dimarts, 1 de maig de 2012

els cossos ardits

  




de les cançons d'amor de quan érem , 
  
  
je suis venu te dire

que je m'en vais

sergegainsbourg





La
jo
celine i
jo


en
altres
dies i nits.
en altres
llits de
cossos ardits.
en  llençols
plens d'es
trips i matins
de sols i auguris
enlluernant
diurnes carns i
blanques mans.
entrellaçats en dits  i
crits
d'abans
pot
ser vàrem
saber
trobar
el          
 s
nostre 
  s
desitj    
 os
romput
 s
entre
el dia i la nit
quan tot
ja i
encara
no
comença i s'acaba.

ara
però

la
jo
celine i 
jo

ballàvem

plegats al compàs
d'una
trista melodia
auxarmes et caetera o era relax babybe cool o marilou reggeae dub o no se qué de què de la perruquera i el narigut del gainsbourg caçons i melodeies  que no sentíem ni enteníem
per
què
tan ella
com
jo
                                        la jo
                                        celine i
                                        jo 
in
tuíem
com tot
ja
s'acabava
finit
el neguit i
tot l'ardit
molt abans
de començar
era la fi
sense principi
s
la nostra fi
sense
haver estat
i jo
sentia
com
per
darrera
la seva
mà freda i austera
seca i humida
àgil i rèptil
trepava i
em
re
corria
re
lenti
da i
sargantana
carinyoses
pessigolles
cruels
distàncies abissals
suaus cal
freds d'hivern
en tardó
ressentida
i
el meu clatell
verge
endivinava
premonicions i
decepcions
derrota
debacle i cataclisme
i com
per sempre i més i
en
un futur
més pròxim que llunyà
se m'allunyava
la seva mà ja
im
pos
sible.
hi
veia l'im
passible curs dels
fets i ella a
prop del meu
oïde sord
com
m'allunyava
dels llits des
fets els cossos
inquiet
s
d'una nit
de tota la nit de somnis
conjugals
com jo l'havia imaginada
de
fet in
tuït i sentia
els re
trets
surgits
de  la rancúnia
trets de
l' in
terior
una veu
la veu
que
              em
deia
a cau d'orella
connard connard...de mec, qu'est ceq' tu a fais ?
i una  llàgrima
seca
d'orgull i
altiva
re
galima
va
galta
a
vall
pàl·lida i
rimel
a
baix i
coincidia
en
ulls verds
i pestanyes negres
com
baixa
va
lenta i solitària
llagrimal
de sal i sorra d'arena grossa
del primer llavi al primer llavi
prim i sensual
de roig i carmesí de cannes o besançon de  la rivière a frejus de niça a toulon
més natural que aquell pinar que ens havia aixafat la nit com menystrual vermell quasi im
previst a
jardinat i dolorosa sang
d'extranys perfums d'altres països
des
coneguts i  llavors
ens vàrem besar                                           bé         ella  em va besar
freda i trista                                                  os
tots dos presos i em
pesos pel pès de l'in
fortuni i la des
confinaça
molt més jo que no pas ella
jo
celine
i
d'ella
naixeria
el menys
preu
que duraria fins al final del meu mal
estar en aquella casa

                                                  quin trist bagatge
                                                   quin trist paper  et vaig haver de jugar ?

i se'n va anar i allà a baix em va deixar amb tots els altres
sol
          tot
sol
amb tots 
          els altres  
         altres
des
com
passats
des
control.
lats
aliens
del tot
allunyats
del tot
de la nostra
des
gràcia
del nostre
trist
destí
i
abandó
nat
s

oh
perdó !
jo
celine

minuts

abans
jo
li havia
es
quinçat
es
parramat
es
pa tacat el cotxe
per un barranc de les valls aquelles dels alps estrellats esclatat la seva única i vella locomoció
en un arbre inesperat i innecessari perduts llavors en mig del bosc en mig d'un no
res d'un no
lloc
allà en un bosc alpí de pi avet i arbust robust
entre el dia i la nit
quan en cara no som ni ànima ni tenim el cos
ardit i el pit ardent
 esperant per anar un llit
si és el teu
jo
celyne
millor  i jo ja estabornit des
prés de dir
quatre bestieses i tu
no fer
ne esment
després de tres
gins
tònics
mal
servits i
més mal beguts en una cantina del village més proper
ella es refia i
em re
fia i me'n
comana la seva intuïció a la meva conducció
i el destí d'una nit en el seu llit compartit
la meva in
perícia va conduir els nostres destins a l'arbre imprevist i  innecessari
poc oportú i  el seu germà thierry                                es deia així ?
va fugir corrents
aterrit
de no sé què de no sé quí
deixant
nos
sols amb l'espant en la tristó i l'abandó en el futur  més absolut i tan in
cert tan per ella com per jo molt més per
jo
que no pas per
ella

la jo

celine i jo

vem decidir seguir l'instint i la por

fent tot el camí junts
i
separats
agafats de les mans
 dins la nit silenci ocult ni una mirada fins a la casa a dins del bosc i
no sé per
què em va sortir llavors aquella cançó del maximeleforestier que deia així
ilt y a une maison bleue  acrochée  a la coline ..on y vienne a pieds
y tot això de les portes obertes i les claus als panys
si
la casa de la celine
que ens havia ofert i obert
sense cap condició i
ara jo
jèia al meu llit  vull dir en el matalàs
al ras de terra arraulit i a
vergonyit en
congit en
un racó
humiliat
mentre els altres tiraven els daus i uns mikados
ufanosos dels seus estats
etílics

vaig pensar
que ja
mai
no podria
tenir
aquell cos
que havia vist
per primer cop
en arribar
al primer plà dels alts
alps maritimmes
La primera visió
de dona
blanca i fresca tota nua en l'herba aquella davant el riu
mentre jeia estesa a terra amb el seu germà ens va saludar a tots
fent tres petons dos i un  i aquell mugró
que havia vist en l'epicentre de lava i
erupció unió i eclipsi
de l'univers
de tota llum volant volant volant
i tant ! Visió
del món única i
possible
com si aquella carn
en ànima estant
aquella dona
natura  tan i
tan  dona i
tan natura jovial i
 al.legre seriosa i
mestressa de tots els
que circulàvem pels seus voltants
fos per mi
                enfí
va ser la meva
primera il.llusió visual
que vaig tenir de les muntanyes
provençals i de les més
altes ambicions
i seduccions en  l'alta provença i ara que
l'havia tingut a tocar
dormia sol i sabia
més que mai
que mai
més
no la tindria i
no
gosaria mai
més
tenir el valor
de dir   li


oh

jo
celine
tu i
jo
tu et
mois
celine

tu viens me dire

que....







i
a l'endemà quan ens vem llevar i vam pujar al jeep del patró que ens duria a la vinya a
a veremar entre terrasses ververejades de gotim i raïm de rosada fresca i l'airet fred de bon matí clar i límpid i cel pre universal de solcs  i freses de sòl encara i pell arrissada i alguna
que altra finestra oberta i el remordiment de la nit passada  vàrem sentir a la ràdio a francenter 
tot sencer i en un francès concís i exquisit per primera vegada els noms  i els mots d'uns llocs
desconeguts  llavors i que encara no sabíem com serien un per un anomenats mes a mes per sempre més dins la nostra memòria col.lectica pedra freda roca forjada i incrustada de vergonya i dol de traïció no viscuda però reviscuda constant insistent reclam de consciència com record de violació fatídica memòria d'una humanitat tant ràpida i canviant i la ràdio insistia i seguia relatant el dolor
que el nostra cervell encara no assimilava  mirant el paisatge dolç i generós de muntanya suau i d'antics sorrals vinyes violades de vi blanc i gosses bordant allunyades  dels vorals d'una carretera cantonal anàvem desxifrant processant imversemblants imatges radiofòniques de foc i sang soldats israelians armats i milicians cristians  falanges afrancesades a cop de metralla entrant amb odi rabiós en uns camps de refugiats anomenats....










                                                                                                                             sabra i xatil.la.


)





a l'alta Provença

tardó de 
mil
noucents
vuitant 
dos


aDg

2 comentaris:

  1. Molt bó ... molt ben explicat ... i com jo hi era , ho puc dir amb certesa . Es clar que cadascú recorda uns detalls i uns aromes i unes imatges , però hi ha sempre coses que la memòria pot compartir amb la memòria dels altres que també hi eren .

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, de veritat,
    recompens i molt que algú et llegeixi, i
    encara més si ho ha viscut i con
    viscut, encara és mmés valuós, i perillós !

    ResponElimina