un
homenatge
la memòria
d
e
diu
he mirat aquesta terra
i és l'únic que mira i veu i canta el poema
i les paraules, la seva única arma, i
l'única batalla vençuda quan
el poeta
diu
he mirat aquesta terra,
el poema
ja perdura a l'home que encara diu
però,
heu vist ? I no mireu encara.
I no sentíu
( ni heu sentit ) la remor de la gent ?
Únic
a
i
màxim
a
resposta
de
la humanitat
als homes que no hi senten, que no creuen, ni beuen dels
cavalls desbocats que baixen com aiguats pels rials
i
és
quan ell, el poeta,
ja és un poc nostre i el poema i la dignitat i el coratge en la paraula i els mots li fa la força
i crida al mercat, a la plaça :
Qui sàpiga, que guiï, i qui vulgui entendre que entengui
el poble !
Quan baixen com rierols i aiguats desbocats ans com a cavalls sauvatges !
Totes !
Qui tingui ulls que miri també la terra ,
la nostra terra ;
Qui tingui orelles que escolti , la veu
del poble !
Qui tingui veu encara que cridi :
Heu vist aquesta gent com gossos arnats devorant les tristes engrunes de sepharat !
Heu vist la terra erma bruta i assecada que ens han deixat, per la seva inacabable,
inabastable voracitat ! Qui tingui pell en dona i home, i senti els pàlpits del cos,com
la mare la sent alletant al seu infant, tota l'escorça de la terra,
homenatge
molt
més
sentit
que
re-
eixit,
a la memòria
d
e
salvadorespriu
l
l
poeta
he mirat aquesta terra
i és l'únic que mira i veu i canta el poema
i les paraules, la seva única arma, i
l'única batalla vençuda quan
el poeta
diu
he mirat aquesta terra,
el poema
ja perdura a l'home que encara diu
però,
heu vist ? I no mireu encara.
I no sentíu
( ni heu sentit ) la remor de la gent ?
Únic
a
i
màxim
a
resposta
de
la humanitat
als homes que no hi senten, que no creuen, ni beuen dels
cavalls desbocats que baixen com aiguats pels rials
i
és
quan ell, el poeta,
ja és un poc nostre i el poema i la dignitat i el coratge en la paraula i els mots li fa la força
i crida al mercat, a la plaça :
Qui sàpiga, que guiï, i qui vulgui entendre que entengui
el poble !
Quan baixen com rierols i aiguats desbocats ans com a cavalls sauvatges !
Totes !
Qui tingui ulls que miri també la terra ,
la nostra terra ;
Qui tingui orelles que escolti , la veu
del poble !
Qui tingui veu encara que cridi :
Heu vist aquesta gent com gossos arnats devorant les tristes engrunes de sepharat !
Heu vist la terra erma bruta i assecada que ens han deixat, per la seva inacabable,
inabastable voracitat ! Qui tingui pell en dona i home, i senti els pàlpits del cos,com
la mare la sent alletant al seu infant, tota l'escorça de la terra,
la nostra terra !
és llavors
quan el poem
a
ja és tot nostre , ja és del
poble !
*
aDg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada