Joan Vinyoli
tot és ara i res
Va caure el llamp. Després em vaig alçar
no veient res, palpant formes cremades,
esgavellat, i tu prop meu llampada
també , va decidir
l'últim retorn
des de la roja casa aturonada
fins a la cas negra en mig de l'erm.
No era llarg, però calia
fer-lo per mar, vull dir que separava.
Ens embarcàrem a les roques
en un llagut.
El vell, a popa,
prengué el timó. Les dents corcades, flac,
amb ulls petits mirava llunyanies
sense dir res.
I vam salpar. Tu i jo
molt arraulits, a proa, vàrem veure
les ones fer-se grosses i , bullint,
amuntegar-se negres fins al punt
que l'horitzó no es veia.
Consiràvem
la fosca travessia, l'atziac final :
dir-nos adéu, trencar-nos. acabar
sense esperança.
Però confiats
en el que de nosaltres, amarant-nos,
havíem fet. Encar vivíem
sobrepassats per una
força més gran , com una tramuntana
que em doblegués.
Culpables ? Innocents de tanta
vida viscuda ?
Són aquestes coses
les que esbaladren els feliços pocs
no destruint-los-. Però els forts hi cremen
de totes totes, sens deixar ni cendres,
o solament un rastre
vague de fum perdent-se en l'aire groc.
Joan Vinyoli
Poesia Completa
Empúries Editorial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada