Mar

Deixar de llegir - el 

que ja no llegeixo-. 

Deixar d' escriure- 

el que ja no escric-,                                                                                                

                i tornar al                                                                                                                                                                                                                                                             mAr

Llessui .

Quan Judes era fadrí i sa mare festejava

Muntanyes maleïdes

Pep Coll

Avui han vingut els pares, 

des de

Barcelona

per fer

-me 

una sorpresa

, han dit

,  qu'es veu 

qu'és el meu aniversari- 

sant-medir- tres -de- març i 

tal i tal i pasqual-

però he passat molta vergonya davant dels companys

, tots érem al menjador a punt de sopar 

i la Senyora Cecília

-la Llongueres -

m'ha avisat que els pares eren a 

fora a la recepció

esperant

-me per anar 

a sopar pel poble

, a Sort. Un carrer

de mala mort  i prou

aquest lloc

, a l'altre cantó del pont  d'aquest hotel tan fred

-diria glacial

 , sense ornaments 

, deixat de la ma de Déu

, vol ser modern i 

és com molt antic

, dic ! -

Jo esperava ansiós anar cap a l'habitació

que compartim el Mumbrú el Gomis i en Garcia

- el noi nou , el dels ulls blaus i la cara colrada

pel sol 

de la muntanya

, que va arribar tot just a l'escola

després de les festes de Nadal

, no

sé si va dir que de Sants o 

un lloc així  que no se on és

 , ni com és

 , un lloc desconegut per mi

, misteriós. 

El nen , en Garcia

 , no esquia , no en sap

i s'està sempre a la pista petita , i això m'agrada molt d'ell 

que tan li és si algú se li en riu

, bé de fet ningú se li en riu

perquè és molt divertit 

, i atrevit

, ahir quan vàrem anar a passejar 

pel poble de Llessui 

, a ses escales gelades

,les nenes i  els nens del poble

que  anaven tots amb una bata encara d'aquelles a ratlles

que duien els nens que sortien als llibres d'educació

antics

ens miraven com si fóssim uns extraterrestres

i el Gomis els hi ha dit

Ei, que passa ? què mireu ?

Una nena li ha tret la llengua i ell, en Garcia

si ha acostat i

li ha donat un xiclet

que duia a la butxaca

de la jaqueta

després

s'han estat

una estona  parlant

 mentre el Gomis reia i deia

Q'heu vist que ja té tetes

Quan tornàvem hem compartit butaca a

l'autocar i 

al vespre

taula i cartró al quinto.

El director

, el Senyor Llongueres 

canta els números

i es fa el graciós

en Gomis va xiu-

xiuejant

bestieses cada cop que salta un número i el

Director diu 

, 33 l'edat de cristo

, ell llavors respon

, Evaristo que te he visto i riu

 , al final el faran fora

, com sempre a l'escola

; el nou , en Garcia 

, que ja em sé el nom

de

pila

, segueix jugant tot seriós

, és diferent

no -sé 

m'agrada com és.

No sé 

m'agrada molt

tot

ell

, la seva veu

, el seu somriure

la seva manera de moure's 

de caminar i avui quan l'he vist adormit

amb aquell somrís

de felicitat

, tan confiat . No

sé

m''agrada tot 

d'ell

Demà li demanaré 

si vol pujar amb mi amb el telecadira

, pot ser divertit anar junts penjats a les alçades i  les cames sota la manta.

No sé si li diré però

no sé si s'ha enterat

que avui quan m'he llevat 

he vist que m'havia fet pipí al llit

, ningú ho ha vist 

, tots ja havien sortit

, no li diré a ningú ni tan sols al Mumbrú

que sempre  fa 

com si ho entengués tot

No

sé 

de veritat

 que potser estic enamorat ? 

És això ?

desitjar 

sentir 

l'olor

de l'altre

desitjar estar sempre al costat

de l'altre

Que me'n saps dir

de

tot això

senyor

?

Llessui

entrellaçats

'NgOma

  

 les 

          núvies

          núbies i somalis

                         dansen 

           vora 

           del foc 

la dansa 

            del foc

gargot 

inspirat en el llibre 

Memòries d'Àfrica 

Den afrikanske farm

de

Karen Blixen

Isak Dinesen

Un estiu

                           La platja  era llarga, i cap a ponent es perdia fins als aiguamolls . La sorra  verdejava l'alba i amb el vent terral que buidava l'aire d'aromes i olors de petxines, algues i  fonolls  just abans de clarejar, quan ja no és de nit però encara no es fa el dia tot es confonia  en la mar somorta i un cel estantís.

Algú va tenir un desencís.  

santa-margarita un estiu

En Mascaró Pasarius i

 tots els 

( més  de )                                        

mil

                                               de   Mallorca :

el Galatzó , el Massanella, el Teix,  el Tomir                              

 i d'altres més 

que no record 

 - i no el més alt però

 , el Puig-

Major

, per-

que n'estava prohibit l'accés i ocupat

per una base militar estrangera

( les boles dels americans )     .                                                 

Tots

 i tants

, els vàrem pujar

tota

la família

, dies d'excursions

- in-

acabables -

que vàrem fer amb el pare

 seguint la cartografia del mestre 

Mascaró Passarius . Ho he recordat

després d'haver trobat el llibre

                     Felanitx, felanitxers                                                             

d'Andreu Manresa

en una paradeta de llibre vell o

antic

, al carrer 

de

Santiago Rossinyol 

al mercat dels dijous de 

Sant Cugat                                    

del Vallès

on

surten fotos antigues , recull de gent

i moments de Felanitx i felanitxers

com el fotògraf

l'Andreu

qui ho recull i ho explica

coses com

S'apotecari i els republicans .  A jo 

els mapes aquells 

d'en Mascaró

Passarius

,me varen enamorar

d' immediat

, va ser un amor a primera vista

, tanta exactitud, aquella filigrana , amb aquell detall a

tall

, a on hi sortien

totes les cases i casetes

, les possessions i els seus marges 

, amb noms i llinatges

-en color negre

, tintat-

, camins i caminois

, rieres i rierols

, carreteres amb tots els seus viratges i miratges

, me varen impactar tan 

que gracies també

al meu germà

gran

que ja

dibuixava

mapes de països estranys

vaig començar 

jo també 

a fugir 

cap a països llunyans

tot dibuixant 

mapes 

estranys

.

al meu pare .

desembre

i

quasi hivern

, en

el passeig

del

bosc

humid : si 

, és un som

-ni 

i

 hi 

ha cabrirols

que salten

vora

el riu

i

duen 

dues

banyes

de colors

, com el fullam caigut de la de tardor tardana

damunt del llit que hi fa l'ombra humida

vora la vora del rierol

 i 

sonen els tambors del trabucaires

que venen de

ben a prop

del l'altre costat de la carena

, damunt del cim

, més en-

llà de l'ermita

de l'ermitana

que hi ha enterrada allà del cim més enllà del bosc se sent el cant de les aloges i si

tot  és un som

-ni

tan

-sols

quan me despert

tot caminant pel caminet vora el verdet

aquest desembre de quasi hivern

a

vAlldOreiX

 

Y al fín hubo el beso

Diezmil días más tarde y cuatrocientas millas inglesas y terrestres más allá Entre basuras y éces de palomas cojas Entre la cocaina y tu piel entre la blanca mano y mi nuca nos recorrieron al fin pequeñas recargas cargadas de lejanos relámpagos que no vimos venir Fríos y abducidos ya los dos por ti y bajo la luz tenue de la farola oxidada y tras la absurda estatua que erguida en soledad nos vigilaba y atenazaba nuestros labios nos besamos en la plaza aquella que más que un diamante en bruto como su nombre indicaba era plaza abierta en carne viva de yonquis errantes que aún supuestamente vivos por ahí deambulaban y de borrachos taciturnos que entregados al vino y al cartón nos rodeaban y ahí si ahí mismo nos besamos y fue nuestro penúktimo beso y uestra última confesión Sin promesas ni perdón

Anatomía del deseo (II)

sergiocrespo

Augurios y presagios

des de tu ventana aislada  con grises y espesos cortinajes que separaban tu bata humedecida de tu madre y el rugir de la calle tan y tan monótono siempre De aquella calle de mañanas y tardes De días corrientes como así lo decía la gente corriente Perdiendo miserablemente el tiempo como nos decía tambien la gente  pero cuando hablamos del tiempo dijo aquel de que tiempo estamos hablando del tuyo del mío del nuestro ? De aquel piano que nunca tocamos Y tu tía y sus cruasanes recien salidos de la pasteleria de abajo que comíamos a hurtadillas los dos en la habitación contigua donde yo abría tus senos y tus labios y tu aliento me invadía y los besos como recuerdos punzantes y así olvidarnos de la calle de mañanas y tardes que quisimos borrar esquivos todos nuestros presagios y algun que otro prejuicio que ya abríamos intuido cuando bajávamos por el ascensor de tu casa del central-park manhattan o hudson ya no me acuerdo y saludavamos a aquél portero que creímos siempre - pobre hombre ! -  tan chivato él como cualquier portero por cierto y al salir a la calle empezábamos a andar encaminados al Centro realizando nuestra cuadrícula particular buenos aires-villaroel-londres-casanova-muntaner y asi etcetera etcetera hasta la casa de pastel aquella casa que se nos aparecía como un crocanti y asi recomponíamos nosotros la cuadricula cuadriculada de ese tal ildefonsocerdá y aunque nos despistáramos más de una vez y pasáramos amenudo por delante de aquél bar polvoriento y lleno de rancios camareros  y viejos clientes queriendo engañar al destino y asi estar solos Y resultó que nos encontramos con todos A todos En referencia al todos más particular Un todos antepuesto a un nosotros Un todos tuyo y mío Un todos que demostrava nuestro primer nosostros y que duró tan poco que nos sintimos huerfanos de pronto tan pronto Que duro tan poco y fué tan intenso que siempre se dijo dentro y fuera de nuestro entorno que nos aislamos tan pronto Y resultó que cuando al fin llegábamos por fin al Centro día si y otro tambien y nos sentábamos en la terraza de aquel famosos bar de terraza y encuentro y por cierto y tambien escogido como sitio de encuentro por todos los otros todos aquellos otros que hacían de nosostros un vosotros Todos los otros que esperaban de nosostros que fuéramos en realidad vosotros en el sentido de unos y otros En el sentido único de nosotros y asi los bautizamos a todos uno a uno con nuestros nosotros y otros y todos sus yos y sus vosotros  Después cuando llegaron los presagios y algunos augurios que se abalanzaron sin que ni yo ni tu que eras y fuiste nuestra gran intuitiva de augurios y presagios sin que tan siquiera tu sospecharas todo aquello que se nos vino encima Y nos adujo todo aquel magma que nos indujo hacia aquel flujo de gente tan recurrente Que inundó que nos precipitó hacia la gente corriente Hacia la realidad inabordable por inaceptable por Dios ! Toda la realidad espeluznante que vimos ralentizada delante de nuestros ojos como una película muda y sin sentido a la que hubieramos ido tu y yo una tarde cualquiera de un dia cualquiera a la antigua filmo Y  ni tu que fuíste la gran-imtuitiva-de-todos-los-tiempos supieste como habían de resurgir antiguos infiernos Porqué si tambien nosotros tuvimos infiernos y fuegos y miedos y cobardías Y si Tu y yo tuvimos que estar un tiempo ausentes del tiempo para sufrir Para sufrir todo aquello Todo aquello que nos indujo Todo aquello que nos abdujo Toda aquella riada de acontecimientos en que nos dejamos                              influir                                   fluir 

                                  

Anatomía del deseo (I)

de Sergio Crespo

imagen

bar El Velódromo

de Barcelona

ICNOCUÍCATL . Elegies referents a la conquesta .

 

Els cucs pul.lulen pels carrers i places ,

els cervells han esquitxat les parets . 

Les aigües són vermelles com si fossin tenyides,

i quan bevem , és com si beguéssim salnitre .

Cants tristos

mexicans

extrets del Llibre

de

Miguel León-Portilla

La Visió dels Vençuts

edició catalana a càrrec de

 Eladi Murià .