dissabte, 31 de gener del 2015

sempre és maimés


el temps
sempre  és   instant :
 jamai i mai 
  
més



  


' deixa créixer l'estrany dins teu '



tot 
sentint 

l'estrany

del disc

Trucar a casa Recollir les fotos Pagar la  multa

de
( gràcies                            
                          a )

mishima


*


aDg


eixample de barcelona

nits de gener

dos mil quinze

dissabte, 24 de gener del 2015

LISBOA


                                                                  
                                                                                                                                                   
                                                             

          manuel Forcadela & ana Moura




Agora doume canta do pouço que aprendín
Naquel curso distante na néboa de Lisboa,
Nos tempos en que , mozos, podíamos pensar
Que la vida era mais longa, que todo tardaría,
E os meses camiñaban, solemnes , de vagar,
Sen outra dilixencia que musica e o río.

Vivir era daquela tan grato e pracenteiro...

Erguerse de mañá, Cultura Portuguesa,
Despois Literatura, Gramática, Cinema,
Á tarde un percorrido por bares e tabernas,
A música do fado....
E todo a unha distancia exótica e miuda,
Brasil, O Miño e Goa nun mesmo percorrido.

Mais tanta foi a presa, os libros, o camiño, 
As noites e a súa cinza de fumes, de tabaco,

Que sinto ter  errado de xeito tan palmario
Os rumbos, o destino, o ton  desa elexia
Que nunca che escribín
Lisboa, monamour, 
Infame capital.

Contemplo agora a tarde es into que ese mar
Deitado na distancia non é mais ca unha sombra
Que gardo no interior
Neobenta lagoa que acaso algún navío
Precipite atravesa
E que eu sigo a fender con lágrimas o rio
Chorando por non terte chorado o suficiente.








Manuel Forcadela 
és un poeta gallec
de 
Tomiño,  Pontevedra 
i
Lisboa 
és un poema 
del poemari 
Refutación da Musa 








                                             




Ana Moura
és una
 cantant portuguesa
de
Santarém
i
Rumo ao sul
és una cançó del disc
Leva-me aos fados





dimecres, 14 de gener del 2015

SOMORROSTRO









Quan aquí una ona romp damunt la sorra,
mai no pots dir que això sigui platja
de Barcelona que rep cops de mar
a la part baixa. Perquè entre aquestes llaunes,
on no es pot ser ni pobre, Crist fa d'home de la vida
amb un forat a la mà i una altre a la sabata.
Aquí Jesús de Natzaret no és com un taronger
que va verdenc de cap a la taronja
de ser bo. Va per l'amargura del Carrer,
mort de pa, demanant un vas de set,
cap a una dona o a un home, on l'enclavaran
de cap a peus,
perquè digui les sis o les set paraules :
''T'estimo'', ''hosti'', ''la pasta'',
''ja està tot acabat'',,
i el cap li caigui damunt el pit,
i la cara d'avergonyir-se
li caigui de la banda d'estar pàl.lid,
mentre sent que sobre aquesta sorra, mala zorra !,
un home viu mort perquè no té on caure viu,
si no és el mar,
on els nens , que ja diuen hòstia,
silvestrament pixen
davant Déu i les brigades municipals.


Blai Bonet
de 
l'evangeli segons un de tants


foto
la platja del somorrostro 
de Barcelona 1962

dimarts, 13 de gener del 2015

l'origen i la fi






              
  l'home
           
                                                 



cerca  
                                                                       




dins
                                                       de
    en                                                                                            
            
                                    
                                   la dona
                                 
                                              
                    l'origen 

                                         i

                    
                                                  la 

                                                         fí





de 

        la 
             seva                                                                                                          
                                                        instant casual, 
llampec fugaç,
espurna efímera de vida,
minúscul o màxim acte  d'amor 
sublim, que  sempre és 
però




                                       etern                                                            )
    
                  i
                                                    
                                                               tat .
      


                                       


                    
    
                     


Una sola criatura

neptunia 
peru



aDg

valldoreix
mediterrania





diumenge, 11 de gener del 2015

AMOR


L'aigua dorm, nua, gelada.
El cel, alt, li ha regalat 
un gipó blau brodat d'ales .
          L'aigua
vestida i solitària !


Una ovella perduda
          plorava
lluny de la blanca pau
          de llana.
Se mirà dins l'aigua.
Era vidre en somni
la seva ombra d'aire.

La del gipó blau
cobrí el seu cos
        de llana.
L'una begués l'altra, 
i ambdues dins una
         belaren....












Blai Bonet
vora mil nou-cents cinquanta

Poesia Completa
Edicions 1984
poesia



dibuix d'arnaudeguerau



divendres, 9 de gener del 2015

LLOC INCIÀTIC

de Blai Bonet



















Hi havia necessitat de donar
la volta a les coses : si continuava
en el seu camí de vegetacions i d'exsudacions
gomoses que el tenien covat sota les ales
d'una lloca didàctica, la vida, la seva jove...,
corria pena de la vida : no feia res més
que veure passar els dies
com un rest de murtra que va
d'un pal a un altre pal....

Pula era el nom de la possesssió
i de les cases que ell havia a les terres
de turons i saragalls
que hi ha entre el puig de Randa i Montuïri.
'' No sóc un àngel, no sóc un home ' ,
ho pogué dir davant la façana alta,
color de crosta de pa, amb dues fileres
de finestres talment boques de forn
emblanquinades de fresc amb claç
mesclada amb una grapadeta de sofre
perquè el marès fos semblança
de pa d'or posat al temps, ''per res del món
preguntaria res a qui em digues que ho sap tot'',
el lledoner davant elportal rodó
tenia l'ombra llarga ia rrodonida
com el núvol d'en Jordà, que és senyal
de ploure quan s'eixanca damunt Cabrera.

''És mester trascendir núvol
del propi pensament,
és mester preparar l'entrada
en l'estat de gràcia,
perqu`el futur no existeix
existeixen lkes llibertats '' ,
i, enfront una mica de biaix,
dels bosquets d'alzines ,clapes calres
de pinarets de Pula, Randa era 
la blavor de la pedra alta amb coves
on el misteri hi era real i sensible
però amb mates de mollera roquera,
picardies de menuda i mil.lenària
florida guerrillera, roserets
de fulla menuda que fan
la rosa mallorquina de quatre fulles
color d'os de sèpia....

De les onades blavoses, esclarissades, estant,
Randa era un temple sense església
que engolia i prenia esperits
de qui miràs fit  a fit, amb les mans plegdes
per les acopades ales de la pìetat :
els pins, les mates, les alzines, tenien
la verdor i feien olor
del segle d'enguany
de la veritat sense remei,
d'organitzaci´ço per cmbatre la viortut.


Les roques, però, les escletxes amb la ruda
que en guaita aferrada en un dit de terra
que s'hi ha escoltat amb l'aigua del ploure,
el lloc blanquinós de les covasses
com paladars de cals viva,
els afuats i amagadissos conills
de vermell ull com crítics,
tot, tot era el mantell natural, premeditat
amb acoloriment de les races de vegetacions
que tapaven i arreceraven el lloc
dels llocs on el Enflorits realitzaven 
les dues diades de l'Encertament, en les quals 
una gernaciód'estols i d'aplecs
eren vinguts a peu, caregats
amb farcells de roba de quadratí
i sarrietes, en les quals duien pa i coses,
per fer aquella iniciació
que començava a Randa,
segon replà  al paladar de Gràcia,
tercer Sant Honorat, on les dones 
restaven fora com els coloms i els testicles,
els homes de joven entraven cap endins
com un jacint que no té fi baixa a la terra,
per tal de, l'endemà, a Cura tastar
el fet de ser anterior o posterior i saber
la introducció d'un futur en l'acte lliure de l'amor.




Santanyí . Cala Figuera .
abril de 1988- març d 1990








Edició Crítica de Nicolau Dols 
i Gabriel S.T.Sampol.
Pròleg de Margalida Pons

Edicions 1984
Barcelona
2014


dimarts, 6 de gener del 2015

Terres d'altri (*)





Solitud
vestida de dol.
M'esgaia la pena gangrenosa.


Vòmits de pena
fremeixen les parets.


*

Aquest vespre , estimat,
tots dos hereus d'una nit
rosada d'àvids afanys,
t'invente un  indret
en la foscor cendra.


*


T'estime i et vull.
I cada una d'aquestes paraules
m'aboca a tu,
capolada després d'un crepuscle
salvatge i agressiu,
on sentia penetrar en mi
el teu cos suat de reclams.

*

Si em deixares,
envairia el teu territori
tenyint-lo d'albades.





(*)

poemes 
del 
llibre



Terres d'altri

M.Rosa Sabater i Soliva

Germania

Alzira

País Valencià

Mediterrània

2014