dissabte, 27 d’octubre de 2012

COMPLICIDAD ENTRE EL SUBPROLETARIADO Y DIOS



*
último
poema
del
apéndice
 a la 
primera parte 

de


TEOREMA
de 
pierpaolo pasolini


*


*

LauraBetti  
en el rol
de Emilia de Teorema

*




Te saludo por última vez o, precisamente
cinco minutos antes de partir,
con las valijas ya hechas
y el taxi avisado.
Por última vez y de prisa: ¿por qué?  ¿Quizá porque
tu pobreza  y tu inferioridad social
tienen para mi algun valor ?
¿Y por eso yo me prodigo menos contigo
como si tu cuerpo fuera de segunda calidad,
y tu espíritu tuviera sobresaltos inquietos,
estúpidos, angélicos, y entorpecidos de una bestia ?
No, nada de esto.
te  saludo mal , deprisa y por última vez,
por que sé que tu dolor es inconsolable
y ni siquiera necesita pedir consuelo.
Vives toda en el presente.
Como los pájaros del cielo y los lirios del campo,
tu no piensas en el mañana.Por lo demás,
¿esque alguna vez nos hemos hablado ? No he cambiado
palabras contigo, como si los demás tuvieran conciencia,
            y tu no.
Y sin embargo, es evidente, que  también tú,
pobre Emilia, muchacha de poco precio,
excluida y despojada por el mundo,
tienes conciencia.
Una conciencia sin palabras.
Y por lo tanto sin charlatanería.
No tienes una alma hermosa. Por todo esto,
la rapidez, la falta  de solemnidad
en nuestros saludos no son más que el signo
de una misteriosa complicidad entre nosotros dos.
Ha llegado el taxi....
Serás la única en saber cuando haya partido,
que no volveré nunca, y me buscarás
donde debas buscarme : no mirarás siquiera 
la calle por la cual me alejaré y desapareceré,
la calle que, en cambio, todos los demás mirarán,
          perplejos,
como por primera vez, llena de un sentido nuevo
en toda su riqueza y su fealdad,
mientras emerge su conciencia.









*

teorema
pierpaolo
pasolini

*


*
de
 la 
edicion
de
la
Editorial Sudamericana

BuenosAires
1974

*
traducción
del 
italiano
al
castellano
de
EnriquePezzoni

dijous, 25 d’octubre de 2012

UN LLARG CAMÍ


*

DO
S
POEM
E
S

de
TmTarantino

traduïts
de
l'anglès
i
adaptats
al 
català
per

ManuelMartorell

*



(1)



Strange Highways
2002


Estic contenta de ser aquí

i no haver-me frenat
al prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.


D'entrada

un fosc, càlid i profund pou;
després
un sòlid, lent i reconfortant camí
i un batec de cor constant, segur,
sonor, indefinit, imparable
creixent, canviant, incessant.
Aviat
una càlida seguretat: sucar-se el dit;
cap cóta
i una serenitat recuperada
abraçada de genolls contra el pit.

De moment
-tensions creixents, violentes,
forces tel·lúriques alliberades,
bavejant, quequejant,
incapaç de respirar-
començo una excursió de remordiments,
desconeguda, intuïda
en la que tots els camins
son perillosos per igual.

Estic contenta de ser aquí
i no haver-me frenat
al prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.

Per bé o per mal
per sort o per desgràcia,
camino sola
pels excèntrics, intensos
alarmants recorreguts
que m'he traçat
sense que ningú no sàpiga dir-me
el que  m'hi espera.

Allà hi vaig, allà m'hi llenço
sòlidament congelada,
ben lligat el cinturó
estranya i satisfeta,
ràpida, alerta, tremolosa i desorientada,
desesperada, desemparada
embogida, compulsiva
recercant sempre més el èxtasi
-sense mai tenir-ne prou-
fora d'òrbita
a tresmil per hora
i una altre pastilla
i una nova onada :
La vida que no és més que un trip
de massiva implacable adrenalina.

Estic contenta de ser-hi
i no haver-me frenat :
prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.


Caic eufòricament enganxada,
més enllà de les paraules,
sobtada per l'avinguda orgàsmica
amagada del perill temut
projectada a la màxima velocitat
consumida pel desig i per l'obsessió
destruïda per l'exigència del risc,
recercant desitjo un ensurt
d'enormes misteris, sempre imprescindibles
d'un univers sempre infinit
d'un destí que sempre se m'enduu.


Encara a mil per hora,
la febre puja, perspira, sua,
consumida per l'obstinació,
i no aconsegueix omplir-me
derrotada i doblegada,
assedegada d'una set inexhaurible,
una gana voraç, un desig insaciable,
i tot i intentar-ho, impossible de satisfer.

Estic contenta de ser aquí,
i no haver-me frenat
al prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.

De tantes rutes i carreteres
he triat la més ignota :
espais infinits i abundància de sorra.
Milles de terra desolada
i aquesta buidor sense esperança
que se'm revela tan bella
i on sento el privilegi de viure
les enormes sorpreses d'un món inabastable :
les estranyes autopistes de la vida,
per on el destí sempre més m'ha de conduir.



Estic contenta de ser aquí,
i no haver-me frenat
prendre part al viatge
per les estranyes autopistes
de la vida.


(
pasadena
califòrnia
)






(2)




8 de febrer


Hòstia puta !
He caigut finalment en un estat de ràbia bruta !
d'autolesions,
cops de puny a les parets
i destrucció d'objectes :
tots i cadascun dels que tinc a la vora
Hòstia, hòstia, hòstia puta !
Aquesta fúria em consumeix
ferotgement, irremissiblement,
fins al moll de l'òs,
com la mala bèstia que sóc
que he estat i seguiré sent.

Llàgrimes i angoixa,
angoixa i frustració,
frustració i llàgrimes,
llàgrimes per una follada,
incontenible desgràcia.
Collons, collons, collons !
Collons com l'odio,
com la voldria anorrear,
com voldria anorrear-me,
cridar, gemegar, insultar,
blasfemar, injuriar,
fins a fer-la fora : La Hòssssstia Santa !!
Després d'hores de fúria agònica,
de frustració letal,
d'aquesta solució final,
he plorat per tots els costats
en onades violentes,
sospirs que m'ofegeuen
plens de pulmons d'una angoixa
que corre lliure dins meu
plena de babes verdes,
tòxiques, químiques
que m'envaeix per tots els forats de la meva carn,
i m'enfonsa
en gegantins alarits de ràbia i frustració
que em repassen sencer el cos...

Maquillatge  esborrat, ulls perduts , cara de psicòtica,
d'alguna manera, perdut l'enteniment,
arribo finalment al final :
estic acabada per aquesta merda
que tan apassionadament  he estimat.

Ningú no sap prou com em molesta
haver estat conduïa per al força
a aquesta conclusió,
com em destroça
aquest volcà en erupció permanent
d'una lava assassina, destructora
de tot el que troba al seu pas,
i a l'hora com m'empeny cap a una violenta,
apassionada, horrorosa , depressió,
cap a una buida amputació,
com una energia que em fuig
per tots els forats del descontentament,
com m'abandono el que ha estat sempre
el meu únic amant, el meu únic marit,
la droga que ha estat sempre amb mi.

Qui son aquells maleïts fills de puta
per imposar-me tanta crueltat ?
Com els odio i com odio tothom
que es presta a evaïr-me
amb aquesta tortura,
amb aquesta bogeria.

Tant se'm fa.
Res ni ningú no m'importa.
He estat visquent com un robot
els darrers deu últims dies,
sense ànima i en moviment
inconscient, mecànica.
No he donat positiu encara,
però tinc una addicció de collons
des
de fa anys
m'he estat col.locant
continuament
dia rera dia
vint-i-quatre hores de vint-i-quatre
set dies de cada setmana,
com els que usen metadona durant anys...
Dosis per a ser normal,
dosis per convertir-se en ésser humà,
fins anit.
Algú em va passar una papel.la
d'alguna substància alterada
i vaig poder notar de nou el dolor,
l'afecte i les sensacions
a l'hora bones i dolentes,
després de dies de substituts,
L-tirosina, L-glutamina, taurina,
exercici , teràpia
xupades de polla,
en definitiva,
per ser castigada en dos dies
de forçada abstinència.
El divendres tinc el meu primer anàlisi
i sols si em troben alguna cosa m'enviaria a desintoxicació
fins al darrer dels meus dies .

Si tingués la més mínima prova
de que no hi ha vida després del amort,
acabaria amb aquesta maleïda misèria :
fugiria.
No soc el mateix tipus de delinqüent
que els assassins els lladres
i la manera que em tracten
sense ni tan sols haver fet res de dolent,
en aquest país nazi de les minories amb la mateixa forçada hipocresia,
racisme, intolerància i esclavisme
pels ciutadans de segona,
des dels vuitanta
per empitjorar els noranta
i exacerbar-se en el segle XXI -
soc la víctima de tots els prejudicis
pels negres, pels gitanos, pels pobres
i marginats
transformats en intolerància
per la droga
pels que la venen, pels que l'estimen
i finalment pels que la proven -
que m'ha permès expel.lir
totes aquestes violentes emocions
com una erupció
i tanmateix fins ara
no m'he sentit plenament persona.
Tot és millor que el buit fossat d'apatia
on no puc sentir res,
res de bo ni de malsà,
cap entusiasme,
cap molèstia,
res més que res
i això és la mort.


He d'assumir que tots els mal parits del món
saben molt bé tot sobre els dotze esglaons d'abstinència
que imposa la Dictadura
- i no tinc ànims i no puc escriure
queixar-me, enraonar, oposar-me
perquè no sento res
i no vull sentir res
ni sentir ala vergonya de no sentir.

Res no marxa : l'exercici físic,
l'exercici d'escriure,
el desig de sentir plaers mediocres.
Hauré durant dies de viure condemnada
com un sentenciat a presó
sabent que no he volgut passar
per la tortura de la teràpia imposada,
condemnada a seguir la desintoxicació
sense ajut en llevar-me
sense gana a l'hora d'alimentar-me :
estic condemnada a convertir-me en un apàtic robot,
un fumut, envellit i espatllat robot.







(

fotos
YuliaGorodinski

)

dimarts, 23 d’octubre de 2012

HABITACIÓ AMB VISTES


a
tu


En
tre blanques parets i  cortinat
ges i  la foscor d'una nit que ja no conexíem i en
trellaçant les mans en un ritual molt  des
conegut  encara i ara que 
no ens
                                                           re
teníem ni en
teníem com en 
aquelles temples tremoloses i bevent
nos a glops de nou la nit, la nit de vent i foc, 
en que vèiem com cremava la muntanya més propera,   
era molt llunyana ?       Absents tots dos, de tot allò 
que ens  amoina
                va,  
per uns moments  ens vàrem
                re
des
cobrir  Palpant
nos a 
contra
cor 
en un torrent 
com aquell
 d'an
tany tan lluny
com aquell es
tany de les muntanyes atzaroses I ara al davant de la negra badia i La Fosca
de la mar i el cel , de nit d'hivern mediterrà i els llums d'aquesta nit tranqil.la,
en que com dos follets folls altre cop com era abans,                           recordes ?
m'abraçaves sense miraments, sense distàncies ni dis
tints, tan generosa vida, creant món, de l'in
visible flux dona  home    Creença i re
flex de cotó
fluix, re
flex concave i cons
tant 
tant com ens re
correria un dia i ahir 
passant la mà a un mirall que tu
que jèies i humi 
des al
hora i d'
hora i sen
se hora i sense abastar
nos prou i en tota tu,       
i en  tu      I entre
jo i tu, es veia la nit tota, i
el foc i tu
 i 
tot
es les nits i 
en aquell balcó per fí, en aquella nit
que                    et
vaig veure
                          't
per fi
com tota la vida i la meva
mort Com tota la meva vida i la nostra
mort Com tota la teva vida i la meva
mort Com l'única línia de vida que 
m'unia a la vida, i en plena tempesta m'hi aferrava amb una mà cap a
tu  L'única sortida  L'inevitable crida i la por La mort - que tant
poc  t'agradava d'anomenar, i que jo no et vaig dir - 
Si
bil.
la si
bilina in
des
triable
crida a
l'e
tern
Ara la tenia al davant de la badia i vaig pas
sejar per davant la mar
en
calmada d'aquest març, a
la plàcida remor a mar i aquells sons de les sirenes, udolant des
de l'abisme, sons guturals de dins dels  cos
sos i els bous re
tornant i re
cordant els retorns i les algues dels cap
vespres d'ahir i els sorrals de Cala Juncal i alguns setembres
abocats a la mar, i l'arrivada a casa, i els ulls tan blaus i la mirada que enyorava  en algunes tardors tardanes travessant l' aigua cristalina de puntaprima que sempre a tu em re
cordaven  Udols de 
sexe Del teu sexe que em tirava al teu ventre Generós ventre que tant ens ha donat !

