diumenge, 3 de febrer de 2013

SIMFONIA EN BLANC INACABADA : de S'alguer a l'Alguer , viatge d'anada i tornada....passant per Mallorca.

*
pensaments 
( figurats )
d'una mar i d'un estat 
 ( d'ànim )

*






(  dividíem la mar, entre la proa i la popa , deixant la costa a sotavent, i
    d'això, fa tant temps ! )

Quan vàrem atracar
ahir de nou, a l'illa de Sardenya i mentre desemvarcaven els cotxes, 
me'n recordava de la posseidònia, dels crancs inacables , de les estrelles de mar, 
dels eriçons que vosaltres en digueu garoines, de les petxines de Mallorca i els penya-
segats, dels Portals Vells i el Nous, quan corríem pels camps per veure la tele al poble, 
d'abans del cataclisme, d'abans de tots els hotels i totes les urbanitzacions, i tot
es les circumvalacions i totes les autopistes.Abans de que la bellíssima badia de Santaponça ( on tot va començar, i on tot va començar a acabar) ,  esdevingués només 
un sorral més , en reflectir a la mar en la immensa muntanya de ciment ( i ciment armat, quines cares més dures ! ). Una ferida més a l'escorça de la terra, a l'ànima del cor, 
al record i la memòria del fill. Del fill pròdig,  que torna a casa i veu la mare colpejada i en
vellida per la vida, dia rera dia de dolor, colp a colp , murat a murat, dessagnant la terra minsa que les mares ens van deixar ( i és que cada cop quan tombo la Dragonera , venint del nord, cada arribada a cameva, és un forat més al cor, una imatge nova i desesperada de la destrucció humana,  és un edifici més, una cala menys, un cranc mort i una alga des
apareguda, de Santelm a Andratx , nius i nius i eixams de cases empobrides, fins al Cap Llamp i se t'apareix la Mola majestuosa i humiliada - ja no es veuen ni els fars! -).

En tot això pensava ,
quan vàrem atracar a PortoTorres,mentre mirava des
del pont com els estibadors descarregaven els contenidors, hi veia més enllà del port, de les immenses xemeneies, de gas o petroli, un camp de blat ,molt enllà,on els
els núvols retallaven la silueta de CastelSardo i el sol reflectint l'illa de Còrsega, 
aquell dia tan clar de finals de setembre. Recordava com feia anys 
havia caminat per l'illa rodejat de bens i rostolls, arbusts i baladres .
De nou l'olor a atzavara i el renou dels grills,en ple estiu. 
Havíem llogat l'apartamentet aquell damunt del baluard, 
el passeig dels gelats i els gintònics , amb vistes des
de la petita habitació  al mar, del maig furiós i encalmat, 
vistes al Cap Caça, que deia que tan m'inspirava, que tan 
em recordava a la Dragonera i a la silueta aquella de la meua memòria infantil , gravada així en mi, i així se'm va quedar també la Badia ,i  al fons Fertília, i el monòlit feixista i els passeig als vespres pel pinar i el pinar i ....
tornant a casa en  espurnes de desig, des
fermats els cossos des
prés de les copes i del vi en algun restaurantet i
els vestit
s que ens ofegaven i el 
llit i cos
sos nu
sos i tu i
tots dos i u, i la badia i un raig de pluja i el sol i a l'en
demà de mati jo recorria les llibreries de la Ciutat mentre tu dormies,
cercant
cercant
cercant
trobar-
hi el què la inspiració que no tenia, i mai tindré 
( et vaig mentir, i t'ho dic ara que ja
no ets aquí  però et re
cord olor a moll
i calabró a estaca i cal
roig,  a Stintino i la presó que ens van mostrar , 
aquell dia d'excursió )
em salvés d'aquell naufragi. Tu i
els nens tan lluny i 
tan a prop tots 
dos.





Ja salpem de nou.

Sempre anada i tornada . Mar mediterrà :
Que en serà ?  El  capità Italià, em mira  recelós i la tripulació tota,
com de la legió estrangera . I jo un apàtrida, vull dir 
sense cap pavelló. Còrsega a estribord. Instintino a Bavor. 
Sortim del redós de l'illa, i se sent ja, s'ensuma, s'intuieix , 
es flaire el flaire ,com bufa, i avisa com baixa ,
frasqueta i corrents 

LA TRAMUNTANA      

( AIXÍ AMB MAJÚSCULES !)


Cel clar a ponent i sol rogent , pluja o vent : diuen .
Aquí la tenim , amigues i amics i com a udola ! i
Em venent al cap de cop aquells versos 
d' Ausiàs Marc

'fent humils pregs al vent tramuntanal'

:


Des del pont vèiem passar la mar per damunt dels contenidors
que no ens deixaven veure el castell de proa,
agafàvem la mar per
la mura d'estribord i vàrem haver de reduir la marxa
a
dos
mil
voltes, caminàvem a dotze nusos tan sols
tots els calaixos es van obrir de cop, i 
totes les cartes nàutiques van quedar esteses per terra.
El capità li feia recollir 
a un mariner que ens acompanyava al pont 
les coses que anaven una a una mentre anaven caient a terra :
un got de cafè, unes tisores, el paquet de tabac, l'encenedor, uns kleenex 
( lasciare ! lascaire !) mentre inevitable 
ment
tornaven a caure.
Enfonsàvem la proa a 
l'aigua i sortia de nou
com una balena encabritada tornava a caure de cop.I ben
bé ensentíem com si el costellam se'ns
trenqués.Portes i mampares.
Ens manteníem en equilibri 
per uns instants
i mai
mai vàrem canviar 
al rumb
coses de la navegació comercial.



mercant navegant en temporal
1955
de la col.lecció A.Cortès





i lamarlamarlamar... que fa forat i tapa.........ens va acollir de nou fins arribar a port Baixar a moll i adonar-se'n de la realitat. No et trobaria a casa El Govern no ha caigut encara i jo segueixo sent un apàtrida. A Palamós però també em sento com a casa...






                                    
simfonia
en blanc
in/acabada



aDg

*

de 2012
a
2013

*

a
JcB
in
memòriam



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada