dilluns, 21 d’octubre de 2013

ARRACADES DE CORAL

Korálove Nausnice
Jaroslav Seifert



Tot allò que ens abandona
i s'enfonsa en el passat,
perd pel camí moltes
de les seves qualitats.
El mal empal.lideix, el pecat entra en l'blit,
el vi es torna agre
i els petons que han restat fits sota el cel
esdevenen cançó.


Quan desitjava trobar-me entre els teus braços,
inventava versos.
Caminava per la cambra amunt i avall
i els deia davant la finestra buida.
Oh ! Versos !
No eren gaire destres,
però eren plens de desig exaltat 
i de paraules apassionades.
Amb la mà em premies els llavis
perquè callés,
i apartaves, tossuda,
les teves petites orelles
mentre jo vagava amb la llengua
pels plecs rosats,
com en un laberint.

Solia dormir sobre el cor
i àvidament inhalava el perfum
de pell ardent.
Els somnis que s'atansen silenciosos
i en la fosca s'emparen del dorment
tenien el color dels ulls.

Ereen blaus. I al meu front, lànguids, plovien 
com gotes de lacre,
els corals entelats de les teves arracades.

Avui, quan reposos entre les mans
el meu rostre envellit,
amb precisió, palpo amb els dits
la forma del meu crani.
Mai no havia pensat en ell
ni havia posat el cap entre les mans.
Res no em movia a fer-ho.
I un terrible desig d'existir, ara,
potser sense alegria nio esperança
ni futur
afegeix ales negres
a la por de no existir.


Però quan mori de debò,
des del silenci de la terra
encara rebrà els teus passos, melangiós
el meu amor.







ankazhuravleva




Vscheno , co uz ot nás odchásí
a rppadá se do minula,
postrácí cestou mnohé
ze svých vlastonstí.
Zlo bledne, hrich je zapomenut,
víno kysne
a
polibky, které utkvely pod nebem,
promení se v písen.

Kdyz jsem zatouzil po tvém objctí,
vymýzlel jsem verse.
Chodil jsem po pokoji tam a sem
a ríkal je do prázdného okna.
Ach, ty verse !
Nebyly prílis moudré,
ale byly plné neodbytné touhy
a
vasnivych slov.
Tiskla jsi mi dlaní ústa,
abych mlcel,
aurputne jsi bránila
sva prkvapena ouska,
a ja uz bloudil spickou jazyka
v jejich ruzovych zahybech
jako v bludisti


Spával jsem na tvém srcki
a nenasytné vdechoval vûni
horcké pleti.
Sny, které se kradou potajf
a zmoñují se spáce ve tmê,
mêly barvu tvych ocí.


Byly modré.
A ma mé celo zvolna kanuly
zanzené koály náusnic
jako kapky
pecetního vosku.

Kdyz polozím dnes do dlaní
svou starou tvár
,
pod prsty zfetelnê nahmataám
obrys vlastní lebky.
Nikdy jsem na ni nemyslil,
ani hlavu do dlaní jsem nekladi.
Nemêl jsem proc.
A strasná touha být,
trêba bez sance
pripíná neustále cerná krídla
strachu z nebytí.


Ale az umru dooprady,
i z ticha hlíny
jestë zavzlyká tvým klroküm vstríc
má láska.







Jaroslav Seifert
(Praga 1901-1986 )
és el representant de la primera generació
de literaris entusiasmats per la creació 
de la República Txecoslovaca 
independent.
                                                    La inspiració bàsica 
de 
la seva obra,
                                                    és la nostàlgia de la joventut perduda,
la mort, la inutilitat de la vida, en definitiva, 
una malenconia incurable
                                                         que s'estén com un cercle viciós
de volences, recerques,  i desigs 
que el poeta
mai no podrà apaivagar.
Des d'aquest laberint de pessimisme, però , 
el poeta
                                                               intenta una fugida cap al món
                                                                               de la bellesa, de
                                                                                    l'idil.li i del paradís......







del pròleg 
de 
Mònica Zgustová
al llibre
'El crit dels fantasmes i altres poemes'        
Edicions del Mall
edició bilingüe
Sant Boi de LLobregat
Baix
 Llobregat
Països Catalans
1984.



traducció del Txec de 
M. Zgustová                                                       
                                                          


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada