dissabte, 5 de febrer de 2011

ARRELS NÒMADES (2) Al Ahuar, els aiguamolls del sud de l'Iraq

En aquest passeig autobiogràfic, que ens proposa en Pius Alibek en el seu marevellós llibre Arrels nòmades , que com en un retaula naïf de colors clars i nítids i, amb veu transparent i pròpia, a travers d'un adolescent, ens submergeix en una atmofera pròxima i llunyana alhora,on hi trobem l'amor, l'al.legria,la tendresa i la ràbia, la força i l'honor, la determinació i el coratge d'una gent i la història bimilenàriade tot un poble. La melancolia més que la tristesa per un país ja inexistent , d'un Iraq desaparegut i la curiosia aparença que et queda, en la gran similitud i semblança entre aquell Iraq dels anys seixanta  i setanta i l'Espanya de la mateixa època.

En fí,un llibre molt entretingut, amè i interessant ,on t'hi trobes coses tan colpidores com el dràmatic i trist destí dels aiguamolls del delta del Tigris i l'Eufrates i tota la seva gent :

 



'Al Ahuar , els aiguamolls del sud de l'Iraq,era un lloc únic, aïllat i màgic.Grans extensions d'aigua,jonc i canya.Búfals,senglars i un nombre incalculable de tot tipus d'aus i peixos.Els habitans dels aiguamolls conservaven la puresa de l'indomable Enkido i la valentia de l'altiu Gilgameix.Vivien en total harmonia amb el seu entorn natural.Pescaven amb arpó i caçaven just el que necessitaven per menjar.Construïen les cases amb joncs i canyes. (.... )


Mai ningú no havia aconseguit doblegar-los o conquerir el territori verge dels habitans dels aiguamolls.Ni tan sols els britànics, amb els seus canons, a principis del segle XX.S'hi van enfrontar amb el miguar, un bastó d'uns cinquanta o seixanta centímetres de llarg, cobert en un extrem amb una bola de quitrà dur.Agrupaven el seu bestiar, ases i búfals, els cobrien l'esquena de quitrà fresc, hi calaven foc, els empenyien contra els soldats britànics i, corrent darrera del bestiar, els atacaven sorgint com diables des del foc, amb el miguar alçat.


Als anys vuitanta i en plena guerra Iraq-Iran, Saddam , aconsellat per no se sap per quin dels seus maleïts aliats, va decidir destruir els aiguamolls, que s'havien convertit en l'amagatall dels fuigitius contraris a la seva dictadura i d'alguns infiltrats iranians.Va bomberdejar la zona insistinment, però va ser inutil.Aleshores, va enverinar les aigues tot eliminant-ne gran part de la fauna.Després , va ordenar llençar cables d'alta tensió a l'aigua i , com a solució final, va construir una presa quilomètrica de terra per tallar el curs de l'aigua del Tigris i l'Èufrates, que alimentaven els aiguamolls.Els descendents dels sumeris i acadis van haver d'abandonar la seva mil.lenaria terra i buscar refugi allà on fos.Si encara quedava algun racó que s'havia salvat de la destrucció de Saddam, els aliats el van rematar contaminant-lo amb urani empobrit durant la guerra del Golf,i Saddam durant bombardejos i atacs sistemàtics durant el període d'embargament, es va asssegurar que la zona restes inhabitable.
     Amb l'exode del poble dels aiguamols hem tornat a perdre part de la nostra humanitat.Una humanitat que  hem anat abandonant gradualment al llarg de la nostra existència. Molts , a títol
personal, han sacrificat les seves vides intentant salvar la humanitat, però l'hem anat asfixiant com a col.lectiu, obrint-ne les ferides amb cada individu i cada poble que hem aniquilat, amb cada paisatge i cada llengua que hem esborrat en nom  de la religió, la civilització i, avui dia, en nom de la democràcia.
  Religió, civilització i democràcia ;tres invents de l'home per reafirmar la seva absurda superioritat, satisfer la vanitat i justificar l'egoisme i la cobdícia.Una llarga lluita per aconseguir, el trist resultat, de ser superiors als altres.No importa qui aniquili a qui, en aquest instant.Els papers canvien  quamn l'arma canvia de mans.Pocs homes tenen la valentia de proclamar el dret a matar perquè són els més forts, en lloc d'amagar-se darrere justificantsdivins o nobles.Un dels eus professors em va dir un dia , probablament citant un conegut pensador :'Des que els reis han deixat de jugar-se la vida al capdavant dels exercits, les guerres les fan covards asseguts als despatxos '.




Pius Alibek
Àrrels nòmades

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada