dissabte, 25 de desembre del 2010

Jo estimava....






Jo estimava aquells llargs viatges per la teva pell,
el ritme del teu esguard brodant ecos infinits
naufragis,
les més belles aproximacions.
Però sabia que,
                     en acabar la pel.lícula,
hieràtics,
                en perfecte formació
ens esperaven tots els petits problemes
que havíem provat d'oblidar :
les petjades de les nostres sabates en els
bassiots ;
la por a la vellesa ;
el fal.laç equilibri del capvespre ;
el fuet dels amos vinclant-se damunt l'espinada;
els graffiti que ningú no llegia ;
les nostres pobres cartes trucades ;
uns anecdòtics sants de guix pintats de 
coloraines
mostrant el cel amb els dits.

Desesperada supervivència alimentant
instants d'algues i salnitre.





De Punt final 1995
Miquel Lopez-Crespí
SaPolbla, 1946

dissabte, 18 de desembre del 2010

CALLADAMENT



















'Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
                               Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc , i és vivint que puc pensar-te. (...)'


Extracte del poema de M. Martí i Pol
llegit en la cerimònia de comiat de la Rosita Sanfelix i Ferrer

dimecres, 8 de desembre del 2010

HI DÚIEM UNA ORQUÍDIA ENTRE LES MANS....

 





la nit i el dia de la mort de la Rosita
















Hi dúiem una orquída entre les mans,
quan ens vàren dir que ja ens deixaves.
I et varen anar a vetllar les teves filles 
i ta germana per veure el dolorós respir
del teu últim suspir, en l'agònica matinada.
I t'en vas anar a les cinc, quan encara ara 
i aquí és de nit . Al.legoria d'una vida passada ?

Des del taller del teu avi, ja de ben petites, 
tu i ta germana, esquivàveu les pedrades d'ignonímia 
que us llançaven des del cel, quan anàveu cap a escola.
'Veniu depressa i aviat' ,us deia l'avi i vorejaveu 
les voreres en alerta i d'amagat, evitant bombes que aterraven.
Bombes d'odi, por i silenci,del silenci per venir.

Dúiem una orquídia entre les mans 
quan ens vàren dir que marxaves 
prudent i sigilosa ; silenciosa i amb dolor.
Però era tot això ? A l'endemà quan va aclarir, 
va fer més calor del que és habitual ara i aquí.
Va sortir el sol molt lluent i més fort del que hi havia fins llavors.
Mentre va durar l'agonia una boira persistia i en acabat 
quan t'en vas anar,  es va aturar de cop el ponent fred de tardó. 

Però era tot, això ? I tanmateix a l'endemà una gosseta exigia 
com cada dia i cada mati que l'amo la tragués a passejar .I
en llevar-se algu va veure com s'havia deixat encès el llum del rebedor.
Garlandes i nadales; arbres i llums espurnejant en alguna casa encara 
i aqui pel matí enlluernador.
I encara  i així ,era tot això,? 
El que no dèiem , el que no fèiem 
quan tu hi erets ? 
I ara que tu no hi eres i algú t'havia fet un regal 
que mai no et va poder donar i que tu mai  no vas veure.
Venia de Paris i mai no va arribar
Ara i aquí que hi erem tots
a l'endemà ,amics i estimats i et vàrem acomiadar amb amor i emoció
i més tard en un bon àpat varem recordar sense remordiments i 
amb sentiment, els bons moments,
però això era tot ?
Tots saviem i savem , com deia aquell music i poeta,
que el dolor dura per sempre si es fa cançó . I que els petits instants
que  tots i cadascú allunyats i sols,
en els  seus més intims records ,tots i cadascú en el seu enyor, 
tots i cadascú saviem i savem , ara i llavors que l'efecte orbital i aglutinador 
d'una vida plena, la llum que desprèn i desprenia ,
desapareixia  sense fi, en la nit  aquella que duiem 
una orquídia entre les mans.
Com a regal la nit abans entre les mans.

I a l'endemà quan es va llevar
algú hi v veure a contrallum 
com resplendien unes orquídies.







arnau martorell
valldoreix 
desembre dosmildeu


La nit i el dia de la mort de la Rosita.
























Hi dúiem una orquidea entre les mans,
quan ens vàren dir que ens deixaves, 
i et vàren anar a vetllar les teves filles 
i ta germana, per veure el dolorós respir 
del teu l'ultim suspir en  l'agònica  matinada.
En silenci i a les cinc quan encara ara i aqui és de nit , 
l' al.legoria d'una vida passada ?
Des del taller del teu avi, ja de ben petita 
esquivaveu tu i la teva germana. 
Vorajàveu les voreres , 
en alerta i  d'amagat quan anàveu a 
escoleta.Per les cantonades i sota els balcons, 
com us deia el vostre avi,
per evitar les bombes que aterràven.
Bombes d'odi , por i silenci. 
Del silenci a venir. Era això , 
una part del que hi duies dins, 
prudent i silenciosa. Fràgil i forta, 
ens ensenyares a  sobre
                                                         Viure !

dissabte, 4 de desembre del 2010

SEGUNDA COPLA DES DEL MAR DE ALBORÁN

 ( y ustedes se preguntarán ..... )






tudirasloquequieras
peroyonoporqué
estoy(deestar)aqui
siestoyaquiparapoder 
vivir
y
estoy
aquisintí.
dequemesirveamiestar
aquiparapodervivirsi
estaraquisintiesunno
vivir.
paraquequieropuesestar
aquiparapodervivirsides
pues
vivo
sin
ti 
?










Sergio
Crespo


*


puntalamona.
verano 
1998

ANÓNIMOS ANDALUCES (3)




















y cuando sales  
   a la mar te quedas
   sólo tu y tu mar tu y
   tu recuerdo ( tu jodido
   recuerdo )


y cuando más 
   hayas bevido más
   sólo te verás y cuanto
   más te haya intuido más
   recuerdo que recordar y


  cuánto más te haya visto 
  más sueño que mirar y si 
  nos unimos si nos junta-
                                     mos
  si nos desnudamos sin
                                     más !

 mañana en la mar más solo
 te encontrarás 
 tu y tu mar tu y su recuerdo 
 que recordar ( en tu jodida 
                                    mar )


                          ..... sin más.




sergiocrespo.
mardealborán .junio1998
  

ANÓNIMOS ANDALUCES (2)

El camarero
La cocinera
El marinero y
El patrón siguen

Hablando de Calahonda
Como hondo es el recuerdo

De la cocinera
El camarero
El marinero y
El patrón de sus vidas 

Separadas de sus vidas 
Pasadas de sus vidas contadas 
De sus historias aportadas por un hilo
De amor tejido que se va hilando y hilando 
con una copa en la mano, un tejido de amor


Hablado y el marinero la mira y
La cocinera sonrie al fin,
El camarero lo mira y
El patrón rie al fin,


Cuatro vidas los separan,
Cuatro historias que contar y
El marinero hablayhabla  sin parar
pero mañama se haran a la mar al fin,
sin fin.


Con su recuerdo sin terminar y

                                ...solo eso.           






                           Tu me dices,
                           una novia en cada puerto y
                           no es más que un bar
                           en cada lugar
    

           




sergiocrespo
mardealborán.verano de 1998

ANÓNIMOS ANDALUCES (1).













un fino
    finito
  infinito






marina azul
fino
finito y
blanco
blanquito
de la capital y


andaluz señorito
tunoves
loqueyoveo


veoveo
tu contorneo
veoveo tus
ojitos azul y
negros blanco y
azulmarinos


marina 
fina
finita
veoveo
tu coche 
bello
color azul y
negromarino y
como des-
capotas tu
capota tu 
cabeza cabezita 
fina
finita
hecha de mechas 
rubias al viento y 
pareo floreao 
bronceao
de málagavirgen
malageña original
con 
tu capota 
des-
capotada veo
veo tu contor-
neo camino
caminito pero
yomevoy
quedando quedo
cuando te veo
por aqui sin
poder salir
de mi salón 
              saloncito
de mi barco 
              barquito....





sergiocrespo

marina azul.puntalamona.junio 1998