dissabte, 19 de gener de 2013

A SERVANT TO SERVANTS/ SERVENTA DE SERVENTS de/of Robert Frost






I didn't make you know how glad I was
To have you come and camp here on our land.
Ipromised myself to get dowun som day
And see the way you lived, but I don't know !
With a houseful of hungry men to feed
I guess you'd find....


)     No  us vaig dir que contenta vaig estar 
que acampéssiu aquí a la nostra terra.
Em vaig prometre de baixar alguna hora
a veure com vivíeu, però , es clar,
amb tanta gent per atipar a la casa
us  hauria semblat....Em fa l'efecte
que ja no sé expressar els meus sentiments,
ni menys alçar la veu o tenir esma
d'alçar la mà ( i això que ho faig, si cal).
A vos no us passa? Tant de bo que no.
Sóc en un punt que ja no sé del cert
si estic contenta o trista, o com estic.
No tinc sinó com una veu per dins
que em dicta com hauria de sentir
- i em sentiria si no anés de tort.
Teniu el llac.Me'l miro i me'l remiro.
Hi veig una bonica estesa d'aigua.
Bo i dreta em forço a repetir en veu alta
quants avantatges té, tan llarg i estret,
com un retall profund d'algun vell riu
doblement escapçat per l'escanyall de la muntanya,
des de la finestra de l'aiguera,
i les tempestes bufen cap a casa,
alçant-hi onades, cada cop més blanques.
Vaig haver d'oblidar bunyols i coques
per sortir a fora a prendre el goig de l'aigua
un matí clar, o a prendre ventijol
a la car i al cos - tot i la bata-,
quan va apuntar el mal temps al Cau de Drac
i un glop de vent glaçat va arrissar l'aigua.
Sí que és bonic el nostre llac de Willohby!
Com va ser que en sentíssiu a parlar?   
 Vaja el coneix tothom, oi ? En un llibre
    sobre falgueres ? Ara ves quina una!
Que unes coses com plomes decideixin
el vostre anar i venir ! I us ha agradat?
Puc entendre que sí.Però no ho sé !
Amb més gent tot seria una altre cosa,
que  almenys hi hauria guanys. Però el que és ara,
ni les bordes que en Len va fer lloguem
per gaire temps. Tenim un tros de riba
que bé deu valdre alguna cosa, oi ?
Però jo no hi confio com en Len .
Ell tot s'ho mira pel cantó bonic,
inclús a mi. Es pensa que anar al metge
ho  arregla tot. Però no és res,
- el doctor Lowe és l'únic que no ho nega-,
sinó descans de fer la cuina per tants mossos,
de rentar-los els plats, de fer i refer
cents de coses que sempre estan per fer.
A dreta llei, no em tocaria tan 
de pes, però no hi sembla haver remei.
Un esforç més, fa en Len , i ja estarà,
que el millor per sortir-ne...és passar-ho,
almenys per mi, i llavors prou que ho veuran.
No  és que en Len no em vulgui tot el bé.
Va ser ell qui va dir de venir aquí
des del lloc on vaig dir-vos aquell dia que vivíem...deu milles lluny de tot.
No vam mudar-nos sense sacrifici,
però en Len s'hi va fer per compensar-ho.
Amb feina d'home, és clar , de sol a sol,
però treballa ferm com jo , quan pot...
ara bé, a què treu cap fer comparances ?
8i amb tot, la gent no deixen mai de fer-ne ).
La feina no ho és tot. Enguany,
carreteres, i amb tot de gent al volt
que no pensen sinó malbaratar.
Abusen d'ell desvergonyidament
i, per postres, encara se'n glorien.
A casa tenim quatre dels més dropos
que s'escarxofen a xerrar a la cuina
mentre els fregeixo el tall.I tant els és !
El que diuen o fan el engavanya
com si a la cuina no hi hagués ningú.
Tothora entren i surten, com si res :
no sé ni com es diuen ni , molt menys,
com són, ni si mereixen confiança
per deixar-los a casa amb portes franques.
Però no em fan cap por, so no els en faig
tampoc a ells. Això és un joc de dos.
Jo tinc les meves coses : va de casa.
L'oncle no estava bé. I el van tenir 
tancat molts anys, allà, a la casa vella.
Jo vaig ser a fora, un cop, ja ho crec que sí.
A l'Asil Públic.Jo hi estava en contra;
no hi hauria dut mai ningú de casa;
ja sabeu que passava abans...l'asil
era el de  caritat, i els que podien,
abans de dur-hi els seus, els aguantaven
a casa; és cert que sembla més humà.
Però no res : el millor és l'asil.
Allà us hi tenen els mitjans que calen,
i no amargues la vida a l'altre gent...
que ni tu els fas cap bé, ni ells a tu,
en l'estat en que et trobes; no t'adones
ni de l'afecte ni del desafecte.
Jo ja en vaig tenir prou, del vell sistema.
L'oncle es va tornar boig encara jove.
Van pensar si l'havia mossegar un gos, perquè li va agafar la dèria
de  traginar el coixí entre les dents;
però es veu que va ser de mals d'amors,
o així ho he sentit dir. Alguna noia.
Sempre estava parlant d'amor, almenys.
Aviat es va veure que en faria
una de grossa, si no el vigilaven,
i el pare li va fer una gàbia,
o un recambró amb perxes de noguera,
com muntants de graner, del sostre aterra,
amb un estret passatge tot al volt.
Qualsevol tros de moble que hi posaven
el feia  miques, fins i tot el llit.
Van arreglar-li, doncs, un jaça de palla,
com una cort, per ofegar els escrúpols.
El menjar li donaven sense plats.
Prou el vestien, però anava sempre
amb la roba a la mà...tota la roba.
Cruel, oi ? Ells devien fer el millor 
que van saber. Doncs bé , quan pitjor estava,
el pare es va casar, i la pobra núvia
es va haver de fer càrrec d'aquell monstre
i ajustar-hi la seva joventut.
Vet aquí què va dur-li el matrimoni.
Les amoretes li semblaven lletges,
foses amb els seus crits. Perquè a la nit
cridava fins que no tenia alè
i la veu s'extingia a poca a poc.
Estirava els barrots talment un arc
i els amollava perquè espeteguessin
fins que eren llisos com un  col de jou.
Llavors escatainava com si fos 
un joc d'infants- i era el seu únic joc.
Però al final ho van saber acabar.
Jo ni tan sols vaig arribar a conéixe'l;
però la gàbia es conservava igual
a la cambra de dalt de la cabana,
un cau de rates a vessar d'andròmines.
Vaig esperar, això si, que en Len volgués.
No volia retrets si no rutllava.
Però, com vaig saltar, quan vam mudar-nos !
I llavors vaig mirara de ser feliç,
i ho vaig ser , per un temps...però no ho sé!
El canvi s'ha passat, com un remei.
I es que no n'hi ha prou amb les grans vistes
i viure vora el llac.Ja no em fa res...

si en Len no ho veu , que no ho veurà pas mai,
ni li demanaré...no és segur.
Suposo que haig de fer el camí que faig:
altre gent l'ha de fer; perquè no jo ?
Si pogués fer com vos, quasi que penso:
deixau tot i viure a l'aire lliure.
Però ala nit ja no m'agradaria,
ni menys amb la pluja.Ja en tindria prou
i al punt em deliria per un sostre.
He vetllat moltes nits pensant en vós
- més i tot, ben segur, que vós mateix.
El que em sorprèn és que mentre dormíeu
les tendes no s'arrenquessin a volar.
Jo no sóc prou valenta per provar-ho.
Ui!, com m'entreteniu de fer la feina....
però és que , tanmateix, ho necessito.
De feina prou n'hi ha; no me l'acabo.
No hi ha manera de tenir-la al dia.
Mala cosa si em feu endarrerir.
De fet, no estaré mai al dia, en aquest món.
No marxeu, si no us és del tot urgent.

(


There's work enough to do- there's always that;
But behind's behind. The worst that you can do
Is shant't catch up in this world , anyway.
I'd rather you'd not go unless you must.





*

North of Boston 
de
Collected Poems
of
Robert From


imatges de
Dorothea Lange
:
Hoboken 1895/ SanFrancisco 1965.
U.S.A.

considerada
'la fotografa del poble'
es va caracteritzar per
retratar 
les grans migracions interiors 
ocorregudes 
arran de 
la Gran Depressió
als 
Estats Units


*



Robert Frost
(Sanfrancisco 1874 /Boston 1963 )
U.S.A.
va 
cercar 
sempre
d'
ésser
considerat
'el poeta del poble'
cercant la bellesa 
en el llenguatge més planer 
de la gent del poble
com aquest 
poema 
així
ho 
( vol)
demostra
(r)


Traducció 
al català
de 
Miquel Desclot

de
l'edició
d'
Edicions 62
Els llibres de l'Escorpí
Poesia Universal del Segle XX.

*
Barcelona
1994








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada