dilluns, 30 de gener de 2012

DOS POEMES




Perquè la teva indiferència no em fa por
i qui té més a perdre sóc jo, no et demano

ni un bes, ni una abraçada, ni un somrís,
ni l'atenció que jo no et vaig donar llavors.

Perquè qui té més a perdre sempre seré jo,
i la teva indiferència  no em fa por ( que li

tinc pànic amor ) no et demano res d'això,
potser  tan sols una mirada, una paraula

escoltada, ni que fos mal dissimulada
per la indiferència del teu cor.



Petra Rau

 Voldria ser un estrany en mi i
 mirar-me de lluny com em mires
 tu.

 Voldria ser un estrany per mi, i
 conèixer-me d'enfora com em
 coneixes  tu,

 llavors així seria un poc més tu
 que no pas jo.Voldria veure'm

 com em veus i sentir-me com
 em sents.Voldria saber-ne com

 en saps de tot allò que no conec i
 és meu voldria saber-me com em

                                           saps tu.




  
   Diversos
   versos
   dispersos
   d'
   amor
   anònims 
                                                      aDg
   Imatge de
   Petra Rau
   http://www.rau-art.com/.

                                                                                                      ThankYou, Petra

dissabte, 28 de gener de 2012

CRÒNIQUES. Bob Dylan





Vaig néixer a la primavera del 1941. La Segona Guerra Mundial ja feia estralls a Europa, i Amèrica hi entraria aviat. El món esclatava a trossos i el caos rebia tots els nouvinguts amb un cop de puny a la cara.Si havies viscut pels volts d'aquesta època o bé ja hi eres ben viu, podies notar com s'acabava el món i en començava un altra de nou.Era com retardar el rellotge fins el moment en què aC va esdevenir dC.Tots els nascuts al meu temps formaven part dels dos.Hitler,Churchill,Mussolinbi,Stalin, Roosvelt, figures excepcionals, d'una mena que el món no tornaria a veure, homes que confiaven en les seves pròpies resolucions, per a bé o per a mal, cadascun d'ells preparat per actuar sol, sense fer cas de l'aprovació de ningú, sense fer cas de les riqueses o de l'amor....tots ells regien el destí de la humanitat i esàven reduint el món a un munt d'enderroc. Descendents d'una llarga dinastia d'Alexandres i Julis Cèsars, Genguis Khans, Carlemanys i Napoleons, es repartien el món com si fos un menjar d'allò més exquisit.Tant se valia que es pentinessin amb la ratlla al mig o que es cofessin amb un casc viking : ningú no els contradia i era impossible de passar-hi comptes. Rudes bàrbars que s'escampaven  impetuosament de cap acap del planeta i imposaven les seves pròpies idees sobre geografia.
      El meu pare havia agafat la pòlio i això el va mantenir al marge de la guerra,però tots els meus oncles hi havien anat i tots van tornar amb vida.L'oncle Paul, l'oncle Maurice, Jack, Max, Louis , Vernon i altres havien marxat a les Filipines, Anei, Sicília, el nord d'Africa, França i Bèlgica.
En van dur records i obsequis : un portacigarrets japonés de palla, una bossa per el pa alemanya, una tassa esmaltada anglesa, unes ulleres protectores, un matxet anglès, una pistola Luger alermanya...tota mena de fòtils. Van tornar a la vida civil com si no hagués passat res, mai no van dir ni una paraula sobre el que havien fet o el que havien vist.

El 1951 jo anava a l'escola primària.Una de les coses que ens ensenyàven a fer era amagar-nos  i resguardar-nos sota els pupìtres quan sonava l'alarma antiaèria perquè era possible que els russos ens ataquessin amb bombes.També ens deien que els russos podien llançar-se amb paracaigudes sobre la ciutat en qualsevol moment.Aquests eren els mateixos russos al costat dels quals havien lluitat els meus oncles, braç a braç , tan sols uns quants anys enrera.Llavors s'havien convertit en monstres que vindrien a tallar-nos el coll i incinerar-nos.Resultava estrany.però.Viure en un clima de por com aquell priva d'esperit els nens.Una cosa es tenir por quan algú se't planta al davant amb una escopeta, i una altra cosa és tenir por de coses que simplement no són reals.Però hi havia un munt de gent que es prenia aquesta amenaça seriosament, i això se t'apagava.A l'escola vaig tenir els mateixos mestres que la meva mare. Eren més joves al seu temps i mes vells al meu. A la classe d'història americana, ens ensenyaven que els comunistes no podrien destruir Àmerica tan sols amb fusells o bombes, sinó que haurien de destruir la Constitució, el document sobre el qual es fomentava el país.Tan se valia, però.Quan les sirenes del simulacre callaven, havies d'estar ajagut sota el pupitre de boca aterra,sense moure ni un muscle i sense fer cap soroll. Com si això et pogués salvar del bombardeig.L'amenaça de l'aniquilació era una cosa terrorrífica. No sabíem què havíem pogut fer perquè ningú es poses tan furiós.Els rojos eren per tot arreu, ens deien, i assedegats de sang. On eren els meus oncles, els defensors del paíos? Estaven ocupats guanyant-se la vida, treballant , cobrant el que podien i fent-ho durar. Com podien saber el que passava als col.legis, quina mena de por s'hi estava suscitant ?

La cursiva es meva




Chronicles Vol 1
Bob Dylan 2004
Traducció  Toni Cardona
Global Rhythm Press S.L

dijous, 26 de gener de 2012

Las pulsaciones de tu corazón

de Roberto Bolaño 








La Belleza.Tema de composición.
Una muchacha abre los ojos, se levanta,
abre la ventana, sale al patio.
En el patio hay hierba y rocio y basura,
hay ruedas pinchadas, roídas
por ácidos, esqueletos de bicicletas,
grandes trancas podridas en el suelo.
La Belleza. Tema de Composición.
La muchacha sale de la oscuridad
al patio, camina
tres o cinco pasos en dirección
a la cerca, levanta
los brazos, un escalofrio
la sacude, junta
las cejas en un gesto de disgusto,
se pasa el dorso de la mano
por la cara, vuelve
a la casa. La Belleza.
Tema para una franja.
Un pedazo de algo
iluminado por una cosa
parecida a la luz.
Pero que no es luz.
Algo parecido al gris,
siempre que el gris fuera luz,
o que la muchacha
estuviera un poco más quieta,
o que pudiéramos ordenar por bloques
el granito y las arpilleras.
Tema de composición.La Belleza.
Un momento bucólico.
Todo el desorden se cuela
por una figura llamada muchacha.
En ella hay dos o tres cosas
-dos o tres islas -
negociables. Pero no
la razón o el desncanto.
Pese a todos los inconvenientes:
un paisaje sólido.
La muchacha pone agua
en la tetera a calentar,
se sienta sobre una silla de paja
y mientras espera
tal vez piense
en la luz que se mueve
ganando y poniendo baldosas.
La Belleza no suspirará : querrá verlo
todo. Pero los regalos y la paciencia
son para ella:
cauce inevitable.
Tema. Espacio donde los ojos luchan.
Espacio, palabra, donde los ojos
imponen su voluntad.
La muchacha sale al patio.
La muchacha toma té. La muchacha
busca los terrones de azúcar.
A través de ese espejo ella busca
las colinas con crostas de bosques verdes,
oscuros, los mas distantes casi azules.
Tema de Composición. El Oxígeno.
Prepara sus arpilleras.Se sienta.
Hay rocas redondas como bacinicas.
Tomaté té. Remoja
la taza en un lavoratorio de porcelana
que esta sobre una banqueta de madera
sin desbastar. Bebe agua.
Luego bebe té.
Mira la lejania.nubes.
Junto a ella emerge el esqueleto
de una bicicleta,
oxidado, pero firme aun el cuadro.
Tema de Composición.Una bicicleta
que es la Belleza y no la muerte.
No la amante salvaje
-la muerte-
corriendo por las calles
del sueño
simplemente porque ya no queda nada
por hacer.No los golpes en la puerta de la cabaña abandonada.
La muchacha bebe té, lava
el vaso en el lavoratorio, tira
el agua en el patio.
Luego entra en la casa
y tras un instante sale
con una chaqueta de lana
sobre la espalda.Como una santa
atraviesa la cerca
y empieza a diluirse
entre los abrojos y la hierba alta.
Ése es el tema de la composición:
la Belleza aparece, se pierde,
reaparece, se diluye.
Al final sólo escuchas
las pulsaciones de un pozo,
que es tu corazón.




No enfermarse nunca         Perder todas las batallas
Fumar con los ojos entornados y recitar bandos provenzales
en el solitario ir y venir de las fronteras
Esto puede ser la derrrota      pero tambien el mar
y las tabernas        El signo que equilibra
tu inmadurez premeditada y las alegorias
Ser uno y débil y moverse






Roberto Bolaño
La Universidad Desconocida
Anagrama
Barcelona 2007
Ultim recull de poemes , recopilats per el propi autor

dilluns, 23 de gener de 2012

O TELL ME TRUTH ABOUT LOVE

DIGUEM LA VERITAT SOBRE L'AMOR



Some say that love's a little boy,
          And some say it's a bird,
Some say it makes the world go round,
         And some say that's absurd,
And when I asked the man next-door,
         Who looked as if he Knew,
His wife got very cross indeed,
          And said it wouldn't do.

          Does it look like a pair of pyjamas,
                 Or the ham in  a temperance hotel ?
          Does its odour remind one of llamas,
                 Or has it a comforting smell ?
          Is it prickly to touch as a hedge is,
                 Or soft as eiderdown fluff ?
          Is it sharp or quite smooth at the edges ?
                 Or tell me the truth about love

Our history books refer to it
          In cryptic little notes,
It's quite a copmmon topic on
          The Transanlantic boats,
I've found the subject mentioned in
          Accounts of suicides,
And even seen it scribbled on
          The backs of railway-guides.


           Does it howl like a hungry Alsatian,
                    Or hoom like a military band ?
           Could one give a first-rate imitation
                    On a sawor a Steinway Grand ?
           Is its singing at parties a riot ?
                     Does it only like Classical stuff ?
           Will stop when one wants to he quiet ?
                    O tell the truth about love.


 I looked inside the summer-house;
                  It wasn't ever there:
 I tried the Thames ad Maidenhead ,
                  And Brighton's bracing air,
 I don't know what the blackhird sang,
                 Or what the tulip saud;
 But it wasn't in the chicken-run ,
                 Or underneath the hed.


                 Can it pull extraordinary faces ?
                     Is it usually sick on a swing ?
                 Does it spend all its time at the races,
                      Or fiddling with pieces of string '
                 Has it views of its own about money ?
                       Does it think Patriotism enough ?
                 Are its storiews vulgar but funny ?
                       O tell me the trth about love .











Algu diu que l'amor es un noiet,
algú que és un ocell,
algú, que fa que el món camini dret,
algú, que és molt mesell,
i si ho pregunto al'home del costrat,
que sembla intel.ligent,
la seva dona afirma amb crueltat
que ell, de fet, no hi entén.


Serà potser l'amor com un pijama,
o com el pèrnil dolç d'un restaurant tronat ?
El seu recorda el d'una llama,
o té un perfum sofisticat?
Punxa, en tocar-lo, com una basdissa,
o és flonjo i tou com l'edredó ?
O bé és dur i a les vores s'arrissa ?
Digue'm la veritat sobre l'amor.

Als manuals d'història hi surt en certes
notes de quatre mots.
És tema de conversa a les cobertes
de tot els paquebots.
L'he vist tractat per suïcides
en un relat intens,
també guixat de totes mides,
a les guies de trens.

Udola com un gos afamegat ?
És com fanfara que s'afua ?
El pot imitar bé un aficionat
en un Steinway de gran cua ?
Quan canta en una festa, perd el fil ?
Només li agrada el to menor ?
Sap estar quiet, si un vol estar tranquil ?
Digue'm la veritat sobre l'amor.

L'he buscat a la casa d'estiu,
i allà, i és rar, no hi era.
Regiro Maidenhead, a vora el riu,
Brighton per primavera.
No sé què ha cantat la merla.
la tulipa què ha dit.
Al corral no en veig ni una esberla,
tampoc a sota el llit.

Pot fer tota mena de xeres ?
Sol marejar-se al balancí ?
Es passa el dia a les carreres
o rasca i rasca el violí ?
Té opinions sobre l'economia ?
És patriota de debò ?
És divertit ?Té un punt de grolleria '
Digue'm la veritat sobre l'amor.








W.H.AUDEN
del recull de poemes,
Digue'm la veritat sobre l'amor
Traducció de
Narcís Comadira









Wystan Hugh Auden, va néixer a York, Anglaterra, el 21 de febrer de 1907. Després d'estudiar a Oxford va viure un any a un barri obrer de Berlín.Al tornar a Anglaterra, va treballar com a mestre d'escola. Els poemes d'aquest recull els va escriure entre1932 i 1939.Alguns van ser escrits per ser musicats per Benjamin Britten i cantats per la soprano Hedli Andeerson.

Auden es va traslladar a Nova York el 1939, i va esdevenir ciutada nord-americà el 1946.Del 1941 al 1945, va ensenyar en universitats americanes.A partir del 1948 va passar els estius a Itàlia,fet que el va inspirar per escriure alguns dels seus poemes mes brillants.Al 1972 va tornar a Oxford.Morí  a Viena el 29 de setembre de 1973.

















diumenge, 22 de gener de 2012

Valldoreix

























De vegades ens preguntem,
 perquè ens vàrem enamorar, 
si per molt que ens enamorem 
també morirem .  Sempre 
sempre morirem.   Dia a 
dia  morirem.  Glop a 
glop   full a full  boca a 
boca. En llavis  closos 
ulls difosos. Tu bé saps però, 
que si volem viure  viurem.  

Desarem les emocions  
         viurem 
                   veient
                                arbre
                                             fulla i
                                                           vent




El dia i les hores. 
Valldoriex 1998
aDg