dijous, 3 d’octubre de 2013

dues dones (diàlegs )





foto
d'
Anka
Zhuravleva



...)
         Rosetta va fer una cosa que no m'esperava. Riure. Va riure d'aquella manera forçada,però va riure. Digué que Nene tenia raó: els homes són uns infants, els artistes dues vegades infants. No calia esforçar-se gaire a conèixer Loris, molt menys que a deslliurar-se'n.
-  Jo no hi crec, en aquesta història dels infants-li vaig dir-. Els homes no són uns infants. També creixen tots sols.
               De nou Rosetta tingué una sortida que no m'esperava                    
- Embruten - va dir-. Embruten com els nens. 
- Com embruten ?
- El que toquen. Ens embruten a nosaltres, embruten el llit, la feina que fan, les paraules que diuen....
               Parlava convençuda. No estava ni tan sols irritada.      
 - La diferència és aquesta- digué-, els nens no s'embruten sinó ells mateixos.
 - Les dones no embruten ?- vaig dir.
               Em mirà franca, amb els ulls ossuts.
 - Ja sé el que pensa- mussità, no dic pas això. No sóc lesbiana. He estat una noia, vet-ho aquí. Però l'amor, tot plegat, és una cosa bruta.
                Aleshores vaig dir :
  - Momina em va explicar sobre vosaltres dues. D'aquell dia al mar que vostè, Rossetta, va obrir una porta i la va trobar en companyia. Això va ser el que la va disgustar , oi ?
- Momina -digué Rosetta enrojolant-se - fa moltes ximpleries. A vegades se'n riu, però està d'acord amb mi. Diu que no hi ha aigua que pugui rentar els cossos de la gent. És la vida que es bruta. Diu que tot és un error...
               Anava a preguntar- li per què vivia, doncs, i a penes em vaig retenir. Vaig dir-li que durant els temps en què havia estat enamorada, tot i que m'adonava ben bé- això se sap - que érem dos esbojarrats, que el meu home era un inútil, que s'estava a casa dormint mentre jo corria per Roma. malgrat tot això, no aprenem a bastar-nos nosaltres sols si no es fa l'experiència a dos. No hi havia res brut, només una inconsciència- com a bèsties, si volia, però també com a inexperta que només així podem comprendre qui són.
- Brut ho pot ser tot, és qüestió d'intentar-ho- vaig dir-, però llavors també somiar de nit, anar en automòbil... Ahir Nene vomitava.
                   Rosetta escoltava amb un mig somriure, més amb la boca que amb els ulls. Era  el somriure de Momina, quan jutjava algú.
-I un cop passat l'amor-em digué tranquil.la, co si tot fos a posta-, comprenent qui sou, que en fa de tot això que ha après ?
- La vida és llarga- vaig dir-. El món no l'han pas fet els enamorats. Cada matí comença un altre dia.
- Això també ho diu Momina. Però és trist que sigui així.

(....



estracte

del
llibre
entre dones soles
de
cesarepavese


edicions
proa

traducció
de
l'italià
al
català
de
francescvallverdú

barcelona

             





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada