dimecres, 19 de setembre de 2012

FER-SE A LA MAR ( Herman Melville )

            


  ...    ''Ara bé , quan dic que tinc el costum d'anar en mar quan els ulls se'm comencen a emboirar i començo a adonar-me massa dels meus pulmons , no vull que hom pensi que vaig en mar com a passatger.Car per ser passatger, per força cal tenir una bossa, i una bossa no és més que un parrac si no hi porteu quelcom a dins. A més els passatgers es maregen, busquen brega, no dormen a les nits i, per regla general, no es diverteixen gaire. No, jo no vaig mai de passatger; ni, per bé que estic prou amarinat, no vaig mai en mar de comodor, ni de capità, ni de cuiner. Deixo la glòria i l'honor d'aquests oficis als qui se n' agraden.Per la meva banda, jo detesto els tràfecs, els maldecaps i les tribulacions honorables i respectables, siguin de la mena que siguin.Prou feina tinc en tenir cura de mi mateix, per haver detenir cura de vaixells , barques , bergantins, goletes i tota mena.Pel que fa de anar-hi de cuiner -per bé que reconec que hi ha una glòria considerable en això, car un cuiner és una mena d'oficial a bord d'un vaixell -, doncs bé, no he tingut mai el caprici de rostir galls, encara que, un cop rostit, assenyadaemnt untat i ponderadament salat i empebrat, no hi ha ningu que en parli amb més respecta, per no dir més reverencialment, que jo. Gràcies a les dèries idolàtriques dels antics egipcis envers els ibis rostits i els hipopòtams guisats , podeu veure les mòmies d'aquestes criatures en els seus forns immensos, les piràmides.

               No, quan vaig en mar, hi vaig com un simple mariner de coberta, enfonyat al fons del castell de proa , enfilat al tamboret de sobre-perroquet. Cert, sovint em donen ordres, i em fan saltar de verga en verga com un llagost a un prat, pel maig. I al començament aquestes coses són prou desagradables.Us fereixen l'amor propi, especialment si veniu d'una família establerta d'antic al país, els Van Remsselaer, o les Randolph, o els Hardicanute.I encara més si just abans de ficar la mà al cubell de quitrà, heu estat fent-vos el senyor com amestre rural, i fent que els nois més grans us agafessin por.És un canvi que punxa, us ho asseguro, això de passar de mestre a mariner, i requereix una infusió ben forta de Sèneca i dels estoics per fer-vos capaç de suportar-ho i fer-hi la rialleta.Però fins i tot això passa amb el temps.
                Què hi fa si un vell capità garrepa em mana agafar un raspall i fregar les cobertes ? A quina quantitat puja aquesta indignitat, vull dir pesada segons els valors del Nou Testament ?Creieu que l'arcàngel Gabriel em farà de menys perquè obeeixo i respectuosament aquest vell garrepa, en aquest cas particular ? ¿ Qui no és esclau ? Digueu-m'ho. Doncs bé, per molt que el vell capità em mani el que sigui, per molt que m'aspallissin i m'apunyalin, jo tinc la satisfacció de saber que tot està bé; que tothom, d'una manera o altra, és servit de la mateixa forma, o sigui des de un punt de vista físic o metafísic; i així, l'apallissada universal la rep tothom i cada mà hauria de fer fregues a l'espatlla dels altres, i estar tots contents.
                       A més, sempre vaig en mar, com a mariner   perquè sempre es preocupen de pagar-me per la molèstia, mentre que no he sentit dir mai que hagin pagat ni un sol penic aun passatger. Al contrari, els passatgers han de pagar. I hi ha tota la diferència del món, entre pagar i ser pagat. L'acte de pagar es potser, la càrrega més incòmoda que ens varen tranmetre aquells dos lladres  de l'hort. En canvi ser pagat....hi ha res que si pugui comparar ? L'educada diligència   amb que un home  rep diners és realment meravellosa, si considerem que hom creu tan seriosament que els diners són la causa de tots els mals de la terra, i que de cap manera un home adinerat no pot entrar al cel. Ah ! amb quina alegria ens lliurem nosaltre mateixos a la perdició !
                      Finalment, sempre vaig a mar com a mariner per l'exercici sanitós i per l'airee pur  que hi ha a la coberta del castelld eproa. Car en aquest mon els vents de proa dominen
més que no pas els vents de popa ( és a dir, si hom no viola mai la màxima pitagòrica *), i així, ghaurebé sempre el comodor, a l'alcàsser, rep l'atmosfera de segona dmà dels mariners del castell de proa. Ell es creu que és el primer a respirar aquell aire, però no és així. De al mateixa menera, la comunitat guia els guies en moltes altres coses, i de la mateixa menra els guies ho sospiten ben poc. Però el motiu pel qual, després d'haver ensumat moltes vegades la mar com amariner mercant, ara se'm va ficar al cap d'anar a una expedició balenera, és quelcom que millor que ningú, pot contestar l'invisible oficial de policia dels fats, que em vigila constantment, que em segueix el rastre secretament i que m'influeix inexplicablament d'una manera o altra. I sens dubte la meva  anada en aquesta expedició balanera formava part del gran programa de la Providència, que ja estava dibuixat de molt temps abans.Va arribar com una mena de breu interludi i solo entre representacions més extenses. Em fa l'efecte que aquesta paret del programa devia dir, si fa no fa :


Gran competència en les eleccions per la Presidència 
dels Estatsa Units

EXPEDICIÓ BALANERA PER UN TAL ISMAEL

Batalla sagnat a l'Afganistant



*

herman melville



sol.liloqui
d'Ismael 
a
la novel.la
Moby Dick 
de 
H.Melville

traduït
al català
per Maria-Antònia
Oliver
edicions 62
M.O.L.U.
1984

*
*la màxinma pitagòrica : abstenir-se de mongetes perquè són flatulentes i participen molt de l'alè de la vida 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada