de Miquel Martí Pol
Aquest monstre que creix i que en créixer es devora
també és Andorra. Des de qualsevol
balcó amb neguit de geranis i fúcsies,
o des de la finestra més remota
que només s'obre al buit del ciment i del vidre,
podràs sol i de nit, si pares bé l'orella,
escoltar la remor de l'aigua que davalla
dels cims més nevats, o sentir el vent que xiula,
desmesurat, pels còrrecs solitaris.
També és Andorra aquest gran pop que estén
uns tentacles d'asfalt per vulnerar silencis,
i el griu encisador i el gos desemparat
són també Andorra.
Torno d'un llarg exili de quietuds i et trobo
vehement i dispersa com abans i com sempre.
Cada pàtria es diu diversament. Transcorren
els anys sense fer cas de les nostres foteses,
cavem sense saber-ho la nostra pròpia tomba
i només per allò que estimem, tal vegada,
algú ens recordarà. Jo estimo molt Andorra,
estimo el monstre, el pop, el griu que meravella,
l'Andorra de les fondes, solemnes placideses,
i la del foll traüt, sempre desmesurada.
Proclamo aquest amor, a més, amb veu ben clara:
vull que sigui la deixa que faig a aquest terra
que per mi ha estat una segona pàtria.
Aquest monstre que creix i que en créixer es devora
també és Andorra. Des de qualsevol
balcó amb neguit de geranis i fúcsies,
o des de la finestra més remota
que només s'obre al buit del ciment i del vidre,
podràs sol i de nit, si pares bé l'orella,
escoltar la remor de l'aigua que davalla
dels cims més nevats, o sentir el vent que xiula,
desmesurat, pels còrrecs solitaris.
També és Andorra aquest gran pop que estén
uns tentacles d'asfalt per vulnerar silencis,
i el griu encisador i el gos desemparat
són també Andorra.
Torno d'un llarg exili de quietuds i et trobo
vehement i dispersa com abans i com sempre.
Cada pàtria es diu diversament. Transcorren
els anys sense fer cas de les nostres foteses,
cavem sense saber-ho la nostra pròpia tomba
i només per allò que estimem, tal vegada,
algú ens recordarà. Jo estimo molt Andorra,
estimo el monstre, el pop, el griu que meravella,
l'Andorra de les fondes, solemnes placideses,
i la del foll traüt, sempre desmesurada.
Proclamo aquest amor, a més, amb veu ben clara:
vull que sigui la deixa que faig a aquest terra
que per mi ha estat una segona pàtria.
He
escollit aquests
bells versos del llibre
Andorra ( postals i poemes )
d'en Miquel Martí i Pol perquè
m'hi he sentit molt identificat i, malgrat
les diferents andorres que deu
ríem descobrir
el poeta
i
jo
, els vull dedicar
a la meva amiga Susi ,
( amant de la poesia del poeta i
de l' Andorra més poètica, també) i
a les seves simpàtiques companyes de pis, l a Fa. i
la Te.( que em va deixar enclaustrat a
l'apartament que hi tenien
al damunt del Valira,
tota una llarga i
calorosa tarda
d'estiu
)
*
aDg
M´agradat este fragment dels versos tan bells de Miquel Martí i Pol...
ResponEliminaSalutacions amb cianur.