al cap
d'aquella manera
que les dones joves
donen de mamar al seus fills ;
el que no em deixa dormir
no es l'estopeig de les seves ones,
són aquestes veus
que pugen sagnant del carrer
per tornar a caure,
i arrossegant-se
vénen a morir a la meva porta.