Real per
fi, se
se cap més neguit que no fos seguir
contemplant la nit, amb Júpier i Venus en paral.lel, i tu dormint i jo contemplant fumant la nit in
finit
finit per
mi
pre
vist
destí
de
limitat
en tu En
aquell 
ventrepubissexe
arbredelavida
que ens acull a 
tot
es
que arrela i es des
fulla peren
ne i constant,  
vaig entendre'
                            t
per fi, tot allò 
que tu i 
jo 
mai no ens havíem
vist 
Vaig entendre
per fi,  tot allò 
que tu i 
jo mai
no
ens havíem
dit 
Allí mateix en el balcó de la habitació que teníem davant la fosca i 
la nit i la mar negra i en calma neguitosa, com abans d'un tràngol, tens remolí aspectant per la propera tempesta Tamborinada i mar blanca i grisa de gregal o garbí
net clar i 
net, potent i
fred  Així
allí esperant la matinada entre llumenetes es
campades en la mar en blancs i vermells in
termitens, perfi vaig comprendre el meu destí  Vaig en
tendre el teu silenci : 
el
sentir.
I
mirant més tard la nit,
la calma després de la tempesta, de veritat ; com sempre des
prés d'aquella tramuntana furiosa, la mar era més de les minves de gener
que dels idus de març, i així en aquell fred que ens queda quan m'has besat, en aquell bes
que no sé de què és ni de qui ha estat,
tan explícit, quan concret, tan des
pert, tan com si no
res, tan 
d'avui com de demà, tan des
interessat, tal com és i
ha estat la nostra vida, la vida alegre i
l'horitzó inexistent, i en aquell foc que els bombers diuen que ja han ex
tingit o apagat ? O encara crèmen les brases sota els matolls ?
Espurnes que mai no morirant sota l'estora 
Plenes de fulles seques i ja oblidades,calcinant sempre algun re
cor
d,
de tot allò que ens ha passat, d'algun oblit i la dis
còrdia  que mouen les nostres més profundes entranyes, sempre i a tot
es Que en penses tu, ara que dorms ?
En
tranyes del passat que diuen , que el passat passat està i
en tot allò, en 
aquell ins
tant, en
aquell petit
moment de fusió, de
nit i jo,de
jo i el bes, el primer i l'últim
bes del besos, de tots
el be
sos
ves
sats, 
he entès com davant jo, entre tu i jo, 
sempre hi haurà 
                   la mar, vul dir 
                   la mort.


Ja no hi 
ha                   urà
més
que la mort :

allò
que
ens separa
i en uneix,
un sen
se
fi
in
des
truc
tible,
en 
un com
promís
que 
així
com qui
diu
que
sóc

sent
com és
fill
de
dona,
vull fer
el camí
de
tornada

L'últim
camí
i finir així 
dins 
el teu cós,
al teu
redòs

Com qui creu que l'únic fi de l'home és morir en dona

Anada
i
tornada
dia 

dia
mort
i
a
mor
perpètua
neu que glaça
Pluja fina
Foc i brasa
Mare,
amant
i amiga

Bella
eternitat de qui acompanya 
a
la mort
i l'a
mor.

*

aDg
palamós/valldoreix
païsoscatalans
mediterrània

*


foto

inésGonzález
http://inesgonzalezgrafica.blogspot.com


*
un agraïment a
la
inés i les seves suggestives
imatges






diumenge, 21 d’octubre de 2012

el DIWAN de HAL.LAG


* només un tall d'aquesta perla *


foto
Ara Guler
Beyoglü/Istanbul/Turquia
1928

*


edició, 
traducció 
de l'àrab al català i cal.ligrafia àrab
de 
Halil Bárcena

(
Renedo
Cantàbria
1962
)

islamòleg
i especialista en 
mística sufí.

Diplomat
en llengua àrab, master en estudis àrabs
L'any 1998
funda 
L'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona
que dirigeix des
d'aleshores

*
Fragments
del poema
extrets del llibre
publicat
per
Fragmenta Editorial
col.lecció
Sagrats i clàssics
Barcelona 2010
*
fragmenta@fragmenta.cat

*



ÈXTASI I PASSIÓ

1.



Aquest llibre que he compost, ¡ Ai de mi !,
té molt a veure amb un neguit i una feblesa indescriptibles,
amb un cor perdudament enamorat, 
amb un malalt d'amor que en passa pena.
Parla d'un plor incessant i d'unes llàgrimes
que llisquen i permeten que els vaixells naveguin,
d'unes parpelles insomnes
que han perdut el gust de trencar el son,
d'una agror que em condueix inexorable
a l'anorreament del no-res més total,
d'un interior .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
Atura aquí els teus retrets i blasmes,
que l'assossec m'ha fugit de mi
i la font dels meus ulls ha deixat de brollar.
Viure, per mi, no és més que agonia.
Aquell que era el meu refugi s'ha assabentat
i jo m'he quedat sense pàtria.
He sacrificat per ell la meva vida,
però és com si hagués estat un passatemps el meu anhel,
Quan cavalcava cap a ell, la muntura extenuada
se'm tornà un fre per a mi, no pas per els altres.
¡ Oh veritat, realitat realment real,
que permets  que s'atansin a tu els teus íntims !
 ¿ Que em succeeix ? ¿ D'on prové aquesta pena
que em mata ?; ¡D'on , tant de rebuig, tant d'abandó !
Digues, ¿Què he fet jo perquè el botxí em maltracti així, 
si estimo fins i tot les pedres més humils ?
¿Per què em passa tot això ?, ¡Pobre de mi !,
si he viscut fidel a la veritat de la veritat dels rectes ?
¡Respon amb justesa amb un cor ple d'angoixa
que combat dintre teu la tristor !
I cerqueu per vosaltres, d'unir-vos amb ell
travessant l'exili de l'exili dels segles;
i mireu la promesa per la qual
ell mateix ens ha omplert de mercès.
El vostre exemple, oh senyors meus,
és més esplèndid  i sublim que cap altre.
Oh tu, que satisfàs tota súplica,
¿que no veus l'amor que proclamo ?
Donar-ne testimoni ha estat per mi  una exigència;
i s'han ja aclarit les meves veritats.
Cap a tu em vas cridar,
i prest em vaig presentar sense el meu jo.
Per vosaltres vaig venir, després, cap a vosaltres,
i esdevinguéreu el meu país.
¿Fins quan aquest meu 'jo' subsistirà,
esclau com és posseït per la por ?
Però no culpo de res el meu censor,
i és que no hi cap la tebiesa en la censura.
El pacte de l'amor està en l'allunyament; 
i al vida plena, en la feblesa.
Considero l'amor com l'oceà;
bé que aquell que camini sobre eixut viurà segur.
En l'amor, sigues subtil com l'alenada,
car en l'amor batega ell tot amagat.
Esguarda i veuràs tot de prodigis
que marevellen els més clarividents.
Certament, ell és aquella (*)
que ens omple el cor de tristor.
I si el pacte de l'amor és destruït,
no ho han fet pas els folls d'amor.
Ell vetlla prou per defensar llurs drets
i satisfà així els perseverants en la passió amorosa.
Aquesta, però els fa defallir davant d'ell,
bé que l'amor no hi ha desànim.
I jo aguaito amb delit l'esquinçament del cor,
captivitat per la noble bellesa d'una prova com aquesta.






..... 
així 
comença 
el Diwan
de
Hal.lag
.







(*) s'adreça, en aquest cas, a la divinitat en femení, 





(

'.....
Husayn Ibn Mansür al-Hal.lag
(ca.858/244-922/309)
és sens dubte una de les veus més singulars,
fascinants i enigmàtiques també no ja de l'espiritualitat islàmica,
sinó de la mística universal
de tots els temps.
Predicador popular,
viatger  i pelegrí infatigable,
missioner errant per terres d'Orient,
savi inspirat i poeta  
de la unió mística i l'amor diví....

)

de l'edició 
de 
Fragmenta Editorial
de
Halil Bárcena