dimecres, 16 de gener de 2013

no és la vida una meravella ?



en 
l'estat 
aquest , en el que 
             ara mateix  m'immolo, 
en que jo mateix 
ningú més 
            m'hi ha abocat 
m'imposo

em sotmeto 
( dia a dia i hora a hora
                de deixadesa i inacció,
de consum irracional de pel.lícules absurdes en que 
                   algú fa l'amor en falç )  llegint i llegint 
grans novel.les d'altres autors ,
                   incapaç mai però, 
d'escriure-
les 
jo 
escrivint i escrivint  simés
no 
                    encara
que 
sense cap sentit,  
sense cap més sentit que fumar-
                    me 
els dies i  beurem totes les hores 
en un camí ja sense destí . 
I
així és com de tan aburrit m'he posat a remenar 
                   i 
repassar imatges del passat , 
recopilant fotos antigues  
                 ( que trist quan vols rebeure de proeses d'antany  
                     i re-
viure antigues gestes !)  I 
t'he vist a tu, una rera l'altre tal com com erets i com ets 
                                  ( com has estat sempre )    :           bella 
bonica i altiva !
 Amb tota aquella aura tant teva ,
             (  l'aureola invisible per a quí no ho sap i et et veu  massa arrogant o distant i
no
és més
- per a
qui
ho sap- 
que
 aquesta calma , de tota la teva  pau, 
de tota la  teva força 
de saber qui ets ,
de saber com ets ,  
de
            tot el  que espiritualitzes 
espurugues  per tot el jardí i  arreu , 
sense més ni més, 
sense 
            ni tan sols  intuir-
ne 
les més mínimes i evidents conseqüències de tot allò  que dones i atrapa )
               I m'he vist a mi també 
allí, 
sempre al teu costat  
( ' a tu vera, no és vera? ') ,  ignorant del tot de jo 
de tu

i
  
m'he mirat irat,
de nou 
amb aquell posat  que sempre he fet ,
          de no saber on soc, de no saber-
me 
encara . 
De no saber-
te 
encara  
Amb totes aquelles estúpides gesticulacions, 
          suposadement  brillants ,  que no duien (  ni ens han dut mai  en lloc). 
Amagant-
me, 
amagant l'evident sofriment, el remordiment , 
          pel  ( terrible !) convenciment que sempre m'ha acompanyat, 
que sempre he  dut amb  mi al damunt 
allò que mai no m'he atravit a dir-
         me, 
que no m'he atrevit a dir-
te ; 
en aquella fuga constant de tu , 
de por a tu , 
de  por de perdre't 
sense atrevir-
me 
mai, 
      a preguntar-
me  
com és que mai vaig fer  ( mai vàrem fer ) 
el pas
de
fer-
nos 
la pregunta per  la qual ens vàrem unir ?.
Des d'aquells instants en  valls enceses de foc i gel , quan vàrem fugir país a vall,  sense dir-
       nos 
res més que un bon dia 
aquell dia de bon matí precipitats 
de cop
per els penyasegats i 
tu 
a punt de morir 
en aquell super-
marchée
molt més enllà de qualsevol casa habitable i sense 
poder
reeixir i desistir
a la fi
per por a
no ser
prou valent s
encoratjats per patir 
 i
 no
sentir 
la  resposta 
que més  ens pogués ferir 
on érem llavors  
?
qui erets tu i qui soc jo  sense tu
?

             I he començat a pensar,  on series ara
si no fossis amb mi 
Que seria de tu sense mi 
?  
Vull dir , que hauria estat de tu
a
pesar
de
mi
          ?  

Convençut molt més cops que més d'un cop , de no ser més que un estorb, 
de no ser més que un fre  de no ser molt més 
      que no res i 
més que un pes ,per tu. 
Sense intuir 
potser 
que  la única pregunta que volies;
que la única pregunta i resposta 
que ens calia,  l'única i totes  
al
hora
          que ens hauríem d'haver fet,  encara i malgrat tot 
el que ja sabíem,  ja molt abans  de tots els glops,
l'única que et faries  i
em faries
que volies que jo et fés,  ara i abans, 
i molt més :

sempre i després 
                           era i és, 
( encara i ara ) 
:   

la veritat
no és  però , 
que la vida és una meravella ?



*


d'
aDg
per
a
tRt

*

il.lustració
c.martorell
1999









        ) ....Amb tot, de vegades devia haver admirat la bellesa dels arbres, de la lluna o del mar- sens dubte el mar - de la mateixa manera, almenys quan era jove, encara que aquesta ànsia li durava poc, entroncada per sentiments de confusió personal, per les ximpleries de la noia en qui es trobava, o per alguna sensació de confusió general, més sovint sexual, o un humil, obscur i complicat complex d'ignorància, com per  manca de ratificació del que veia, que potser no era el que s'esperava veure i que potser no era tot el que una naturalesa més refinada veuria..... (





jan Gabriel i malcomlowry

*
paràgref
extret
del capítol 
quatre
' La vida no és una marevella ?'
del 
llibre 
Ferry d'octubre a Gabriola
de 
malcom Lowry

col.lecció
Venècies

Edicions 62
barcelona
1987


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada