dissabte, 28 d’agost del 2010

La culpa i la delació segons Vasili Grosman


Vasili Grosman (Berdtxiev 1905- Moscú 1964)escriptor i periodista ,va cubrir les cròniques de la batalla d'Stalingrad , i va ser el primer en donar la notícia
al món de l'existència dels camps d'extermini nazi , fet que el van convertir en un dels periodista més celebres de l'Unió Soviètica de posguerra.Comença ha publicar novel.les policíaques , com ara Stepan Kolxuguin, mentre escriu la que serà la seva obra mestre, que sortirà a la llum en dos volums ,Per una causa justa i Vida i destí,encara que aquest darrer que acaba el 1960, no li permetran publicar-lo en vida..Ell sap però, en acabar que ha escrit l'obra de la seva vida , tot que li valgui l'ostracisme per part del règim i l'aillament social. LLavors es dedica a perfeccionar i refer un llibre ja escrit als anys cincuanta ,la que sera la seva ultima obra,Todo fluye ( de la traducció al castella de 'Galaxia Gutenberg'.No es coneix desgraciadament , encara cap edició en català d' aquest autor )

Sobre la culpabilitat i la delació, en aquest mateix llibre , Grosmann escriu:

'Quien es culpable, quien responderà por ello...
Hay que reflexionar, no hay que darse prisa en contestar.
Ahí estan los falsos peritajes de ingenieros y literatos, los discursos que desenmascaran a los enemigos del pueblo, ahí estan las conversaciones con el corazón en la mano, las confesiones entre amigos que acabaron transformandose en denuncias e informes de chivatos , informadores , colaboradores seccretos.
Las denúncias precedian a la orden de arresto, acompañaban la instrucción, influian sobre las condenas.Aquellas megatoneladas de denuncias falsas determinaban, al parecer, los nombres de las listas de kulaks que era preciso expropiar , de las personas a las que se privaba de derecho al voto, de pasaporte, que habia que deportar, fusilar.
(....)
¿Como hay que tratar a los delatores asesinos ?
Helo aquí a vuelto despues de pasar veinte años confinado en un campo, un hombre con las manos temblorosas y los ojos hundidos de martir :el Judas número uno-Y entre sus amigos corre un rumor : dicen que en su tiempo , durante los interrogatoreios , se habia comportado mal.Algunos le han retirado el saludo.Los mas razonables son educados con el cuando se lom encuentran, pero no lo invitan asus casas.Los más inteligentes,anchos de miras y profundos siguen invitandolo a sus casas,pero no le dejan entrar en sus almas,que permaneceran cerradas frente a el.
Todos ellos tienen dachas,cartillas de ahorro,condecoraciones, coches.Por su puesto él está delgado mientras que ellos estan gordos;pero ellos en efecto no se comportaron mal en los interrogatorios.A decir verdad, no tuvieron siquiera la oportunidad de comportarse vilmente durante vlos interrogatorios, ya que no les interrogaron.Tuviereon suerte : no los arrestaron.¿En qué radica, pues , la verdadera superiodad espiritual de aquellos gordos sobre este delgado ?De hecho . el podria ser gordo, y ellos podrian ser delgados.¿Fue la casualidad o una ley lo que determinó sus destinos ?
El era un hombre normal y corriente.Bevia té, comia tortilla, le gustaba conmersar con los amigos de los libros que habia leído, iba al Teatro del Arte, mostraba aveces bondad.Hay que decir que era muy impresionable, nervioso inseguro.
Pero aquel hombre habia sido sometido a una fuerte presión.No solo le gritaron , le pegaron, no le dejaron dormir, no le dieron de beber y le hicieron comer arenques salados, también lo aterrorizaron amenazandole con la pena de muerte.Pero se diga lo que se diga , habia hecho una cosa terrible :habia calumniado a un innocente.A decir verdad, aquel, el calumniado, no fue encarcelado,mientras que él , que fue obligado acalumniar, cumplió doce años de trabjos forzados en un campo del que vokvió más muerto que vivo, roto, indigente : uan piltrafa.Pero¡habia calumniado !
No nos precipitemos, reflexionemos seriamente sobre este delator.




Y he aqui el Judas numero dos.Este no paso ni un dia siquiera en prisión.Se le consideraba inteligente, un verdadero pico de oro, y mira por donde, gente que habia vuelto de los campoas con apenas un hilo de vida contaba que era ubn delator.Contribuyó a arruinar la vida a muchas persionas.Durante años mantuvo conversaciones confidenciales con sus amigos para después plasmarlas por escrito y entregarlas a las autoridades.Sus confesiones nbo se obtenian conn torturas : agudizaba el ingenio y era él mismo el que llevaba habilmente a sus interlocutores a hablar de temas peligrosos.Dos de los calumniados no volvieron de los campos, uno fue fusilado conforme a la sentencia del Tribunal Militar.Aquellos que volvieron habian contraido una larga lista de enfermedades por las cuales la severa comisión de peritaje médico les concedion la invalidez de primer grado.
Él , durante aquel tiempo habia hecho barriga, y se habia forjado fama de ser un fino gourmet, un buen conocedor de los vinos georgianos.Y trabajaba en el campo de las bellas artes ; entre otras cosas coleccionaba ediciones únicas de poesia antigua.
Pero en este caso no nos precipitemos , reflexionemos antes de emitir sentencia.
Y es que de niño habia vivido aterrorizado : su padre un hombre rico habia muerto de tifus en 1919, en un campo de comcentración; su tia habia emigrado aParis con su marido, que era general (...)La madre temblava de miedo ante la milicia. (...) Ahora se empieza a comprender algo. Estaba fasconado por la fuerza del nuevo mundo : como un pajarillo clavaba sus ojitos amables iy billantes en el nuevo mundoY he aqui que el nuevo mundo lo inició-El pequeño gorrión no pió, sus alas no se estremecieron cuando el amenazador nuevo mundo requirio su mente y aquel encanto inherente a él.Todo el se ofreció en el altar de la patria.
Todo eso era verdad, por supuesto.Pero que canalla, que vil se habia mostrado,.Mientras denunciaba a otros,no se olvida de si mismo :comia manjares deliciosos, se cuidaba con mimo
.Y sin emvargo seguia sintiendose indefenso;un tipo asi necesita niñera, una mujercita.(....)Basta con rozarlo un poco para que se sintiera confuso y a sus ojos asomara una expresión lastimosa.
Y helo ahí, esa mortifera víbora de pantano se aproximaba con maniobras sinuosas y provocaba grandes tormentos a la gente.
Buscaba la perdición de gente como él, viejos amigos , amables, discretos, inteligentes, tímidos. (...)
Y aun así, esperemos todavia, no dictaremos ninguna sin reflexionar.



Y aquí esta un nuevo compañero: el tercer Judas.Tiene la voz entrecortada, ronca, una voz de contramaestre.Una mirada tranquila, escrutadora.Tiene la seguridad de que es dueño de su vida.(...)Sus parientes : obreros de fábrica y una paupérrima ascendencia campesina.(...)
Todas sus denuncias ibaqn dirigidas contra gente sovietica y no contra la gente antigua;sus victimas eran miembros del partido, combatientes de la guerra civil, activistas.Se habia especializado en miembros del Partido más faáticos: les cortaba
bruscamente los ojos con una cuchilla de afeitar mortal.(...)
Para él , el año 1937 fue un tiempo de victorias.Él,un joven poco instruido y de ojos vivos, tenia la impresión de que topdos a su alrededor eran más fuertes, ya fuera por su formación , o por un pasado heroico.No lew correspondia recibir nada de aquellos que habian emprendido y llevado a cabo la Revolución.Pero con que fantástica facilidad, despés de un único encuentro con él, sucumbian decenas de hombres cubiertos de gloria revolucionaria.
Desde 1937 tuvo un ascenso vertiginosoEn él se había manifestado la gracia , la esencia más preciosa del nuevo mundo.
Parece que en este caso todo está claro . Fue pisando cadáveres y provocando suplicios terribles al tiempo que se convertia en diputado y en miembro del Politburó.
Pero no , no nos apresuremos, tenemos que entender, de reflexionar antes de dictar sentencia.Porque él no sabia lo que hacia.(...)
No,no se trataba de ajustar cuentas personales...Él , komsomol campesino, no creia en Dios.Tenia otra fe : la fe en la implacable mano castigadora del gran Stalin.En él habitaba la obediencia ciega del creyente.
Pero por supuesto, en él tambien habitaba una hostilidad biológica, una hostilidad instintiva hacioa los hombres de la generación intelectual, fanática, revolucionaria alos que tenia que perseguir.
Pero ¿se le puede hechar la culpa cuando otras cabezas pensantes a la suya no lograban discernir donde estaba la verdad y donde la mentira, cuando tambien los limpios de corazón se quedaban perplejos sin saber determinar que era el bien y que era el mal ?
él creia , o para ser más exactos, queria creer ; o más exactamente todavia :no podia no creer.

En cierto sentido, esa ocupación sombria le resultaba desagradablepero era su deber.(...).Y una sensación exraña y penosasew reforzaba en él : en su fe irreflexiba, en su obediencia, no hallaba debilidad sino una fuerza temible.
En sus ojos malvados de general, en su imperiosa voz entrecortada, se revelaba la sombra de una naturaleza completamente diferente que en secreto vivía en él, una naturaleza estupefacta, atontada, alimentada y abrevada durante siglos de esclavitud rusa, de depotismo asiático....
Si, si .en este punto también hay que pararse a reflexionar.Que terrible es condenar también a un hombre terrible.



Y he aquí un nuevo camarada : el Judas nimero cuatro.
Vive en un apartamento comunal , es un pequeño
empleado, el activista de un koljós.Pero sea quiensea, su rostro es siempre el mismo:bien sea joven o viejo, feo o e buena planta y mejillas sonrosadas como un bogatir (héroe épico ruso ); se le reconoce enseguida.Es un pequeñoburgués á vido de poseer cosas, interesado fanaticamente en acumular bienes materiales.Su fanatismo por obtener un sofá cama, un puñado de trigo sarraceno, un mueble aparador polaco, materiales de construcción escasos, manufacturas de importación era comparable, por su intensidad,a la del govierno Bruno y Andrei Zheliábov.(...)
La pasión del estado por desemmascarar enemigos del pueblo para él es una bendiciónEs como el fuerte viento alisio que sopla sobre el oceano.Ese viento propicio infla su pequeña vela amarilla.Y a costa de los sufrimientos de aquellos a los que busca la ruina, obtiene lo que necesita : una superficie habitable extra, un aumentode sueldo, la isba del vecina ., muebles polacos, un garaje para proteger contra el frio su Moskvich, un pequeño jardin....
Desprecia los libros, la música, la belleza de la naturaleza, el amor , la ternura de una madre.Sólo le interesan los objetos , única y esclusivamente los objetos.
Pero no siempre le guian las razones meramente materiales.Es suscptible, le consumen las ofensas del alma.
escribe una denuncia contra uno de sus colegas que ha suscitado sus celos al bailar con su mujer;contra un tipo chistoso que en una cena le ha tomado el pelo; e incluso contra un vecino que sin querer ha chocado con el en la cocina comunal.
Dos rasgos le distinguen : es un voluntario de la delación , un espontáneo, no le han asustado, no le han obligado, denunciqa por propia iniciativa ;no hace falta atemorizarlo.En segundo lugar, ve en la denuncia una ganancia segura , una ventaja clara.
Y sin embargo, por el momento , de tendremos el puño dispuesto a golpearle.
De hecho su pasion por los objetos nace de la miseria.Si, podria hablar de una habitación de ocho metros cuadrados donde duermen once personas, donde se oye roncar a un paralítico, mientras al lado gimen y susurran dos recien casados y una vieja bisbisea sus oraciones, y el niño que ha mojado las sábanas se hecha a llorar.(...9
Podria hablar acercaa de una casa donde no hay ni un solo objeto bello, de sillas que en lugar de asientos tienen chapas de madera, de vasos de cristal grueso y turbio , cucharas de estaño y tenedores con dos puas, de la ropa zurcida una y otra vez, del impermeable mugriento de goma bajo el cual se ponian, en diciembre , un chaqueton lleno de rotos.
Podría hablar acerca de cómo esperaba el autobus en la oscuridad de las mañanas invernales , de los apretujones en los tranvias despues de la terrible estrechez de la habitación....
¿No seria su vida bestial la que engendró en él aquella pasión bestial por los objetos , por una guarida espaciosa ?
Si, si así era.Pero hay que añadir que él no vivía peor que otros ; incluso viviendo mal, estaba mejor que muchos.
Reflexionemos con calma la sentencia llegará después.


Del llibre Todo Fluye</span>
Galaxia Gutenberg
Circujo de Lectores
Traducció del rus al castellà de Marta Rebón</span>

Mai no habia llegit un assaig tan demolidor sobre la misèria humana.

dijous, 26 d’agost del 2010

Melancolia de un fim de setembro

O manhâ , manhâ
manhâ de setembro,
invade-me os olhos,
inunda-me a boca,
entra pelos poros
do corpo, da alma,
até ser em ti,
sem peso e memória,
um acorde só
do vento e da água,
uma vibraçâo
sem sombra nem mágoa.


Oh matí, matí
matí de setembre,
envaix-me els ulls,
inunda'm la boca,
entra pels porus
del cos, de l'ànima,
fins a ésser en tu,
sense pes ni memòria,
un acord tan sols
del vent i de l'aigua,
una vibració
sense ombra ni pena.


Del llibre 'Ostinato rigore'
d'Eugénio de Andrade

OS FRUTOS
d'Eugénio de Andrade



Assim eu queria o poema :
frement da luz, áspero da terra,
rumoroso de águas e de vento.

Així voldria el poema :
frement de llum , aspre de terra,
remorós d'aigues i de vent.

ESTRIBINHOS DE UM DIA DE VERAO, d'Eugénio de Andrade

Estribinhos de um dia de verao
Tornada d'un dia d'estiu

1.
Um nó de luz ou una lágrima :
nada mais era quando despertava.

Un nus de llum o una llàgrima:
res més no era en despertar.



2.
Sabor de água , puro sabor
de ser matinal até doer.

Sabor d'aigua, pur sabor
d'esser* matinal fins adolorir


3.
Sabor de ser
ardor de florir,
rumor de amanhacer.

Sabor d'esser*
ardor de florir,
remor auroreal.


4.
Ser
da neve ao fogo um só ardor.

Esser
de la neu al foc una sola ardor


5.
Um só fluis, um só fulgor

Un sol fluir, un sol fulgor

*De la traducció de Manuel Guerrero, s'ha fet només un canvi ,en l'infinitiu
del verb ser se li ha tret l'accent de la primera 'e', fent servir així la pronucia
de molts llocs de les Balears.

Del llibre 'Ostinato rigore'
edició bilingue
Edicions 62.

Anunçaçao da alegria , de Eugénio de Andrade


ANUNCIAÇAO DA ALEGRIA

Devia ser verâo, devia ser jovem:
ao encontro do dia caminhava
como quem entra na água.

Um corpo nu brilhava nas arejas
-corpo ou pedra ?,pedra ou flor ?

Verde era a luz, e a espuma
do vento rolava pelas dunas.

Soltei os olhos sobre o corpo nu,
as palabras mordendo de alegria.

De repente vi o mar subir a prumo,
desabar inteiro nos meus ombros.

Sem muros era terra, e tudo ardia.





Devia ser l'estiu, devia ser jove :
a l'encontre del dia caminava
com qui s'endinsa en l'aigua.

Un cos nu brillava en la sorra
-cos o pedra ?, pedra o flor ?

Verda era la llum , i l'escuma
del vent rodava per les dunes .

Vaig llençar els ulls sobre el cos nu
les paraules mossegant d'alegria.

De sobte vaig veure el mar pujar a plom,
deixar-se caure sobre les meves espatlles.

Murs no tenia la terra, i tot cremava.


Del llibre 'Ostinato rigore' (1963-1965)
d'Eugénio de Andrade

edició bilingue dels 'Llibres de l'escorpí'
Edicions 62.Barcelona 1991

Traducció a cura de M.Guerrero i Brulet

dimecres, 18 d’agost del 2010

Andorra (4 )

i
andorra
també
és






engulasters




...l'eterensfavolarilamescalinadexidrinaparaxidrinaicocainamescladaambtudetuqueetslamevaheroinaqueemfabeuredelvertígendetotl'orígendavantd'unpenyasegatpertucegatdetuveigcomlacristinaetfaplorarperquèperqueperquèsemprehemdebaixaramormeum'abraçaràsquantottornihagimarxatperòquèéselquetefaplorar?elcapamuntelcapavallset'envaelcapojatotésl'endemà....



....ideudirà


Del llibre
Dedicatòries
d'Arnaudeguerau

dimarts, 17 d’agost del 2010

Visions dels Pirineus,des de Camprodón.


A l'hora que el sol se pon
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l'aigua virginal
venir de fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m'entrava pit endins...
i amb els seus clars regalims
penetrava-m'hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m'he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament :
tot semblava altre cosa .

Al damunt del bell morir
començava a resplandir
pels celatges carminenecs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
l'ànima era jo.

Jo l'ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

(........


Part del poema
La muntanya
de
Joan Maragall

diumenge, 15 d’agost del 2010

El vent s'enduia les nostres ments





El vent s'enduia les nostres ments
i les veles que jo veia, les omplien.

Jo m´hi hauria llençat a dins d'aquell
llac opac, i m'hi hauria ofegat com si fos

la teva vida passada, la teva vida assajada.
Però que hi fèiem a Engulàsters cantant la vida ?

Contant veritats, volant històries, que mai no
havien passat ? Cantant la ràbia d'algun passatge

quan tu m'havies amat. Mentre ploràvem i rèiem, 
vomitàvem els helicòpters que hi dúiem al cap.

Les teves ungles m'eriçaven la pell,
mentre jo t'ho deia a cau d'orella :


Com m'havies amat
   quan m'havies besat ?
  Com  m'havies viscut 
   quan m'havies tingut ?





aDg

Engulàsters


les Valls d'Andorra
 juliol 1983

Foto

Olga Bella Maior


Andorra ( 2 )

La tornada d'ahir a Andorra
( entran pel Pas de la Casa , allà on tu
per poc no saltes pels aires el 85')va ser
un xoc interior tan per tu com per mi, més
que per tots els canvis físics que ens vem trobar
i que diuen la modernitat (digali avarícia ?) obliga
o el progrés (digali ciment) empeny ,va ser més,crec jo,
pel fet què vàrem copsar després de tant de temps
les mateixes sensacions dels anys aquells
en què tu i jo ens la patejàvem:
aquella fina línia invisible entre l'aire clar i el podriment,
aquella extranya barreja de cercle infernal i inabastable
i aquella inebitable corrent virtuosa (o en direm viciosa ?) inacabable ,
aquesta profunda sensació d'enclotament i altivesa que tansols pots intuir
si l'has viscut (o l'has patit )i que fan d'aquestes valls un lloc
que traspassa tots els lligams que crea el temps i que també tan bé
va descriure en Miquel Martí i Pol a Andorra (Postals i altres poemes )més o menys als mateixos anys en que tu i jo les frecuantàvem....



ANDORRA,1982 (QUASI ELEGIA)

Aquest monstre que creix i que en créixer es devora
també és Andorra .Des de qualsevol
balcó amb neguit de geranis i fúcsies,
o des de la finestra més remota
que només s'obre al buit del ciment i del vidre,
podràs, sol de nit, si pares bé l'orella ,
escoltar la remor de l'aigua que devalla
dels cims nevats , o sentir el vent que xiula,
desmesurat, pels còrrecs solitaris.
També és Andorra aquest gran pop que estén
uns tentacles d'asfalt per vulnerar silencis,
i el griu encisador i el gos desamparat
són també Andorra.

(...)


M.Martí i Pol
1983
extret del llibre' Poesia completa'

labutxaca
Ed.62

Andorra (1)

Ahir 
vaig entrar 
al Principat 
d'Andorraper 
primera vegada des-
prés de vint-i-cinc anys ,
i recordava d'aquells anys inciàtics en tots els sentits,
 ( més per mi que no pas per tu- no creus ? -), i 
com un policia andorrà, amb aquell català tan i
tan característic del pirineu -després d'una redada
en un bar d'aquells que frecuentàvem tu i jo , quan 
anava a veure`t des de Barcelona , al teu exili
espiritual andorrà - em va dir en tó premunitori :
'turistes com tu no en volem per aquí!'

A ell doncs,
que qui sap on és i qui sap on para,
li vull dedicar avui aquests poemes
extrets del llibre Dedicatòries,
que vaig escriure en aquella època.


*




*

Juliol



I
a l'en-
demà làn-
guides tardes
d'estiu esperant
l'inesperat
legat
legat
per tu
llegint
EvelynWaugh

al 
calurós
apartament
que tens
damunt
del Valira


potser
baixaré
al bar
del costat
a fer 
un cafè-
vull dir
un conyac- i
suaré veient
com suen
uns ciclistes
suïcides
pujant i baixant
el Tourmalet
diuen 
que 
es fan 
un tour.



Quin descans 
veure'ls 
córrer i re-
córrer frança
rutes 
estiuenques
sota
els pollancres
dia rera dia
d'aquest juliol
enamorat
veient re-
córrer els camps
com qui re-
córrer el 
temps.



Quin 
buit més 
extra-


ordinari
que hi duc 
al cap !
perdent
absurdament
el temps
sense
cap més 
desig
que veure't
aparèixer
feta
un figurí
amb
aquell
uniforme
blau marí
sense
cap més
compromís
que pujar
a dalt
i
fer l'amor
i
de tant
en tant
follar


satisfacció
és tot
el que sento
jo
de tanta 

buidó

com tinc
al cap
mentre 
t'espero
desespero
sentint
el disc 
del rod
que vem
comprar
els dos 
a Sitges
després 
d'un fogot
llegint
el retorn a Breadshead
em sento
tornant 
a un agost
on no hi vull arribar





del llibre 'Dedicatòries'



d'

ArnaudeGuerau


foto
d'Alexander
Bergström

*
'Om onn Hivenn'

dilluns, 9 d’agost del 2010

FORMENTERA


Llunyana i just a tocar,
sola i fent-nos companyia,
cap a la part de migdia
Formentera ens clou la mar.

I entre ribera i ribera
amb rosari partit
d'illots que treuen el pit,
resta la mar presonera,

terrasssa del mariner,
íntim quintà de les illes,
blau laberint de cruilles
que doble costa reté.

Formentera breu i dura,
creuada de l'oratjol,
estesa davall el sol
en una tarda madura !

Nu i esquerp pla formenterer
de marès i roca viva,
sense defensa en l'aspriva
mossegada de febrer !

Curta , esquiva primavera,
colpidor encís d'un instant,
dolça espasa reposant,
en un somni , a Formentera !

La Savina : zenital
el foc, i la terra estreta .
Una carretera dreta ,
estanys, savines i sal.

Sant Francesc, esglesiola
amb brau posat de castell,
porta entorn com un anell
el clar paisatge que vola.

Assolellats els camins
de sorra ;de roques netes,
la plaça amb quatre casestes ;
i, més amunt , uns molins,

molins on la vela espera,
entre vuit vents quin vindrà
a moldre aquest poc de gra
d'on prengué nom Formentera.

Camps de pedra, algún bocí
de terra més agraïda,
figueres d'ombra adormida
i front auster d'algun pi.

Formentera no té hortada,
però no manquen tancons
d'algues i peixos, al fons
de l'aigua verda i salada.

Cala Saona amb l'areny,
espadats de Barbaria,
gran arc obert al migdia,
Formentera que s'estreny

entre es Caló i l'ampla platja
cap a un peu que hi consentís
la Mola enfilat pendís
tot revestit de boscatge.

Alta Mola, extrem replà,
dura cinglera rodona,
on abaix, lenta , mor l'ona
i a dalt , avinent i clar,

reposa l'espai pregon ;
desembarassat paratge
d'un rar i ascendent viratge,
últim pas a un altre món.

Dos molins roden de dia ,
els focus d'un far de nits.
Pels caminois abaltits
el silenci s'esgarria.

A queixes de solitud
vespral campana contesta.
A la missa de la festa
un freixet de gent acut.

Són els homes , amb l'escassa
terra, amb volts de mar tan grans,
més que fidels terrassants
veles que el vent arrabassa.

Formentera : mar i cel
entorn d'un cor d'avidesa.
Es despulla la bellesa
per unir-se a eixuta arrel.






                                                  



M.Villangómez llobet

Ciutat d'Eivissa (1913-2002 )

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Del llibre 'Entre la mar i el vent ' 

Editorial Moll Palma de Mallorca 1958 
Institut d'estudis Eivissencs 1977





Dibuix del Far de La Mola 
Formentera 
d'arnaudeguerau










Latitud N. 38 º 39'797 ''
Longitud E .   01º 35'035''  
Abast        23 mn  
Aparença Lluminosa 
Llampades cada 5 segons
Alçada damunt el Mar      142 metres .