dilluns, 27 de febrer del 2012

L'ESFINX I LA VEU


           as
- saig
           d'es
- tudi
de la bellesa,
en la veu i la imatge, el só i el moviment,
la pell i la paraula , pensat i sentit, tot sentint i
veient el cos i la veu en dansa i moviment
  de la princesa negra 
cantant i ballant
 Boumbowï 
                        a 
La Cigale
                     de 
Paris 
el 
2004





L'esfinx
i
la veu
que sona i re
                  sona
per tots els aires
per tots el mars
mentre com quan
les temps passes...et les couleurs changes i
la seva veu
ens resta im
presa
presa
en l'interior del gran sorral.
Són onades i vent i crestes en
furismades damunt la mar de llevant
en color blau en blanc i els grisos constants i aquell
cel                            bosc
fosc d'abans de la tempesta i
és així com jo
la re
conec
la seva veu
de terra seca i flonja
és l'alè que ens arronsa,
és la mar que ens brassola,
és la mà que acarona l'home
que sempre dubta tant i tant
al seu davant davant l'impassible
que és
l'inevitable pas del temps i
que de tant en tant
és rebela                   i tant
                 i tot
davant la mort.
És l'aire
que s'enlaira i ens
trasctoca,
mil re
molins de
grava blanca
fuetejant la nostra pell
si alcem
                            encara la cara
al vent          poderós
              que ens fueteja de cara
en aquell instant de valor
que l'instint
                       encara ens regala.
És l'udol de les sirenes
                   de sirenes
               que  encara 
per
viuen i viuen en l'interior
del nostre cor
   quan ens re
                         clamen cap a l'abisme,
i
el gemec
i
el desig
de dolor i plaer
i
la felicitat
i l'abandó en una abraçada,
bondat
i
maldat
i l'amargura i la generositat de l'amant quan
ens amara
ens abraça
ens estima.
Ets
tu i
jo
quan
no
ens mirem
des
pres
de
no
be
sar
nos
com
nos
altres
sabíem,
és aquell amor
que encara ens resta
al més profund
             re
cord del nostra
            cor
en
aquell
pou
in
sondable
que ens vàrem
 saber desar           
amagat de tots els temps
 et les couleurs qui changes
  fa molt temps
en el jardí de les tortugues amoroses
I
és el coratge
d'un matí
quan surt
el Sol
per en
     dur-
        se la rosada.
les temps qui nous passes          les couleurs qui changes
i
la veu ens acompanya i la fina pell
de perla fosca orígen i fi
el més antic i el mes nou
humanitat primera clara i fosca
i cristal.lina.    I és
l'
esfinx
que altiva i bella
s'alça orgullosa
de ser
dona
i
treu de dins del seu
        a dins la vida
i
el primer univers
del tot i
res
de tots
és                          la seva
       de tots n'és
                             la nostra
              la
veu
i el ritual i la dansa i les mans i la mirada
fonda
de dona portadora de paraula
de dona engendredora de vida
que
ens acull
ens fa volar
ens amara
i ens abraça i ens talla i re
talla
com fina fulla  al
vent aire mar oceà arena terra i argila



                                                     i és així

                                                    i així és
                                                     com jo la veig
                                                    i jo la sento
                                                    quan sento
                                                    i veig l 'esfinx
                                                    i la veu de 
Rokia 
Traoré,
      
                                                  gràcies....





                  

algun diumenge
de  l'any dotze del tercer mil.lenni
del nostre calendari
valldoreix







                                                                                  















   



diumenge, 26 de febrer del 2012

SIRENES JAPONESES













    Per a les noies joves de l'illa, el començament de la temporada de busseig és una mica
    com passa a l'época d'examens a l'escola que els alumnes es trastoquen i estan força
    nerviosos.Quan tenen set o vuit anys, elles comencen a aprendre la tècnica del busseig,
    a través d'un joc que consisteix a disputar-se una pedra al fons del mar. De forma natu-
    ral el sentit de la rivalitat les estimula a millorar la tècnica. Un cop ja ho han triat com a
    ofici seu, i el joc capritxós es converteixen en una tasca severa, totes les noies comencen
    a tenir por i cada primavera solen desitjar que l'estiu trigui a arribar.La fredor de l'aigua,
    la dificultat d'aguantar la respiració, l'angúnia inexplicable que experiment quan l'aigua pe-
    netra a través de les ulleres submarines, la por i l'apatia que solen tenir per tot el cos quan
    els falten nomes uns centimetres per arribar a tocar una orella de mar, les diferents  classes
    de ferides, el tall que les petxines de vores agudes els fan als dits quan dones un cop de peu
    al fons marí per pujar a la superfície, la pesadesa tremenda que senten després d'haver estat
    submergides més del compte....Totes aquestes sensacions s'aguditzen cada vegada més cada
    cop que les recorden.La por s'intensifica per  la repetició memorística en el pensament.(....)







         Tot això no passa amb les bussejadores més grans i casades.Elles, cada cop que pugen a la superfície, canten en veu alta,xerren i riuen molt..Per a elles no hi ha un límit clar entre la feina i l'esplai.Les joves se les miren pensant que no seran mai com elles, però al cap d'alguns anys, un dia se sorprendran trobant-se enmig de les bussejadores veteranes i alegres, com si res.

                                                    


                                                    

       Al voltant de la foguera , les bussejadores guaudien del descans de mig dia xerrant i rient de forma molt animada.La sorra encara no era tant calenta com per cremar les plantes dels peus.L'aigua era freda , però no tant com per sentir la necessitat de posar-se una jaqueta de cotó embuatada i escalfar-se al foc tant bon punt sortien de l'aigua.Totes reien i parlaven en veu alta, i exhibien orgullosament la nuesa dels seus pits.
      Algunes els sostenien amb les mans.

          -No no, així no s'hi val. Si te'ls aguantes , pots fer que semblin més grans del que són.
          -Que dius ara ? Els teus sí que encara que els sostinguis amb les mans no poden semblar més grossos.
          Totes van riure, competien per veure qui tenia els pits més ben formats.

           Tots els pits estaven ben bronzejats i els mancava el misteri de la blancor.Naturalment les venes no es transparentaven.La pell dels pits no semblava pas més especialment que la de les altres parts del cos.En canvi era cert que el sol havia conformat, sota la pell bronzejada, una capa mig transparent, llustrosa com la mel. Els mugrons i el cercle que els envolta no es destacava pas gaire de la pell dels pits, tot confós com un to fosc, i no insinuaven per a res cap plaer secret i humit.
          Entre aquell estol de pits agrupats al voltant de la foguera, n'havia que ja s'havien tornat flàccids, o n'hi havia que s'havien assecat i endurit, i que tenien els mugrons com un parell de panses, una reminiscència del seu passat esponerós. En general , però, els músculs pectorals ben desencvolupats sostenien bé la pitrera pesada, encastada al pit ample, sense deixar-la penjar flàccidament. Allò era un senyal que tots aquells pits havien  crescut sota la llum del sol, com unes fruites madures que no coneixien el marciment....
           Una bussejadora  jove s'amoïnava perquè els seus pits eren d'una mida poc equilibrada. La va consolar una vella que ja havia perdut el sentit de la vergonya, dient :
            -No hi pateixis, aviat algun jove mascle t'ho arreglarà, acaronant-els com cal.

          Totes van riure, però la noia encara preocupada,  va preguntar.

            - De debò avia Oharu ?
            - I tant que sí ! Coneixia una noia com tu, però quan va tenir xicot, de cop es seus pits es van equilibrar ben bé.


     La mare d'en Shinji estava orgullosa dels seus pits, encara eren prou joves.Es conservava millor que qualsevol dona casada de la seva generació. Durant l'estiu, els seus pits sempre miraven al sol i n'absorvien directament l'energia inesgotable, com si no aconseguissin  la set d'amor i la duresa de la vida quotidiana.
     No sentia gaire enveja dels pits de les noies joves.Però n'hi havia un parell que suscitaven l'admiració, no solament de la mare d'en Shinji, sinó de totes les bussejadores.
      Eren els pits de la Hatsue.

    Era el primer dia de la temporada que la mare d'en Shinji sortia de busseig. Per tan era la primera ocasió que ella tenia per veura la Harsue. Després d'aquell dia en que li havia llençat a la cara unes paraules violentes, l'havia vista i saludada amb els ulls, però no havia tingut ocasió d'enraonar amb ella, en part per la Hatsue no era una noia gaire xerraire.De fet, aquell dia, totes dues estaven tan ocupades que no hi havia gaire oportunitat per intercanviar alguna paraula. En tot cas , les dones majors sempre monopolitzaven el dret d'adressar-se a les més joves, fins i tot en una avinentesa tan informal com aquella mena de competició de pits.Ara , la mare d'en Shinji, que no havia oblidat del tot aquella experiència desagradable, no tenia perquè entaular-hi una conversa.
    En tot cas, veient els pits de la Hatsue, qualsevol es podria convèncer que el rumor malciós sobre ella i en Shinji s'havia de fondre com un terrós de sucre. Qualsevol dona que hagués vist els seus pits no podia continuar sospitant d'ella. Aquells pits no podien ser  els d'una noia que havia tingut rela-cions sexuals amb un home. Eren uns pits com poncelles i hom es pòpdia imaginar com en serien de bells quan florissin.

     Entre els dos puigs que sostenien dues ponselles de color rosa  hi havia una vall feta de pell ben bronzejada, però sense perdre la delicadesa, , la llisor , i una mica la frescor, com si fos una vall de principi de primavera.No és que els seus pits anessin endarrerits en el creixement, comparats amb els seus membres desenvolupats de forma impecable.Simplement, els promontoris encara amb un punt de duresa, semblaven a punt de despertar-se del son, només els calia el toc lleuger d'una ploma, o una carícia d'una brisa suau.


        A més a més, els pits d'aquella noia verge i sana tenien una forma  indescriptiblament bella. Quan una vella encuriosida li va tocar el mugró amb la mà aspra, la verge va fer un salt espantada.

 Tots esclataren de riure.
- Àvia Oharu, has comprès ara el que senten els homes ?








La vella, fregant-se els pits plens d'arrugues, va dir en una veu estrident :
-Què dius ara ? Son com uns préssecs verds.Els meus son més ben adobats i tenen un gust deliciós.

La Hatsue va riure i va sacsejar els cabells.Un trós d'alga verda transparent va desengantxar-se dels seus cabels i va caure sobre la sorra brillant.








extracte d'un capítol de
La remor de les onades
Ara llibres
traducció
joaquim Pijoan i Ko Tasawa


de Yukio Mishima


tòquio
1925-1970


dijous, 23 de febrer del 2012

Qui diu que els meus poemes son poemes ?





Qui diu que els meus poemes són poemes ?
Els meus poemes no són poemes.
Quan comprenguis que els meus poemes no són poemes ,
aleshores podrem parlar de poesia !






Daigu Ryokan
(1758-1831 )




dimarts, 14 de febrer del 2012

On són ara els paladins del món de l'esperit



On són aquells que aixequen les seves veus en favor de la veritat i 
que ens conduiran cap a la bondat,la bellesa , la fortalesa i la salut ? 
On són aquells que pronuncien paraules que enardeixen els cors, 
que ens guiaran en la travessa del desert ?
Les nostres llars han desaparegut i la nostra nació esta destruïda, 
però no tenim cap més Jeremies que cridi el seu darrer lament al món actual
                                                                             i a la prosperitat





Lu Xun
Zhejiang 1881
Beijin      1936




Extracte extret del proleg del llibre Crit i Combat de Lu Xunque explica el seu desencís per la situació en que es trobava llavors el seu país, la Xina ; dividida i expoliada per les potencies extrangeres i en plena guerra civil; trossejada per interessos financers. I que jo vull dedicar a tots els nostres governants europeus, miserables i mediocres, covards i mentiders, venuts i aprofitats, que no mereixen més que l'escarni i, ser expulsats dels seus trons, per haber oblidat la raó màxima del seu mandat, el servei al poble sobirà


                                                                          







i també com a homenatge 
( per la seva valentia )
al poble grec




dimecres, 8 de febrer del 2012

MIRANT DE LLUNY ELS CAMPS...




Tot just clareja : planes i conreus són deserts.
Fins on va la mirada, ni un bri de pols en l'aire.
Té un portal la muralla damunt l'embarcador.
Fins arran mateix del torrent el poble té els seus arbres.

Brillen les aigües blanques més enllà dels conreus ,
hi ha uns cims jaspiats darrera les muntanyes.
En temps de la collita ningú no té repòs ;
la gent, als camps del Sud, ajupida, treballa.




Wang Wei
( Qi, 699.Changan 759 )
va ser un dels poetes més
destacats  de la dinastia Tang
alhora una de les èpoques mes
daurades de la cultura i la poesia
de la Xina clàssica, especialment en l'esplendor dels
juejus, hectasíl.labs i pentasíl.labs musicats
que més tard van inspirar al
Japó el haikús


Poema
extret del llibre
WangWei. Vell país natal
Editorial Empúries
Col.lecció Migjorn
Traducció Marià Manent i M.Dolors Folch

diumenge, 5 de febrer del 2012

A LAST POEM. ROBERT GRAVES &PETRA RAU


A last poem, and a very last, and yet another -
O, when can I give over ?
Must I drive the pen until blood bursts from my nails
And my breath fails and I shake with fever,
Or sit well wrapped in a many-colourewd cloak
Where the moon shines new throug Casle Crystal ?
Shall I never hear her whisper softly :
'But this is truth written by you only,
And for me only ; therefore, love, have done'?











petra rau
http://www.rau-art.com/.






Un darrer poema, un últim de veritat, i encara un altre...
Oh, quan podre deixar-ho?
He de fer anar la ploma fins que em sagnin les ungles
i, tremolant de febre, em falli l'alè,
o segui embolcallat amb un mantell de colors
allí on beslluma la lluna nova, pel Castell de Cristall ?
No he de sentir-la mai xiuxiuejar suaument :
'Vet aquí la veritat, escrita sols per tu
i, només per a mi ; per tant, amor, acaba.'?


    



                                           

poema
Robert Graves
de la antologia poètica recollida en el volum 'El pais que he escollit'
seleccionada per JMJaumà i Lucia Graves
edicions del salobra
Pollença
Mallorca
Països Catalans

la il.lustració és de Petra Rau i podreu trobar tot el seu treball i col.leccions de collages i pintures
a la seva pàgina www.rau-art.com/.