diumenge, 18 de maig de 2014

BÉKHAÏA ( assaig )



(



mandarines i llimones 
aromes de sal i adob
des de potvendres a alacant
de niçantasia santgervasi,
de paucasals a la corniche 
gotims de raim i racisme
    
)



بيجاï

'La fassana de Béjaïa '

i no t'entenia. La mà . La teva mà es va enretirar en un gest intuïtiu , sense ni tan sols mirar-me. I la mar , blau blau blau i cel clar, d'hivern africà L'Atlas baixava a ràfeguues enfurismades d'esquitxos de sal i arena gèlida i tu et vas emvolcallar el coll . Kafkan . Amb aquell gest tant teu que havia descobert sense dir-t'ho al Barcarès. Un dia després de fer l'amor per primer cop . Jo i no pas tu . Llavors vas riure. Em vas riure. Te'n vas en riure del meu accent , del meu francès anacrònic, deies, exegeradament meridional, creia, i savíem però, que no era pas d'això del que suposadament somreies. Era un somriure fatal . Fatalisme , ton fatal fatalisme, Coucou. I altre cop el teu riure. Mirant a l'horitzó. Jo em vaig sorprendre i vaig dir 'que passa ?' Res res res . Et vaig voler besar i vas apartar els ulls. Em vas passar la mà per la galta amb un gest suau. Les ungles pintades.  I aquells ulls tant foscos que m'aixondien en un pou insondable. Després vàrem anar al camarot i vem fer l'amor  amb desesper. Bé, tu i no pas jo . Com si ens anés la vida . Com `per últim cop'. Què intuïem ?. Que intuïes  ? Després vaig pujar al pont. A fer la guàrdia. El primer capità em va mirar de reüll. Volia dir-me alguna cosa. Però va callar. Jo pensava en la última imatge del teu cos, quan vaig sortir del camarot de Primer Oficial de la Marina Española'  ( Riures de nou cada cop que ens ho dèiem,  com si fos el nostre més preuat botí ) , i abans de tancar la porta,  vaig tornar el cap instintivament per mirar-te.  Oh Blanc setí ! Tant i  Tan blanca ! . Un blanc desconegut per mi fins aleshores, ara que regalimava sota aquella llum groguenca, trista. Tant trista ! Trista llum groguenca (de Camerot de Primer oficial de la Maria Española) que t'ofegava entre les mantes i el cobrellit, estampat d'ancores i el teu mugró sobresortint vermell em va fer clic al meu cervell . Vaig riure altre cop i el Primer Capità em va tornar a mirar de reüll;  'Se le vé contento . Diría que satisfecho ' Un somriure lleig.Que volia ser irònic i va ser patètic.

Llavors clarivdent , vaig entendre tots els teus fatalismes , aquells somriures, les mirades perdudes i , aquell desesper en fer l'amor, la descofiança en tot el que ens envoltava... 
                                                                                
                                                                                                 ' rien ne  seras plus jamais ....




assaig 
i/o
 projecte 
de
 novel.la


l'últim ferry d'hivern a Alger


*


aDg


*


tercer mil.leni
valldoreix














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada