dimecres, 8 de desembre de 2010

HI DÚIEM UNA ORQUÍDIA ENTRE LES MANS....

 





la nit i el dia de la mort de la Rosita
















Hi dúiem una orquída entre les mans,
quan ens vàren dir que ja ens deixaves.
I et varen anar a vetllar les teves filles 
i ta germana per veure el dolorós respir
del teu últim suspir, en l'agònica matinada.
I t'en vas anar a les cinc, quan encara ara 
i aquí és de nit . Al.legoria d'una vida passada ?

Des del taller del teu avi, ja de ben petites, 
tu i ta germana, esquivàveu les pedrades d'ignonímia 
que us llançaven des del cel, quan anàveu cap a escola.
'Veniu depressa i aviat' ,us deia l'avi i vorejaveu 
les voreres en alerta i d'amagat, evitant bombes que aterraven.
Bombes d'odi, por i silenci,del silenci per venir.

Dúiem una orquídia entre les mans 
quan ens vàren dir que marxaves 
prudent i sigilosa ; silenciosa i amb dolor.
Però era tot això ? A l'endemà quan va aclarir, 
va fer més calor del que és habitual ara i aquí.
Va sortir el sol molt lluent i més fort del que hi havia fins llavors.
Mentre va durar l'agonia una boira persistia i en acabat 
quan t'en vas anar,  es va aturar de cop el ponent fred de tardó. 

Però era tot, això ? I tanmateix a l'endemà una gosseta exigia 
com cada dia i cada mati que l'amo la tragués a passejar .I
en llevar-se algu va veure com s'havia deixat encès el llum del rebedor.
Garlandes i nadales; arbres i llums espurnejant en alguna casa encara 
i aqui pel matí enlluernador.
I encara  i així ,era tot això,? 
El que no dèiem , el que no fèiem 
quan tu hi erets ? 
I ara que tu no hi eres i algú t'havia fet un regal 
que mai no et va poder donar i que tu mai  no vas veure.
Venia de Paris i mai no va arribar
Ara i aquí que hi erem tots
a l'endemà ,amics i estimats i et vàrem acomiadar amb amor i emoció
i més tard en un bon àpat varem recordar sense remordiments i 
amb sentiment, els bons moments,
però això era tot ?
Tots saviem i savem , com deia aquell music i poeta,
que el dolor dura per sempre si es fa cançó . I que els petits instants
que  tots i cadascú allunyats i sols,
en els  seus més intims records ,tots i cadascú en el seu enyor, 
tots i cadascú saviem i savem , ara i llavors que l'efecte orbital i aglutinador 
d'una vida plena, la llum que desprèn i desprenia ,
desapareixia  sense fi, en la nit  aquella que duiem 
una orquídia entre les mans.
Com a regal la nit abans entre les mans.

I a l'endemà quan es va llevar
algú hi v veure a contrallum 
com resplendien unes orquídies.







arnau martorell
valldoreix 
desembre dosmildeu


3 comentaris: