dimecres, 14 de març del 2012

Els Ulls de la Berbérova



atrapat
entre
la veu i
la paraula,
l'espai i
el temps,
entre
el desig i 
l'atracció,
entre
el lector
i l'autor
a,
hi
ha
la realitat i
la ficció
d'un 
es
crit
o
de 
qui
ho 
ha
es
crit


i



quan
vaig llegir
el subratllat és meu
de Nina Berbérova
em trobava in
mers en un 

univers 
molt                                                     meu                                                      

                                                             seu 
que 
va fer                                           
que                                                      se'ns 
va fer 
nostre 
i                                             
la meva                                               
                                                           absurda 

curiositat
em 


va 
em
penyer a 


cometre 
el primer i més gran 


dels pecats
que pot 

cometre 
el 
la
lector
a
a
cercar 

una imatge de la font
que                                               no

et sacia
llavors 

et pots trobar 
amb 


la mirada i els ulls
de


la Berbérova 









és llavors,                                   



 quan 
                                                           em




et vaig veure                                      'm

passejant-                                         te                               
                                                           nos  ?
per un feaubourg de París Del París 
d'entre guerres amb un abrig vell
en una casa destartalada
mirant                                               me ?
amb la teva mirada afilada
de dona conscient 
que tot en tants i tants
de tants moments és i serà 
sofriment          Sabent que 
saber massa
cercar el tot 
mai és 
ni serà
la pòssima ideal el Grial 
que ens obrirà 
el cofre celestial
de la felicitat
Sabent tam

com saben
tots i
cadas
cun dels
teus
altres
dels altres 
vulgars alguns
que la bellesa
in
cisiva i 
es
crutadora
De la mirada 
De tot allò que ensenya
com la veu en el llenguatge
l'in
tel.
li
gència massa
en
curiosida
és i serà 
sempre
el fre per
manent per
l'in
terrogant
de la vida
Veien                             te 
pas
sejar
ens veig 
pas
sejant                                nos 
de fred per Petesbourg i tu 
tu amb la mirada  in
tuïtiva
Encara                               tant
en 
curiosida
pres
sentint
el
més enllà
de demà
Asseguda en
un esglaó com 
qual
se
vol                                             altre
Fosa
i
abandonada
a
la primera fiblada
al primer
tir
dolorós
i
brillant
Fuetada
del
tall del destí
aquell
senyal
que ens
depara
un cop
per fi i
al manco
la vida
Sincer
a
per saber
en aquell
precís instant 
que tot serà distint 
que mai              més             res 
tornarà a ser ja 
com abans
Com vas saber
Nina
reflectir 
tant   i   tant

aquell ins
tant ?
Com vas saber
Nina
Com sabies en aquell precís
moment
en aquella nit 
gebrada de la ciutat gelada
que aquell
era el senyal ?
Com ho vas saber 
reflectir
allò
que mai
jo
no sabré
dir
allò
que ningú
mai
m'havia sabut
dir ?
Mai 
no m'havia vist tant 
in
vo
lu
crat 
en un relat
Mai 
l'havia sentit
tant i tant 
real
quasi
personal
temporal i in
temporal
com
tu 
m'ho vas fer
sentir?
Com tu 
ho vas dir i allà quedà escrit
Mai 
havia llegit
una confessió tant sincera
tan distant en el temps
en el lloc en la gent
i
alhora tan propera
En aquell neguit 
que ens va menjant
En aquelles lentes agonies
i la virtut del sobre
viure I
viure 
entre
engrunes i l'orgull
De la vulgar existència i
el sublim  Aquella
estranya mescla del més simple i  
diví De les més altes pretensions i
la fam de l'absurd  i la deixadesa
de la carn i l'esperit tot esperant 
entre beguda i converses
que la més celestial 
de les ins
piracions 
ens 
us
aparegui
Com                                     em 
vas saber 
transgredir
l'ànima i el brot
entre Berlin i Paris
Entre Leontov i arreplegats
Pasternak i les dones
ruins i generosos 
genials i brillants
corrents i herois
allà em veia jo 
de cop
creient
me 
il.lús
un khoiassievitx o
un Andrei més
esperant
l'esperat
fi
La nostra mort 
La lenta agonia
de l'a
mor
i això 
                                                               com en tants d'altres passatges del teu escrit
m'ha fet
pensar 
en si és possible
s'hi té
algun sentit
sentir desig
i
o
atracció 
per aquell a qui has llegit        ?
a qui estàs llegint                     ?
de                                   qui      ?
t'estas
enamorant
 ?
Em veia vivint 
en una petita casa provençal 
cuidant
d'amagat el vell jardí
carregats de deutes com sempre és i va ser i serà i
jo escrivint
fent veure que en sabia més que tu
creient com creiem els homes que mai no arribarem 
a l'estat màxim
de 
possessió de la veritat oculta
que com quan 
amagueu                                                        i ens amagueu
sornegueres 
sota la falsa 
inocència 
In
congruència
del
d'un 
somrís
l'
elixir 
de

la veritat
i
tu llegint
i
tu
corregint                                                                                 me ?
amb la mirada
escrutadora
amb un simple somrís 
fent envermellir tot el jardí
de  roses i poncelles
i
jo
i
el
qui fos 
aquell
qual
se
vol
esperant
davant la teva mirada                                                
                         la mort
quan ho diries
com ho diries
allò 
que 
tots dos sabíem
que 
ens diríem
que
m'havies
de dir
deixant                                                                   
com home covard que sóc
per tu                         
sempre 
ldecisió                                           la 
                                                            última decisió
quan 
m'ha
gues
sis
de dir
quan em diries
per fi
allò
que ningú dels dos
volia sentir
i que
no
més
tu 
podies atrevir-
te a dir                                                                          la decisió
cruel però 
in
evitable
amb el somrís i la mirada glaçada
diries
que ja no  
         ens
estimaves 
que això ja
no era així
i
aquells
ulls negres
incisius i la mirada 
                         dura
                   que per
                         dura
                        dura
                         per
                     duda
                      dura 
                de dona 
super
vivent
dir
nos 
dir
me
sentir dir o llegir o intuir al llegir
que volies buscar el teu destí 
I
llavors com ell
com qui fos 
aquell altre jo 
em voldria morir

Si
tot això 
m'ho vas fer 
viure i re
viure
com ningú
m'ho ha
escrit abans
ni jo 
ho havia llegit, 



gràcies a

Nina Berbérova









que

va néixer  
a Petesburg i 
ja de ben jove
es va veure forçada 

decidir
el seu destí
entre la vida 
i l'a
mor entre 
la mort 
la poesia 
iniciant
una carrera
en
dimoniada,
una diàspora 
in
acabable, 
una fugida
ines
gotable,
amb el seu company 
amic i amant, 
destinada a la paraula,
a la recerca  de la veritat
i la bellesa,
en aquella 
terrible dicotomia 
entre
el viure o sobre 
viure 
l'inevitable
decadència de l'orgull
Entre
la creació i
la inspiració
sempre
hi ha la ferida 
que deixa oberta
una escletxa
per
on entra 
la fam i la brutícia
l'angoixa i l'avarícia
Entra i infecta
la convivència 
Entre tot                     i 
això                            
el testimoni            hi
ha 
la vida
Una                     certa
vida                           i
ella 
ens va voler deixar 
la seva
re
sistència                  i
per
sistència
Viure i  
per
viure


al  

temps
en el 
temps....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada