dimarts, 28 de gener de 2014

L'EIVISSA de M.VILLANGÓMEZ LLOBET ( quatre poemes )




foto
'Bicis'
Francesc Català-Roca
Carer Bartomeu Rosselló 
Eivissa Anys 50'




S'Arany

L'aire entre els penyals
dura fúria abriva,
o als seus peus s'estén
clara i fugitiva.
Veles entre illots,
joia a la deriva !


Tu, ben aclofada
als ossos del món
illa, un bocí fora
i el més gran , pregon.
L'horitzó , de rutes.
L'arrel, fins a on ?

Alta vila en rocs
tota redreçada,
pedra de fonaments,
pedra a la murada,
la torra entre els cels
pedra encibellada.

Del portal a l'ona,
flors de tomaní.
L'estiu i la bria
surten a camí.
Romp als ulls encesos
tot l'esclat marí.

S'Arany, per al bany,
ran del mar s'esbalça.
Mar blau , mar verdós,
l'oneig lluu, s'encalça.
Escumes amb sol,
blanc esquitx que s'alça.

Només pedra i aigua
Entorn del cos nu.
D'una al'altra - bella 
corba, vol segur-,
l'ardor que escabusa
i la lum s'enduu.

Decreació digitals ditades,
i en record mullat
tendres alenades.
Noves joventuts
en noves onades !





                                                                                   (*)


Ses Feixes



Aigua i terra en abraçada
inextricable i fecunda,
humanitat que els camps inunda
subtil i quadriculada,
conreus de verdor ofegada,
nivell de feina i tanquil.la
aigua negrosa que asila
la granota fugissera.
I munta el cel la palmera
per saludar naus i vila.





dona al Sol
Eivissa anys 60'
(*)


S'Hort Nou


A sol ixent de la vida
- vels de broma, encís del nou -
trobo la imatge adormida
de les feixes de S'Hort Nou.


Allí, quedaren quietes
sota la tarda d'avui,
fragmentàries i secretes,
amb l'infant dispers que fui.

¿Quina orella escoltà, aguda,
somnolents cruixits i el torn
del caduf, amb l'aigua muda
del fons vessant-se a ple jorn ?

¿Quin fou l'esguard net que obria
el vol, dels ocells pintats,
i l'alta ploma escollia,
no la presó dels filats ?

¿De qui el peu que s'enonsava
als recs perduts dins el temps,
i l'olfacte on arribava
l¡olor de la flor i dels fems ?

¿Quina la llengua golosa
del raïm que va abaixar
de la parra esponerosa
una bondadosa mà ?

Aquella mà treballada 
que ens oferia, algun jorn
coques de pa i sobrassada,
calentes del crem del forn.

¿Quins els jocs, la lleugeresa,
la confiança infantil,
en venir el fred i l'empresa
del embotits i pernil ?

La gent que fa i no rondina,
l'acudit que va rodant,
el bacó que hom esbocina,
i aquell al.lotet vacant

que al matí prou s'al.legrava,
i a la tarda sense excés,
i al llarg sopar s'enutjava
i ja becava al regrés.


Feixes de mostra abundosa,
casa blanca, llargs parrals,
safareig d'aigua verdosa,
jardinets vora els corrals,

sou marí aquí i a una primera
imatge que ja no es mou,
potser més amplia i lleugera,
més vertader i nou Hort Nou.





dels poemes 
de 
La Mar i el vent
del llibre
La Miranda
1958








Kafehhauss
foto

Carrers de la Marina


Això era la terra , l'aiguamoll tal vegada.
S'alcen dins l'ombra uns últims edificis.
S'estén l'asfalt al poble a poc a poc.
Hi ha grises voravies,
tertúlies de cadires entorn de les tauletes,
alguns aparadors il.luminats,
els cartells del cinema,
el meu passeig enmig d'atapaïdes arnes.
Veig flors, arbres urbans
que amb tot em fa pensar en el bosc.
Al cap d'un carrer hi ha la mar,
el racó de mar que és un port,
però sols ho sabem pels tres pals d'un veler, 
enllà dels quals s'aprofundeix la fosca.
modestament elèctric és el vespre,
però de vells estels voltant aquest redol
municipal, aquest meu poble 
cada any un poc més nou,
i alhora sempre un poc endarrerit.
I vaig avui entre coses dels homes
amb una estranya simpatia
i una flonja comoditat.
¿Diré que escolto la cançó
plaent i vulgaríssima
que ens imposa un cafè des del seu altaveu ?
No sóc ben sol amb tots aqueixos passejants,
ni als altres ni a mi em demano massa,
em deixo anar una mica a la ventura,
fins amb una modesta, lleu exaltació,
fins amb un punt de discreta tendresa.
I àdhuc arriba- folla riquesa - un aire verge,
que aquest si no és obra dels homes,
un aire que ha rasat damunt la mar i els camps.
I amb aquest aire ve tota la primavera,
la primavera que envaeix el poble
davall d'alguns estels avergonyits
i entre les noves fulles tremoloses
que comuniquen amb la terra
- la vella mare - ocultament. 


Dels poemes 
Geografia Humana
del llibre
Declarat al Vent
1962











Santa Eulària des Riu
Illa d'Eivissa
1962 
(*)





Marià Villangómez i Llobet

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Ciutat d'Eivissa 
1913-2012






(*)

aquests 
quatre poemes són per la 
Line,  l'Oscar, en Raul i en Gabriel 
-  quatre estrelles fugisseres  -
que me van mostrar 
l'Eivissa que jo 
des
coneixia



(*)
imatges trobades a la xarxa
d'origen desconegut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada