Al pati emblanquinat darrera els vidres,
els tres geranis amb alguna flor
son verds i humits entre les caputxines
Les parets seques de les cases
són tot blanques de sol entre les revellides
soques negres d'aquesta parra vella,
no verda encara però deixondida.
Darrera les tres tàpies on la humitat verdeja,
les espines de ser cartró civil aguanto,
sepultat voluntari, entre el silenci,
de les vermelles , verdes tanques grises.
Home amb en Blai per endavant, camino
ajudat per un llapis, Blai que parla
sempre després de Déu, Blai sempre escrit,
com la terra que mai no fuig com l'herba
i que sobre el paper sempre és definitiva.
Avui el cor és antic com el solc, com el vers,
i l'aparició de tantes margarides
a nivell del número de sabates.
El cansament d'aquesta poesia, tan fina
com la gossa eivissenca, és la meva cadira :
avui sóc l'home, vell com un soldat
que al front vol mirar encara la porta de les liles.
I jo,l'emblanquinat com una casa nova,
rematat amb la creu i amb el nom que em persigna,
he d'anomenar l'om i el plàtan de la taula,
i la fam que té el pa per a fer de no res el meu dia
de la vida ; un cartró on s'enmirallin
la corda de l'escrit i el plor de l'alegria.
Sóc fill de Déu i estic fotut.Paraula.
Si contemplo el geranis, em cria corbs la vista,
perquè tinc Déu i terra i no tinc hora.
Menjo silenci : la paraula neta
Mentre miro el capvespre violeta,
com qui contempla un ganivet i plora.
Blai Bonet
del llibre
L'evangeli segons un de tants
