dissabte, 26 de març de 2011

ELISABETH TAYLOR

vista per Truman Capote

                                                      
                                                       
  '(...)Al cabo de unos dias, le telefoneé una mañana, y fui informado por su secretaria de que estava en el hospital, algo que la prensa vespertina de Londres confirmó : LIZ EN ESTADO CRÍTICO !
   Cuando el señor Fisher se puso al teléfono, el hombre ya estaba inclinado hacia el abismo de las lamentaciones : "parece  que voy a perder a mi nena ".Se le veia apesadumbrado, aunque no con la elegancia que el pretendia.
    Entonces me enteré de que ella no habia muerto, asi que me pasé por el hospital para llevarle algunos libros, fui conducido a su habitación.Me quede muy impresionado por lo pequeña que era;(...).
   Estaba muy animada, a pesar de que era patente que habia pasado por un horrible trance.Se la veía mucho más blanca que las sábanas del hospital, y sus ojos, sin maquillaje, parecian amoratados e hinchados, como los de un niño lloroso.Se estaba recuperando de una neumonia."Tenia el pecho y los pulmones llenos de una especie de fuego negro .Tuvieron que hacerme un agujero en la garganta para drenarme el fuego .Fíjate ", dijo, señalandose una herida en la garganta obturada con un pequeño tapón de goma."Si me quito esto me quedo sin voz " y se lo quitó y, efectivanmente , se quedó sin voz, cosa que me alteró de una manera que la divirtió.
    Se estaba riendo, pero yo no oí su risa hasta que se reinsertó el tapón."Ha sido la segunda vez en mi vida que he sentido que me moria, que he tenido la certeza.O tal vez la tercera.Pero ésta ha sido la más real.Era como cabalgar sobre un mar encrespado.Y deslizarse despues tras la línea del horizonte.Con el rugido del mar metido en la cabeza.Supongo que en realidad era el ruido de mi dificultosa respìración. No "- dijo respondiendo a una pregunta,  -"no estaba asustada, no tuve tiempo para estarlo.Estaba demasiado ocupada luchando.No queria atrapar este horizonte.Y no lo haré.Eso no me va "

     Tal vez no; no como a Marilyn Monroe y a Judy Garland, que habian suspirado por traspasar ese horizonte y algun arco iris aún más oscuro y antes de lograrlo intentaron el viaje en innumerables ocasiones.Pero, a pesar de todo, habia ciertos rasgos comunes que las hermanaban a las tres, Taylor, Monroe, Garland ; conocí bastanate bien a las dos últimas, y sí, realmente habia algo.Un extremismo emocional, una necesidad peligrosamente intensa de ser amadas más que de amar, el impetuoso deseo de un jugador incompetente de romper una mala racha.
     -¿Te apetece un poco de champán ?- me preguntó,señalando una botella de Don Perignon puesta a enfriar en una cubeta junto a la cama-.Se supone que no debo beber.Pero....bueno.Quiero decir que cuando has pasado por lo que he pasado yo...-
     Se rió y una vez más se destapó la incisión de la garganta,silenciando su risa.
     Descorché el champán y llené dos espantosos vasos blancos de plástico del hospital.
     -Ah!-suspiró-,!Que maravilla ! Me encanta el chapán.El problema es que provoca un mal aliento crónico.Dime, ¿has pensado alguna vez que te estabas muriendo ?
      -Si.Una vez tuve una imflamación de apéndice.Y en otra ocasión , vadeando un riachuelo, me mordió una serpiente de agua.

      - ¿Y tuviste miedo ?
      -Bueno, era un crio.Claro que tuve miedo.No sé si ahora lo tendria.
      Reflexionó , y dijo :
      -Mi problema es que no puedo permitirme morir.No es que tenga ningun gran compromiso artístico...,antes de lo de Mike, antes de lo que le pasó, estuve planteandome dejar el cine;pensaba que ya estaba harta de ese maldito asunto....Solo compromisos económicos y afectivos;¿qué seria de mis hijos?¿o de mis perros, bien mirado ?-Se habia acabado el champán.Le serví otro vaso, y cuando volvió a hablar, parecia estar haciendolo basicamente consigo misma- : Todo el mundo quiere vivir.Incliuso cuando no quieren, cuando creen que no quieren.Pero de lo que estoy segura es de que me va suceder algo.Algo que lo cambiará todo.¿que crees que puede ser?

        -¿Amor?
        -¿Que clase de amor ?

        -Bueno....¡Oh! El típico.

        -No puede ser nada típico.

        -Entonces ¿ quizás una experiencia religiosa ?
        -¡Vaya tonteria !-Se mordisqueó el labio, preocupada.Pero al cabo de un rato se rió y dijo-:¿Que tal amor combinado con una experiencia religiosa ?







        Pasaron varios años antes de que volviésemos a
encontrarnos, y cuando eso sucedió me pareció que era yo el que estaba sumiendo en una experiencia religiosa.Era una noche de invierno en Nueva York,y
yo estaba en una limusina con Elzabeth Taylor y Richard Burton, el talentoso vástago de un minero que habia sustituido al "pinche".
        El chófer del actor estaba alejándose, o trataba de hacerlo, de un teatro de Broadway en el que Burton actuaba.Pero el coche no podia avanzar debido a los miles , realmente miles, de personas que alborotaban en la calle, vitoreando y aullando, enpeñados en ver un instante de los amantes más celebres desde que la señora Simpson se dignó a aceptar un rey.Caras húmedas y fantasmales se aplastaban contra las ventanillas del coche ;fornidas muchachas en un exaltado estado de excitación libinidosa aporreaban el techo;y cientos de personas que salían de otros teatros se encontraban de pronto absorbidas por la concentración de alegres y llorosos fanáticos admiradores de la pareja Burton-Taylor.La escena era como un alud que hubiera quedado bloqueado y que nada, ni siquiera un pelotón de policias a caballo acosando a la multitud con sus porras-con bastante buenos modos-podia mover.
       Era evidente que a Richard Burton , un hombre de ojos claros, melodiosa voz de acento galés y tez tan áspera que se podria encender un fósforo en ella, le encantaba aquel follón.
      -Es todo un fenómeno-comentó, sonriendo con una perfecta sonrisa repleta de costosos dientes-.Elizabeth viene todas las noches a buscarme después de la función, y cada vez aparecen estos...,estos...,estos....
       -Maníacos sexuales-Interpuso friamente su esposa.
       -Estas multitudes entusiastas-la corrigió el, con un ligero tono de reprimenda-,esperando...,esperando...
        -A ver a un par de monstruos pecadores.Por el amor de Dios, Richard, ¿no te das cuenta de que el único motivo de que ocurra todo eso es que piensan que somos unos pecadores y unos monstruos ? (...) Elizabeth  Taylor estaba transtornada.(....)  Pero a Richard Burton no parecia importarle.
        -Sinatra estaba con nosotros la otra noche.No lograba sobreponerse.Dijo que nunca habia visto nada parecido.Estaba realmente impresionado.
         Bueno , era de verdad impresionante.Y deprimente.A Elizabeth Taylor la deprimia, y en cuanto por fin llegamos al hotel en el que se hospedaban- y en le que se habia concentrado otro grupo para aclamar su llegada -,se sirvio una especie de vodka triple.Y Richard Burton hizo otro tanto.
         El champán siguió a la vodka, y el servicio de habitaciones trajo un bufé de madrugada no precisamente maravilloso, del que Burton y Taylor dieron cuenta con voracidad;me he percatado de que los actores y los bailarines  parecen sentir a todas horas un incontrolable  apetito, a pesar de lo cual su peso se mantiene en un extraño y etereo nivel  ( incluida Elzabeth Taylor, a la que nunca cuando no esta ante las cámaras, se la vé tan rolliza como en algunas  ocasiones aparece en las  fotografias ;la cámara tiene tendencia a añadir unos quince quilos; y en eso ni siquiera Audrey Hepburn es una excepción ).
           Gradualmente uno va tomando consciencia de la excesiva tensión que habia entre los dos, con constantes confrontaciones verbales, una réplica reminiscente del marido y la mujer de ¿Quien teme a Virginia Woolf ?A pesar de todo, era la tensión de una aventura amorosa, de dos personas que han contraido un mutuo compromiso físico y psiquico.Jane Austen afirmó en cierta ocasión que toda literatura giraba en torno a dos temas : el amor y el dinero.Burton, un conversador excepcional, abarcó el primer tema (" Amo a esta mujer.Es la mujer más interesante y excitante que he conocido jamás ")
y el segundo ("Me interesa el dinero.Nunca he tenido un centavo, y ahora lo tengo, y quiero...., bueno, no sé que consideras por ser rico, pero eso es lo que quiero ser " ).Estos dos asuntos , y la literatura ; no actuar, sino escribir :"Nunca quise ser actor.Siempre soñé con convertirme en escritor.Y eso es lo que seré si se detiene todo este circo.Escritor."
       Cuando dijo esto, los ojos de Elizabeth Taylor brillaron llenos de orgullo.Su entusiasmo por aquel hombre iluminó la habitación con la intensidad de un montón de farolillos japoneses.El salió del cuarto para descorchar otre botella de champán.

       -Oh,nos peleamos- dijo ella-.Pero al menos vale la pena pelearse con él. Es realmente brillante.Lo ha leído todo y puedo hablar con él ;no hay nada sobre lo que no pueda hablar con él.Todos sus amigos...,Emylin Williams le dijo que era una locura casarse comigo.El era un gran actor ;podia convertirse en un gran actor.Y yo no era nada.Una simple estrella de cine.Pero lo más importante es lo que sucede entre un hombre y una mujer que se aman.O entre cualquier pareja que se ama.
  Fue hasta la ventana y apartó la cortina.Habia empezado a llover,y las gotas repiqueteaban contra el cristal.
     -La lluvia me provoca somnolencia.No me apetece más champán.No.No.No te vayas.Beberemos de todos modos.Y entonces, o bien todo será maravilloso, o nos enzarzaremos en una gran pelea.Él opina que bebo demasiado.Y yo sé que él lo hace.Trato de seguir amándole.Seguir adelante.
Siempre quiero estar donde está él.¿Te acuerdas, cuando, hace mucho tiempo te dije que habia algo por lo que quería vivir ?.

     Cerró las cortinas y dirigió la mirada hacia mí, sin distinguirme;Galatea escrutando algun remoto horizonte.
     -Bueno,¿que opinas ?-Pero era una pregunta que llevaba implícita la respuesta-.
      ¿Qué crees que será de nosotros ? Supongo que cuando encuentras lo que siempre has deseado,eso no es el principio de un comienzo, es el principio del fin.



T.C. ( 1974 )
extracte 
del llibre 'Retratos'
d'Anagrama 1995






                                          

*


'El meu més sentit i
terrenal homenatge a una de les meves 
deeses preferides del meu particular Olimp'
arnaudoc

dilluns, 21 de març de 2011

DIRÉ DEL VELL FOC I DE L'AIGUA



Calçotada
popular del diumenge 20 de març
a la plaça Barcelona de SantCugat
organitzada per la Candidatura d'Unitat
Popular,
per tots els que hi erem en sentit presencial o també més testimonial , cremant mals esperits i alguns pressagis, purificant els ànims i cantant els bons auguris, per el nostre futur col.lectiu,
aquest poema..









Diré del vell foc i de l'aigua
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.

Diré de l'espasa i de l'aigua.
Si m'ha ferit la font,
em guarirà l'espasa.

Diré de l'ocell i de l'aigua.
Sillum de cims al riu,
fosca de terra l'ala.

Diré dels meus ulls de l'aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l'endinsat
sense retorn per l'aigua.

Dic el nom  del no-res
enllà del fons de l'aigua.


Salvador Espriu



dissabte, 12 de març de 2011

per més que el temps passés.....



Creies que el temps passaria sense més ?
Pensaves de debò,  que el pas del temps mai no t'atraparia?
Suposaves per alguna estranya raó, alguna fàtua especial,
que en els teus més íntims instints, i ben a dins, en aquell mon tant teu, 
en el més profund de la teva immaculada ànima barcelonina, 
de bon nen de casa bona; algú potser algun dia et va dir, 
en una nit d'insomni mal viscut, com un somni mal concebut, ingenu i protegit ! 
Tu si tu, vas deduir, vas pretendre entendre, que a tu res mai no et passaria ? 
Que a tu res mai no et canviaria ?   Il·lús !  
No parlo ni dels cossos, ni del cos en que els Déus  et van voler abellir, 
ja de ben  petit i , que ara veus ja  tan envellit; 
ni d'aquest somriure sense riure que hi duus sempre a la cara;
 ni d'aquests ulls que mai no han dit  (i així tants cops t'ho han repetit- de dia i de nit -)
 allò que tu creies dir.Ni tan sols d'aquelles ànimes caritatives, 
que sempre et deien -  dia si , i nits també - quesiquepotser , que per sempre més i 
per més que el temps passés, quan més passés, més t'estimerien! 
Parlo de tot aquell món que t'ha envoltat i  que tu en altres dies més lleugers, 
tan has menyspreat ; parlo de tota aquella aura que t'embolquellava i 
ara que tu ja i per fí te'n has adonat, que de tot allò que tant t'ha inspirat,
amics companys i amants, quan ja t'han abandonat,
 sense més i sense adonar-te'n, no saps ni per on 
ni perquè s'han esborrat com sorral perdut en
mar sense remor.

Creies doncs, absurd i equivocat, 
sincerament , que l'amistat i l'amor 
no se'n ressentiria,  d'aquest lent potser, 
però inexorable, inalterable, inevitable
pas del temps ? 

de fet saps prou bé però, 
que tot no és més i , 
molt més que
                                            el fet de
                                                                que  









...  jo 
no tinc por d'envellir, 
                                                   amor. 
  Tinc por de veure't a tu 
                                                                envellir.





                                                                                   
                                                                                                                                                       arnaudeguerau
                                                                                                                                                  del llibre

(
sempre
in
a
cabat
)

                                                                                                                                                     'el dia i les hores'




revisitat
setembre
2013

.
.
.

algun
dia
a
prendré
a
finir
allò
que
algun
dia
vàrem
comen
çar

diumenge, 6 de març de 2011

ULTIMS PAISATGES DE SETEMBRE

arnaudeguerau
2003/2006



Els teus 
ulls 
calaturqueta
color 
a macaralleta 
un cap
vespre de Setembre 
s'em reflexen 
com l'arena fina 
en l'aigua cristal.lina 
davant de puntaprima
un matí fresquet 
de finals de 
l'estiuet.











canal de menorca






per set
embre
ja en sumo 
la teva olor
de pinar humit
després 
d'haver
te 
estimat
estirat 
al sorral 
de calajoncal
al 
setembre
ja veig 
la teva pell 
terrossa com l'arena grossa 
de cala en bossa 
i els llavis humits 
com la mar 
de llevant
que m'està xisclant
en
vent portant 
quan m'estàs besant 
i
el teu sexe 
roig com un cal
roig 
davant del cap
vermell
un matí calmós 
de calor xa
fugosa
arribant 
de 
xaloc sec 
moll 
de suor  
en
ganxifós 
com si fós 
en el llit
després d'haver
me rendit
al teu més intim
sentit
ancorant
me a son
moll
se'm fa present
un miratge 
lluny d'una imatge 
el teu cos 
quan es tempesta 
fiblada de mar blanca
tramonta
nada o gregal 
m'és ben igual 
em mig del canal 
que ara 
estic correguent
tot aquest temporal 
ona amunt 

ona avall
i
ben fort
des
de lluny
veig l'esclat
de
la mar 
cop
a cop
al cap
formentor














tombant el
Cap Formentor

dissabte, 5 de març de 2011

ÀNIMES NEGRES (1) :LUCY TERRY I PHILLIS WHEATLEY



BARS FIGHT
LA BATALLA DELS PRATS


Agost, vint-i-cinc
de mil set-cents quaranta-sis,
els indis una emboscada pararen,
per uns quants valents matar,
els noms dels quals no vull oblidar:
Samuel Allen com a heroi lluità,
i si bé coratjós i arriscat,
el rostre mai més no li veurem.


A Eleazer Hawks de seguida el remataren,
abans de tenir temps de lluitar,
abans de veure els indis,
li dispararen i tot d'una el mataren.

Oliver Amsden assassinat fou,
els amics molta tristor i dolr patiren.
A Simeon Amnsden, mort el trobaren,
a no gaires metres de distància el cap.


D'Adonijah Gillet, hem sabut
que la vida tan estimada han perdut.
John Sadler creuant el riu fugí,
i de la terrible matança s'esmunyí.

Eunice Allen veu els indis acostar-se,
i corrent espera salvar-se ;
i si les faldes no l'hagueren aturada,
les espantoses criatures no l'haurien enxampada,
ni el tomahawk al cap clavat,
i elterra per mort el cos abandonat.
El jove Samuel Allen , ai, dia malaurat!
raptat fou i al Canadà portat.





August,'twas the twenty-fifth
Seventeenhundred forty-six,
The Indians did in amabush lay,
Some very valient men to slay,
The names of whom I'll not leave out :
Samuel Allen like a hero fout,
And though he was so brave and bold,
His face no more shall we behold

Eleazer Hawks was killed outright,
Before he had time top figth,_
Before he did the Indians see,
Was shot and killed immediately.


Oliver Amnsden he was slain,
Which caused his friends much grief and pain.
Simeon Amnsden they found dead
Not many rods distan from his head.

Adonijah Gillet, we do hear,
Did lose his life wihich was so dear.
John Sadler fled across the water,
And thus escaped the dreadful slaughter.

EuniceAllen see the Indians coming.
And hopes to self herself by running ;
And had not her petticoats stopped her,
Nor tommy hawked her on the head,
And left her on the ground for dead.
Young Samuel Allen ,Oh.,lack-a-day !
Was Taken and carried to Canada.
1746



Lucy Terry 1730-1820









Bars Fligth és la primera peça poetica composta per un autor- en aquest cas autora -negre que és coneixi fins al moment.Es tracta d'un poema de vint-i vuit versos en que es narren els tràgics esdeveniments ocorreguts a Deerfield , Massachusetts, durant un atac indi, que inclou la mort i fugida d'alguns colons.El poema escrit en tetràmetes iàmbrics, es fa ressó del destí dels set personatges, on destaquen , Samuel Allen, John Sadler , i sobretot Eunice Allen , l'ùnica dona.Aquest poema s'enmarca en el gènera de narracions de captivitat india, on el narrador relata el que ha viscut durant els dies de captiveri.

Lucy Tery va nèixer a l'Àfrica i va ser venuda com a esclava a Rhode Island.Als cinc anys va passar aser propietat d'Ebenezer Wells de Deerfield, Mschts.En 1744 es va convertir al cristianisme i en 1756 va ser emancipada per un negre lliure, Obijah Prince, amb qui es va casar.El matrimoni es va traslladar a Guildford, Vermont, on Terry es va dedicar cada cop més adefendre els drets dels negres.Dona valenta i decidida, va emprendre una lluita judicial que va portar fins a la Cort Suprema per aconseguir que el seu fill fos admès al Williams College.Tot i que els seus esforços no van donar fruit, es va guanyar notorietat com a gran oradora,




ON IMAGINATION
SOBRE LA IMAGINACIÓ



PHILLIS WHEATLEY
1753-1784





PhillysWheatley (1753?-1784), és la primera autora negra, i autor, que va publicar un llibre i per a molts estudiosos és el primer escriptor, i escriptora nord-americana  cèlebre a nivell internacional.
Comprada a l'edat d'uns set anys i anomenada per l'amo amb el nom del vaixell amb que havia arribat a la colònia, la nena aviat es va convertir en una celebritat al Boston colonial..
D'una inteligència prodigiosa, en poc temps va dominar l'anglès i el llatí i va traduir en vers els clàssics, com Ovidi.(...) El fet que una negre i esclava poguera traduir els clàssics llatins i versificar a la manera dels reverenciats neoclàssics anglesos en una societat i en un moment en què només una reduïdíssima minoria se sentia predisposta a la poesia,(...), va fer que Phillis Wheatley se situara en el punt de mira d'un món incapaç d'asimilar l'execpció que la jove poeta representava.En primer lloc , la seua capacitat per aprendre es va entendre no només com un fet privat, sinó com una novetat social, en un període en què es creia sense qüestionaments que els negres eren absolutament negats per assimilar qualsevol tipus d'aprenentatge.I, en segon lloc, la mestria amb què Wheatley va dominar l'ars poetica es va convertir en un acte que revestia caire subversiu, ja que la desinvoltura per a inserir la seua pròpia perspectiva racialdins el gènere poètic, per novedosa que fóra, podia desequilibrar no només l'estètica del segle XVIII, sino també minar l'estructura social i política d'una nació en procés de gestació.(...)



Thy various works, imperial queen, we see,
How bright their forms ! how deck'd with pomp by thee!
Thy wond'rous acts in beauteaus order stand,
And all attest how potent is thine hand.


From Helicon's refulgent heights attend,
Ye sacred choir, and my attemps befriend:
To tell her glories with a faithful tongue,
Ye blomming graces, triumph in my song.

Now here, now there, the rovong Fancy flies,
Till some lov'd object strikes her wand'ring eyes,
Whose silken fetters all the sense bind,
And soft captivity involves the mind.


Imagination ! who can sing force?
Or who describe the swiftness of thy course?
Soaring throug air to find bright abode,
Th' empyreal palace of the thund'ring God,
We on thy pinions can surpass the wind,
And leave the rolling universe behind :
From star to star the mental optics rive,

Measure the stikes , and range the realms above.
There in one view we grasp the mighty whole,
Orwith new worlds amaze th' un bounded soul.





Les vostres diferents obres, reina imperial, contemplen
Quines formes més brillants!Com les adorneu de magnificiència!
Les vostres meravelloses accions en bell ordre apareixen,
i totes testimonien la força de la vostra mà.

Des de les  refugents altures altures d'Helicó, escolta,
sagrat cor,i els meus intents d'ajuda.
Per a contar les seues glòries amb llengua fidel,
vosaltres gràcies florens,broteu en els meus versos.

Ara ací, ara allí,l'errant fantasia vola,
fins que algun vell objecte atrau els ulls volanders,
les cadenes deseda dels quals lliguen tots els sentits,
i una captivitat mable envolta la ment.

Imaginació!Qui pot cantar la vostra força?
O descriure la rapides del vostra curs?
Enlairant-vos per l'aire per trobar la brillant estança,
palau celestial dels deus dels trons,
nosaltres sobre les vostresales podem guanyar el vent,
i deixar enrera l'univers que roda.
D'estrela en estrela els ulls de la ment corren,
mesuren els cels i classifiquen els regnes superiors.
Allí d'una ulla da comprenem la poderosa totalita, 
o amb nou mons sorprenem l'ànoma infinita .




















Tot això i més,ho podreu trobar en l'extraordinari llibre  
L'ànima de les negres.Poesia de dones afro-
americanes dels segles XVIII i XIX , 
de Carme  Manuel i Cuenca
professora del Departament 
de Filologia Anglesa i Ale-
manya de la Universi-
tat de València.
Ella n'ha fet 
el recull i la
traducció
d'aquesta joia , editada per Bròquil Ediciions a 
Ciutat de València el 2005.

divendres, 4 de març de 2011

JO



m'agrado jo
però quan sóc en tú 
m'agrado jo 
però quan em miro en tu 
m'agraden les meves mans
però si t'abracen a tu 
m'agrado quan et beso i
et re
segueixo mirant
me com em veus
a travers teu
tot allò 
en tu
que no he vist mai 
de mi



per la trt



                                                                                              
arnaudeguerau
pereserafí 1987
del llibre 
'les hores i el dia'