diumenge, 26 de febrer de 2012

SIRENES JAPONESES













    Per a les noies joves de l'illa, el començament de la temporada de busseig és una mica
    com passa a l'época d'examens a l'escola que els alumnes es trastoquen i estan força
    nerviosos.Quan tenen set o vuit anys, elles comencen a aprendre la tècnica del busseig,
    a través d'un joc que consisteix a disputar-se una pedra al fons del mar. De forma natu-
    ral el sentit de la rivalitat les estimula a millorar la tècnica. Un cop ja ho han triat com a
    ofici seu, i el joc capritxós es converteixen en una tasca severa, totes les noies comencen
    a tenir por i cada primavera solen desitjar que l'estiu trigui a arribar.La fredor de l'aigua,
    la dificultat d'aguantar la respiració, l'angúnia inexplicable que experiment quan l'aigua pe-
    netra a través de les ulleres submarines, la por i l'apatia que solen tenir per tot el cos quan
    els falten nomes uns centimetres per arribar a tocar una orella de mar, les diferents  classes
    de ferides, el tall que les petxines de vores agudes els fan als dits quan dones un cop de peu
    al fons marí per pujar a la superfície, la pesadesa tremenda que senten després d'haver estat
    submergides més del compte....Totes aquestes sensacions s'aguditzen cada vegada més cada
    cop que les recorden.La por s'intensifica per  la repetició memorística en el pensament.(....)







         Tot això no passa amb les bussejadores més grans i casades.Elles, cada cop que pugen a la superfície, canten en veu alta,xerren i riuen molt..Per a elles no hi ha un límit clar entre la feina i l'esplai.Les joves se les miren pensant que no seran mai com elles, però al cap d'alguns anys, un dia se sorprendran trobant-se enmig de les bussejadores veteranes i alegres, com si res.

                                                    


                                                    

       Al voltant de la foguera , les bussejadores guaudien del descans de mig dia xerrant i rient de forma molt animada.La sorra encara no era tant calenta com per cremar les plantes dels peus.L'aigua era freda , però no tant com per sentir la necessitat de posar-se una jaqueta de cotó embuatada i escalfar-se al foc tant bon punt sortien de l'aigua.Totes reien i parlaven en veu alta, i exhibien orgullosament la nuesa dels seus pits.
      Algunes els sostenien amb les mans.

          -No no, així no s'hi val. Si te'ls aguantes , pots fer que semblin més grans del que són.
          -Que dius ara ? Els teus sí que encara que els sostinguis amb les mans no poden semblar més grossos.
          Totes van riure, competien per veure qui tenia els pits més ben formats.

           Tots els pits estaven ben bronzejats i els mancava el misteri de la blancor.Naturalment les venes no es transparentaven.La pell dels pits no semblava pas més especialment que la de les altres parts del cos.En canvi era cert que el sol havia conformat, sota la pell bronzejada, una capa mig transparent, llustrosa com la mel. Els mugrons i el cercle que els envolta no es destacava pas gaire de la pell dels pits, tot confós com un to fosc, i no insinuaven per a res cap plaer secret i humit.
          Entre aquell estol de pits agrupats al voltant de la foguera, n'havia que ja s'havien tornat flàccids, o n'hi havia que s'havien assecat i endurit, i que tenien els mugrons com un parell de panses, una reminiscència del seu passat esponerós. En general , però, els músculs pectorals ben desencvolupats sostenien bé la pitrera pesada, encastada al pit ample, sense deixar-la penjar flàccidament. Allò era un senyal que tots aquells pits havien  crescut sota la llum del sol, com unes fruites madures que no coneixien el marciment....
           Una bussejadora  jove s'amoïnava perquè els seus pits eren d'una mida poc equilibrada. La va consolar una vella que ja havia perdut el sentit de la vergonya, dient :
            -No hi pateixis, aviat algun jove mascle t'ho arreglarà, acaronant-els com cal.

          Totes van riure, però la noia encara preocupada,  va preguntar.

            - De debò avia Oharu ?
            - I tant que sí ! Coneixia una noia com tu, però quan va tenir xicot, de cop es seus pits es van equilibrar ben bé.


     La mare d'en Shinji estava orgullosa dels seus pits, encara eren prou joves.Es conservava millor que qualsevol dona casada de la seva generació. Durant l'estiu, els seus pits sempre miraven al sol i n'absorvien directament l'energia inesgotable, com si no aconseguissin  la set d'amor i la duresa de la vida quotidiana.
     No sentia gaire enveja dels pits de les noies joves.Però n'hi havia un parell que suscitaven l'admiració, no solament de la mare d'en Shinji, sinó de totes les bussejadores.
      Eren els pits de la Hatsue.

    Era el primer dia de la temporada que la mare d'en Shinji sortia de busseig. Per tan era la primera ocasió que ella tenia per veura la Harsue. Després d'aquell dia en que li havia llençat a la cara unes paraules violentes, l'havia vista i saludada amb els ulls, però no havia tingut ocasió d'enraonar amb ella, en part per la Hatsue no era una noia gaire xerraire.De fet, aquell dia, totes dues estaven tan ocupades que no hi havia gaire oportunitat per intercanviar alguna paraula. En tot cas , les dones majors sempre monopolitzaven el dret d'adressar-se a les més joves, fins i tot en una avinentesa tan informal com aquella mena de competició de pits.Ara , la mare d'en Shinji, que no havia oblidat del tot aquella experiència desagradable, no tenia perquè entaular-hi una conversa.
    En tot cas, veient els pits de la Hatsue, qualsevol es podria convèncer que el rumor malciós sobre ella i en Shinji s'havia de fondre com un terrós de sucre. Qualsevol dona que hagués vist els seus pits no podia continuar sospitant d'ella. Aquells pits no podien ser  els d'una noia que havia tingut rela-cions sexuals amb un home. Eren uns pits com poncelles i hom es pòpdia imaginar com en serien de bells quan florissin.

     Entre els dos puigs que sostenien dues ponselles de color rosa  hi havia una vall feta de pell ben bronzejada, però sense perdre la delicadesa, , la llisor , i una mica la frescor, com si fos una vall de principi de primavera.No és que els seus pits anessin endarrerits en el creixement, comparats amb els seus membres desenvolupats de forma impecable.Simplement, els promontoris encara amb un punt de duresa, semblaven a punt de despertar-se del son, només els calia el toc lleuger d'una ploma, o una carícia d'una brisa suau.


        A més a més, els pits d'aquella noia verge i sana tenien una forma  indescriptiblament bella. Quan una vella encuriosida li va tocar el mugró amb la mà aspra, la verge va fer un salt espantada.

 Tots esclataren de riure.
- Àvia Oharu, has comprès ara el que senten els homes ?








La vella, fregant-se els pits plens d'arrugues, va dir en una veu estrident :
-Què dius ara ? Son com uns préssecs verds.Els meus son més ben adobats i tenen un gust deliciós.

La Hatsue va riure i va sacsejar els cabells.Un trós d'alga verda transparent va desengantxar-se dels seus cabels i va caure sobre la sorra brillant.








extracte d'un capítol de
La remor de les onades
Ara llibres
traducció
joaquim Pijoan i Ko Tasawa


de Yukio Mishima


tòquio
1925-1970


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada